La vida està feta de propostes humanes constants a Déu, i per constants respostes divines seves.... MAI NO PARARÉ DE PROPOSAR-TE'N!!! GRÀCIES PER NO DEIXAR DE RESPONDRE MAI!!!!
COHÈLET (ECLESIASTÈS) diu que "Cada cosa té el seu moment" (Ec: 3, 1-8). Voldria desitjar-vos que tots aquests moments, quan els toqui el seu el torn dins el nou any, ens trobin plens de pau, serenor i equilibri. Cada un de vosaltres trobarà la seva pròpia manera de serenar-se, a cada un de vosaltres l'ajudarà la seva pròpia experiència de Déu o de no Déu, però us desitjo que sigui com sigui, que els moments us trobin tranquils i en pau per poder-los afrontar o disfrutar amb tota la força!
Per la meva part, marxo a passar els últims dies en família, per fi estarem tots junts, i marxo sense internet, amb llibres que vaig disfrutant poc a poc, i amb un munt d'exercicis d'anglès per repassar (quin pal!!!).
Però marxo amb el desig de renovar-me i si Déu vol i jo sé escoltar, ho aconseguiré (una mica eh, res de veure la llum i esdevnir un ésser nou!!)
Aquest, doncs, és el meu desig i la meva pregària pel 2012, que cada un dels moments que s'esdevinguin ens trobin estables i ben acompanyats (per si l'equilibri deixa pas a la por que també passa).
Deixo el poema Invictus de William Ernest Henley (Long John Silver), famós per la peli del Mandela, que m'encanta i és extensiu a qualsevol de nosaltres!! Preneu-lo i disfruteu-lo, BONA ENTRADA D'ANY!!
Et demano que marxis, que callis, que si m'escoltes, t'allunis de mi.
Tu que sempre il·lumines el camí.
Tu que has intentat guiar-nos.
Tu que, incondicionalment, ens guardes.
Et demano que tenyeixis els dies de negre,
t'exigeixo que em deixis tranquil·la!
Tu que no em prens seriosament quan estic tant enfadada, com avui.
Tu que saps que, en el fons, accepto el que em dones.
Tu que saps que estic tant espantada que no puc ni sortir corrent.
Et crido a l'alto en la meva causa,
i que em faci mal el resultat.
Tu que hi seràs després d'aquest escrit.
Tu que hi ets per regalar-me una empenta en cada moment.
Tu que m'enviaràs milers de missatges perquè pugui desxifrar.
Et suplico que em deixis descansar,
que em marquis les pautes de manera clara.
Escric la pròpia vida amb la teva pauta i la meva lletra, però no sé escriure, no vull escriure el final! Em fa por deixar de donar empenta a les sensacions passades, els morts tenen la força que els volem donar, però deixar de donar-los-la és sinònim de deixar-los marxar, i de vegades, tot i que el seu record només fa mal, ens neguem a fer-ho. He posat la meva vida en mans d'altres, les meves mancances han estat ateses per un personal no qualificat... i han fallat, però la culpa no és de qui tenia la responsabilitat de cuidar els meus sentiments, perquè mai no podem posar la nostra salvació en mans d'altres, que no sigui Déu, i ni ell pot fer res tot sol!! La salvació ha de passar per nosaltres i nosaltres, la resta ens acompanyen, ens regalen aire, riures, llàgrimes, estones de sol, un cafè, una passejada... però la salvació és en nosaltres, Déu ens dóna l'escenari i ens mostra com esciure el text, però l'obra és cosa nostra, només nostra.
Tu que mai no abandones. Tu que estàs en cada llàgrima, en cada alè de vida que utilizo. Et demano les pautes Et demano, si em permets, un llapis i un paper.
Tu que hi ets perquè ets. Tu que arribes dissabte per tornar a canviar-ho tot. Tu que, per culpa de la nostra opacitat, ets una promesa mal entesa. Et demano prou força per escriure la meva pròpia vida, amb la teva pauta, però SEMPRE amb la meva lletra.
Ahir va ser el primer diumenge d'Advent, a casa ja tenim el cercle amb la primera espelma encesa, la llum que ens acosta a Jesús i el cercle que ens uneix els uns als altres i a Déu al mateix temps, la fe sense fi, l'esperança de les experiències de Déu de milers de persones escrites a la Bíblia. La primera espelma és blava i fa olor de vainilla!!!! A veure com surten les altres... I també ha arribat el Tió, les meves filles el tenen més ben cuidat que a un rei... el dia 24 és especial en tots els aspectes. Arriba Jesús, l'obertura de mires a l'hora d'interpretar i sentir a Déu, i el Tió ens regala algunes joguines per celebrar-ho... tot lligat, com la vida.
Haig de deixar clar, però, que a casa no estem definits (jo no estic definida i intento traspassar el mateix a les meves filles), gràcies a Déu, no tenim fronteres, no som ni cristians (protestants ni catòlics), ni jueus ni musulmans ni budistes... a casa tenim molt clar que NOMÉS creiem en Déu i en qualsevol de les seves maneres d'expressar-se. I trobem en la Bíblia milers de formes de viure'l i sentir-lo, experiències tant vives i plenes de certesa i saviesa que ens ajuden en el nostre dia a dia. Celebrem l'Advent perquè representa un estadi més en l'evolució cap a l'experiència de Déu, l'obertura a una nova manera d'entendre'l i sentir-lo, res més que això. Lluny queden els miracles, la verge Maria, els Sants i la pròpia divinitat de Jesús (com a mínim en la interpretació que se'n fan normalment de cada un d'ells és clar).
Jo estic més sencera que la setmana passada però menys que la que ve. Rebuscant he trobat a Siràcida, un llibre deuterocanònic escrit en hebreu. Però abans...
Defineixo odi per mi: Facultat que té l'ésser humà per canalitzar d'una manera negativa la frustració davant el NO poder deixar de voler o estimar allò que no pot tenir (material o humà).
Dit això... diré que intento NO odiar a ningú, però entenc l'odi inicial que sentim en alguns moments. Amb tot, he obert la Bíblia aquesta tarda i he trobat a Siràcida (l'últim dels savis d'Israel i el primer dels seus mestres de la llei), dos episodis relacionats entre milers de frases plenes de saviesa que no toquen avui.
"Qui tingui orelles que escolti" (Mt 13,9).
PRIMER: Cito "Hi ha amics que compartiran les penes mentre els atipis, però a l'hora del combat sols agafen l'escut per defensar-se" (Sir 37, 5). I ja està... un cop han menjat, un cop han deixat de tenir tanta i tanta gana... res! Un cop tips només representes això, una enemiga, una lluita tant i tant dura que val més agafar l'escut i defensar-se. Un cop els has donat de menjar la resposta és que ja no els cals, que ja no compenses l'esforç de portar-te al costat, la teva funció s'ha acabat. Pot ser així de fàcil? Pot haver-hi qui en tingui prou amb això? I tant que sí, en el camí de la vida hi trobem a molts covards...
SEGON: Perdonar abans que guardar rancúnia (Sir 27, 30 i Sir 28, 1-7). Un text brillant oi? Quanta certesa i què complicat de seguir... les pautes són clares, però no explica com fer-ho hahaha... potser Siràcida tampoc ho sabia (no ho sabrem mai oi?). I en definitiva és això, no odiar perquè això vol dir no poder tancar portes, vol dir seguir presoner en un món en cercles. Odiar vol dir no fer net, no poder tirar endavant.
TERCER: I un altre text per relligar-ho tot Sir 27, 25-29. I aquest és el camí, aquest és l'inici per trencar un cercle i obrir-ne un altre, un diumenge després d'un altre, i molt més enllà de l'Advent.
Ajuda'ns Pare a tenir present, doncs, de que "Si tires una pedra enlaire, et pot caure al cap," i vigilem no fos cas que la llei de la gravetat ens colgui a cops de roc.
Abans de res, dir-vos que ha estat un matí dur. Un migdia de caiguda lliure. Una tarda de parc reparador. I n'estic segura de què serà una nit on rebré paraules plenes d'amor i, de segur, riuré i riuré mentre les llàgrimes no paren de caure escales avall.
Com Jesús, i com molta i molta gent, entenc l'amor (en qualsevol dels seus estadis) com la renúncia de petites parcel·les d'un mateix. La meva relació amb els altres es manté en un equilibri entre el que necessiten i el que els puc donar. Normalment això funciona. Déu m'ajuda a anar teixint una teranyina de persones fantàstiques i magnífiques que hi són, sempre hi són. Si dones, reps us ho puc assegurar. I sóc una persona partidària de donar i donar, entendre i raonar el per què del que fem i fan els altres. D'intentar entendre i acceptar el que ens és donat, de no parar de buscar el que volem i somiem, però ser feliços amb el que ens arriba i, si cal, tornar a intentar canviar-ho.
Sóc del parer que sempre podem anar fent girs, sempre estem en constant moviment, com Déu i la seva paraula, sempre plena de diferents significats, i sempre n'hi ha un de positiu. Normalment si algú em necessita procuro ser-hi, si puc fer feliç a algú ho faig, si algú em vol fer mal l'abraço fort perquè perdi força entre els meus braços, si algú ataca intento entendre que potser l'han ferit i procuro buscar com curar-li les ferides, i si algú només és "dolent" l'aparto del meu camí sempre deixant una finestreta oberta per si puc ajudar-lo en algun moment.
Estic orgullosa de com sóc, amb les meves rauxes instintives, amb les meves pors mentre em faig gran, amb les meves inseguretats davant la vida, amb la meva falta d'experiència i la meva ingenuïtat... no ho vull canviar, no em mal interpreteu, però avui Déu meu, parlaré per queixar-me.
Fa temps et vaig proposar un tracte, sóc una persona clara, amb tu (evidentment) i amb la resta de mortals. Recordes el tracte? Sé que estava basat en una història de final agredolç, jo acceptava les engrunes de la barra de pa que volia i a canvi, tu me les deixaves menjar. Jo no traspassava cap frontera, deixava les cartes sobre la taula, no mentia en gran mesura i no feria mal a tercers i a canvi, tu em brindaves oxigen a petites quantitats. Jo renunciava a un trencament i acceptava que era el que era i prou i tu, a canvi, em regalaves minuts d'aire renovat... però avui tot s'ha fos. Jo ja no tenia por però crec que les engrunes estan aterrades.
Fa temps et vaig demanar que em deixessis caure Pare, et vaig demanar, com Job, que em deixessis tranquil·la, que els meus dies són un buf. Vaig demanar-te que em deixessis equivocar-me, que necessitava equivocar-me, però no em deixes. Sempre al meu costat, sempre posant seny per mi, sempre apartant-me de problemes gratuïts. Fins quan? Quan acabaràs d'espiar-me? Quan deixaràs que, almenys, pugui empassar-me la saliva? No pots deixar que m'equivoqui? Deixa de patir per mi, deixa de ser-hi per una vegada Pare. Deixa que sigui una egoista, que m'enfadi, que faci mal amb les paraules... deixa que la meva consciència no tingui importància, deixa que la ràbia pugui més que l'amor o el sentit comú. Deixa'm fer net amb un crit, amb un retret. No vull ser conscient del mal que això pot fer i preferir patir-lo jo.
Ensenya'm a no donar-me fins a aquests extrems. Ensenya'm a no justificar, a no voler perdonar, a deixar d'estimar a qui ens fa mal de manera gratuïta. No vull que, si per un cop em deixo endur, acabis aterrint-me en somnis. No vull ser conscient del mal que faig si reprodueixo el que em fan. Vull castigar sota la meva perspectiva de justícia.
I ara em dones les paraules escrites per passar el dol, per anar fent net... i ho accepto, però ara no vull callar. Amb l'esperit afligit, amb el cor ple d'angoixa, parlaré per queixar-me.
Diria tantes coses banals, tantes amb tant de dolor que no sé per començar. I entre tot aquest munt de sensacions... hi ets per fer-me veure que sóc afortunada. Que estic plena de pau quan tu apareixes, que estic envoltada de persones magnífiques. Que, en realitat, la vida i tu Pare hi sou, a cada pas.
I ara em queda plorar i fer net. Em toca passar de Job 7, 7-21 a Job 5, 6-24.
Sé que no sóc massa clara, no puc perquè faria mal a tercers i no vull. Déu sap que aquesta nit em deixaré portar, amb un cacaolat, a la terra tenebrosa de l'odi i els mil i un pensaments de venjança, però també sap que en sortiré plena d'amor cap a qui em fa mal, molt de mal.
I ara tu, amic amat, vull que sàpigues que no estic enfadada, no t'odio ni et vull cap mal, que seguiré pregant perquè estiguis bé, perquè siguis feliç, perquè, aquest cop de veritat, ens tornem a trobar quan i on Déu vulgui, si vol (Un secret: podeu estar segurs que no pararé de demanar que vulgui...), no et perseguiré més, és la lliçó del dia.
En definitiva, que he tornat a voler saltar pel dret i, tot i que ara estic enfadada, Pare, perquè no m'has deixat, demà estaré orgullosa de que formis part de mi d'una manera tant clara!
1 f. [LC] Desig gran d’aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l’amor propi. Ple d’ambició. Un home sense ambició.
2 f. [LC] Objecte d’ambició. La seva ambició era d’aconseguir la corona de l’Imperi.
(DIEC)
Aquesta és la definició del terme que fa el DIEC... No està malament eh!!
Ahir vaig anar a prendre una cafè (molt i molt bo, per cert) a casa d'un vell (no per edat) amic, i vam estar parlant de com havia passat el temps i en què ens havíem convertit. Un exercici d'aquells de retrospectiva rollo "Recordes de petita que volies ser... i mira ara el que ets", però tot girava al voltant de l'Ambició. Ell argumentava que jo, de petita, apuntava a maneres de menjar-me el món, frase que encara no he acabat d'entendre, i veia que la meva evolució no m'hi havia portat gaire. Deia que jo era una persona super ambiciosa, que tenia molt clar el que volia i que destacava per unes qualitats (que no em va acabar de dir per cert...), i tot això havia quedat amb no res.
En aquell moment vaig tenir una sensació estranya, bé una no, moltes!!!
1.- El meu cervell no ha guardat cap record d'aquella època!!! no recordo les meves ambicions, ni els meua anhels. Recordo que volia escriure un llibre (i encara ho vull), però no recordo cap ambició concreta. Com pot ser? perquè no recordo que era tant super especial que sobresortia de la resta com diu ell? per què només em recordo perseguint al que, gràcies a Déu, és el meu marit avui en dia.....
2.- No tinc ambició. Segons la definició del diccionari no tinc ambició a la vida!!!!! I em sento tant FELIÇ!!!!! Segons el que entenc, l'ambició ha de ser sobre "coses" materials i han de fer-nos sentir "guais com a persones". Fa molt de temps que , gràcies a Déu, he deixat de ser ambiciosa en aquest sentit. Es pot tenir ambició emocional? La meva vida "ambiciona" ser cada dia més i més lliure per poder donar als altres tot el que necessitin, poder acompanyar a qui decideixi regalar-me la seva voluntat de ser acompanyat per mi. Ambiciono el poder formar part del món i deixar que el món formi part de mi. Ambiciono participar en infinitats de projectes que provoquin un afecte sobre altres, implicar-me en tot i tots, estudiar, conèixer, llegir, parlar, "ensenyar", compartir... Ambiciono escriure idees i que la gent les llegeixi i pugui decidir que sóc una inepta completa. Ambiciono plorar el que sóc per poder construir-me més i millor per mi i pels altres... És possible ser ambiciosa emocionalment doncs?
I que ningú entengui que vull ser una persona que deixi d'existir com a tal, que es doni només al altres i que faci de tot perquè tothom sigui feliç... NO NO!!!! Vull dir que jo, acceptant-me cada dia una mica més, decideixo ser feliç a la meva manera. Única i especial perquè és meva. Diré sí quan vulgui dir sí i no quan vulgui dir no... i no em sentiré arrossegada per cap dogma, ni cap fe, ni cap prejudici. Només empatia amb el món i amb la gent que ens envolta.
Ambiciono, per sobre de tot, ser el millor pilar per a les meves filles i el meu marit. Poder acompanyar-los a la vida i saber-los transmetre que, passi el que passi, hi seré, encara que sigui per fer silenci. Hi seré, però saber-los fer entendre que també necessitaré quedar en segon terme de tant en tant, retirar-me una mica, en un costadet petit petit, del vaixell perquè trobi nous vents i pugui mirar si l'interessen més, i jo pugui respirar i tornar renovada. Aquesta és la meva màxima ambició a la vida... pot ser això una ambició? No vull cobrar a final de mes, no vull honors, ni fama, ni reconeixement... només ser-hi!
3.- I ara una dada molt curiosa que hauré de plantejar-me seriosament... Mai no havia pensat en com ens veuen els altres. I no parlo de com ens defineixen quan ens critiquen o ens exalten. NO vull dir en si agradem o no. Em refereixo en quina imatge es construeix la gent de nosaltres, i a partir de què, i com pot influenciar en les nostres futures relacions...
Ell em deia que jo no havia arribat a complir les expectatives que s'havia fet de mi. És clar que es guiava per una nena de 16 o 17 anys (massa hormones topant entre elles em sembla que veia). I aquesta visió havia alimentat una imatge de mi que, una vegada ens hem trobat, no ha estat la certa. Ahir vaig sentir-me un pèl estranya. Pensava en com les persones ens fem imatges dels altres, i en com ens costa entendre que som el resultat del que ens passa i ens ha passat, que mai no som el que mostrem del tot i que tampoc som el que nosaltres ens pensem. Com li faig entendre que el que s'havia construït està construït sobre fang, jo era una nena. I això em va portar a tenir una altre ambició emocional: Ambiciono poder mirar a la gent als ulls i no veure cap imatge prefabricada per mi. Ambiciono mirar a algú i construir a partir del que veig i sempre deixar la porta oberta, les finestres obertes... que hi hagi corrent d'aire. I tancar quan marxi del seu costat per no seguir inventant sobre aquella persona, i deixar que sigui ella qui construeixi la seva imatge en el meu cap, una imatge sempre canviant, sempre en moviment!!
Ambiciono tenir llibertat per pensar i opinar, però sobretot ambiciono donar la llibertat per demostrar-me que les persones evolucionem, SEMPRE!!!
Bé... amb tot va ser una nit força especial... repetirem?
Fa temps, no gaire temps però en fa, que busco i busco... fins ara buscava un fet extern, un senyal, una mena de força externa que m'indiqués el meu camí, i un dia ho vaig trobar. Suposo que la pregunta és què... A MI!!! Parlava amb el meu pastor, amb amigues, amb tu Pare... aleshores el meu pastor em va fer veure que el problema és que parlava hahaha... us ho imagineu? Cada paraula que sortia de la meva boca tapava un silenci revelador, cada vegada que feia una pregunta tapava milers i milers de respostes que em donaves... i vaig començar a escoltar. Jo estava molt preocupada perquè no sabia què volia dir escoltar la veu de Déu. Recordo que li vaig preguntar al meu pastor (Carles), la resposta exacte no la recordo però sí recordo que em vaig quedar igual, o no, em vaig quedar pitjor perquè vaig pensar que no entenia res, que cada vegada estava més lluny de tot el que s'ensenya a les comunitats, lluny de tot el que s'interpreta de la Bíblia, lluny de les sensacions que, se suposa, hauria de sentir si fos una bona cristiana... Però Déu és constant i molt perseverant i molt molt cabut, una mica com jo em sembla. I vaig decidir llegir els evangelis aquest estiu, poc a poc i anotant infinitat de dubtes i interpretacions derivades de la lectura. Ara estic pendent de comentar-ho tot amb el meu pastor, m'encanta parlar-ho amb tothom, però no tothom sap parlar-ne i dic sap perquè per parlar de Déu, de la fe, de la Bíblia se n'ha de saber. S'ha d'estar disposat a escoltar-ho tot, a reconèixer que res del que dius és veritat ni mentida, simplement és (en un context i per una gent molt concreta), i per fer aquest exercici s'ha de ser molt conscient del rol que has d'adoptar, tant els que hi creuen com els que no hi creuen és clar. El que deia, que estic pendent d'escoltar al meu pastor.
Haig de dir que només vaig llegir els evangelis, els fets del Apòstols els vaig començar però no estava preparada per fer-ho (deixem-ho aquí). I per fi vaig saber per què no podia entendre què és escoltar a Déu!! Simplement perquè Déu no parla com ho fem nosaltres! I us pot semblar una parida com un piano, però per a mi és essencial interioritzar aquest fet. Déu no parla, no fa, no castiga, no dicta, en definitiva, que Déu no fa res de manera externa, com si fos una mena de guardià de la humanitat. Déu és el que és, com diu l'Antic Testament "Jo sóc el qui sóc" (EX 3, 14)!!! Déu simple i grandiosnament, ÉS!!! Genial no creieu? De sobte s'ha obert el món!!! Per això no veia a Déu a la Bíblia d'una manera heterogènia, per això Jesús se'm feia cada vegada més humà quan avançava pels evangelis, per això no sento a Déu... M'he alliberat!!!!
Déu és, forma part de mi,l de tu i del món en general. Déu és la força que equilibra la vida, la força que, si no la bloqueges, et crida a fer les coses ben fetes... Déu és el temps, l'espai, les experiències, els fets, el creixement... Déu és!!!!! Sí, sí!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Per això Déu "actua" de manera diferent en cada moment bíblic, perquè Déu és una experiència personal, per tant, se'l defineix a partir de les interpretacions i sentiments del narrador!! Per això Déu canvia, perquè depèn de nosaltres com nosaltres depenem d'ell!!
Per això Jesús és enorme tot i ser humà (i ara estaré dins la llista d'heretges més buscats...), Jesús s'enfada, es pregunta fins quan, parla de venjança en les paràboles, fa morir una figuera només perquè no li ha donat fruit quan ell ha volgut!! Jesús evoluciona sempre a partir de la seva relació personal amb Déu, i és Déu, la seva força que el crida a l'evolució cap al bon camí de manera innata, és per això que mor i és per això que continua vivint... Ell, millor que ningú, ha entès què vol dir l'experiència de Déu... i quan ell marxa...... el negoci està servit........ i fins ara!!
l'ésser humà.
Us diré que sentir a Déu no és un camí de roses, us diré que ser conscients del mal que fem no és bo, us diré que l'equilibri cap a les coses ben fetes és un camí ple de responsabilitats, ple de dolor, ple de mals entesos i ple de lluites internes (perquè sempre tenim una petició preparada que marca la intenció de començar un nou camí, un camí que volem, però que no sempre hem de seguir...) Sentir la seva força com et porta, com et protegeix, com et fa mal (sí mal... la responsabilitat i la consciència dels nostres actes fa mal) és el millor que he pogut sentir, el millor dels sentiments extra-humans que he pogut sentir.
Us animo a llegir a aquests mestre www.vedantaworld.org , us animo a llegir al pastor Klaas Hendrikse, us animo a llegir els evangelis, us animo a parlar de Déu, a sentir-lo d'una manera lliure i sana, us animo a canviar el concepte de Déu que té la nostra societat i que escolteu la vostra experiència de Déu i que això us faci més lliures i més "Com Déu mana"!
Un altre dia us aniré comentant les meves particulars visions sobre els evangelis... però sempre, repeteixo, SEMPRE, heu d'entendre que el que dic no és la veritat abosluta, només és la MEVA VERITAT, i que aquesta canivarà gràcies al Teu equiliri i a la meva capacitat per aprendre d'ell!
Avui ha estat un dia "macu, macu". Ha vingut a passar el dia la meva millor amiga, a la que veig cada 6 mesos perquè no viu gaire prop de casa, però per molta aigua que ens separi, Ella és la meva millor amiga (Mimi t'estimo!!!!). Parlant, parlant li he explicat una història d'abraçades i sentiments nous que estic descobrint i definint dins meu. Com sempre ha estat curt, intens, divertit... les nostres trobades sempre deixen marca...... I mentre posava a dormir a la meva filla petita he estat pensant en la conversa i m'han vingut tot de pensaments al cap.
Hem parlat del que poden significar certes persones que trobem pel camí, què ens poden fer sentir, com ens podem arribar a perdre i com, a través del control sobre la ment, podem no deixar-nos arrossegar... doncs bé, aquestes són les persones de la meva vida:
- Mimi... tu com d'altres amigues "ancianes" (en el sentit d'amigues d'anys i panys no de velles eh!) representeu les anècdotes, les rialles, els plors, el poder parlar de tot sense tabús...
- Hi ha noves amistats que són el meu present, i espero, part del meu futur.
- Els meus pares i els meus avis representen les meves arrels i la saviesa de l'experiència.
- El meu germà representa el desastre més entranyable, aquell "buf... és que és el que no hi ha..." però que sense ell no pots imaginar la vida.
- Les meves filles representen la meva base més profunda. Són el que marca la meva felicitat, la meva alegria, la meva tristesa... de la manera més instintiva i incontrolable.
- Hi ha qui és el meu pulmó.
- Hi ha qui representa la veueta aquella que tots necessitem en moments d'histèria i descontrol (el meu àngel particular).
- Déu representa la força que m'equilibra i em guia (quan el deixo parlar i l'escolto és clar...).
- El meu pastor representa una benedicció.
A la vida també trobes qui et fa sentir important perquè compte amb tu per tot, qui et fa sentir divertida perquè sempre riu amb les teves rucades, qui et fa sentir intel·ligent perquè xerres de política i societat, qui et fa sentir desitjada perquè se't menja amb una mirada, qui et fa sentir perillosa perquè li fas por, qui et fa sentir forta perquè no et fa caure i, en canvi, es desequilibra quan et veu o et sent...
Però no hi ha ningú que sigui com Ell, qui representi el meu cor i la meva raó, qui m'escolta cada nit amb una paciència infinita, mentre els ulls se li tanquen i lluita perquè no passi (ja sap que les meves "bronques" són xungues, xungues hahaha), qui sap acceptar com sóc, qui m'estima sense demanar res més a canvi que el fet de compartir la vida amb mi, qui accepta que s'equivoca quan parlem, qui em fa veure que jo també m'he equivocat però sense tirar-m'ho en cara... qui sap esperar a que jo vagi creixent, qui sap acceptar que no som perfectes però Som només pel fet d'anar junts per aquesta vida... ningú és com el meu marit... qui representa la meva calma (massa de vegades hihi), el meu passat, el meu present i el meu futur. L'únic que, potser no em fa sentir totes les coses que necessito en cada moment (i qui ho podria fer?), però m'escolta quan li dic el que necessito i em diu fins on pot arribar, l'únic que, com més el conec i l'accepto, més em porta al veritable significat del què vol dir, per mi, matrimoni "Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn." (Gn 2:24-25).
A la vida ens passaran moltes coses, al nostre voltant hi haurà mil coses que ens faran sentir mil necessitats o desitjos diferents, i saps que jo no sóc gens fàcil, GENS... però tot serà efímer, tot tornarà a canviar quan el nostre voltant canviï... tot menys la certesa que tu, Marc, has de ser-hi mentre jo hi sigui... i fins i tot més enllà!!
Pot ser que en el temps i en els fets es perdin les coses? Vull dir, que de cop un dia et despertes i ja no et reconeixes? Vull dir si pot ser que un dia tot el que havies cregut marxa, marxa i marxa... s'escapa i s'escapa i ja no pots frenar-ho? Es pot veure els trossos de tu com et desafien des de la distància sense donar-te l'oportunitat de recollir-los? Hi ha vegades que tot es fa pesat, gros, inamovible... i de cop CRAC! es trenca i marxa... Es pot controlar el cap? Es pot controlar i educar la ment? Es pot confiar en Déu i desafiar-lo al mateix temps? Es pot voler creure i al mateix moment començar a desconfiar? Es pot buscar i buscar i no saber com? On? Quan? Penseu que es pot sentir parar el món en un segon? Penseu que, en una rucada ínfima que et passa sense adonar-te'n es pot parar el temps? Poden desaparèixer, aleshores, tots els mals de cap? Es pot ser feliç amb allò que no és teu? Que no et pertany? Que no és bo? Que no és just? Que no et toca... però que, sense explicació i només en monodosis, ens és donat? Jo diria que la ment es pot distreure, es pot educar com a la resta del cos... jo ho estic provant... i no va malament, sort del meu marit!! L'estiu m'està matant... i el sol? Algú ha vist el sol? Falten els colors de cada any, les calors que et fan buscar l'ombra, la crema solar com a extensió de la pròpia pell, amagar-se a les hores puntes en llocs "fresquets". Falten les estones de fer el llangardaix a la sorra fent castells i figures marines... falta omplir-se de clorofil·la, que la melanina s'enfili de manera gairebé imperceptible per la resta de mortals i en canvi, per mi, em fa veure tant morena... molt morena!!! S'acaba el juliol, i s'iniciarà l'agost amb la mateixa sensació de por... Segueixo repassant el Sermó de la Muntanya (us aconsello de llegir-lo molt detalladament perquè en ell hi ha la fórmula de la vida justa i correcte), i repetint la pregària que hi ha quan apareixen els fantasmes... em sembla que mai no m'havia sabut el pare nostre com ara, ni quan vaig fer la comunió (el vaig haver de llegir hihihihi). Es pot tenir les coses tremendament clares i, alhora, no saber-les seguir? Bé... tinc feina a traduir passatges bíblics... Gràcies a Déu que tinc una ocupació!!! Seguirem demanant perquè se'ns doni; cercant per poder trobar i trucant perquè ens obrin... i sobretot, seguirem aprenent a ser feliços amb el que ens donin; a saber entendre el que trobem i a acceptar el moment propici perquè ens obrin, perquè només Tu saps quan ha de ser tot... i jo haig d'aconseguir sentir-me recompensada en Mateu 6: 34 "No us preocupeu, doncs; pel demà, que el demà ja es preocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps".
Només volia deixar constància d'aquest grup de música que he conegut fa molt poc... és genial!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Us animo a passar per la seva pàgina web www.elscatarres.com!!!
Totes les cançons són genials... "La noia de la plaça" és la meva preferida... de moment!!!
Molts ànims catarres!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Ais... fa massa que no escric i ara no sé per on començar... Dic, i m'agradaria que s'entengués així, que no estic en contra de ningú, passo bastant de l'aspecte de la gent i m'encanta que hi hagi maneres d'entendre les coses diferents, sí que estic en contra de la filosofia ocupa, absolutament en contra, i no hi ha cap explicació que em puguin donar que justifiqui l'aberració de la que fan bandera. Dit això començo... Fa uns dies vaig anar a Plaça Catalunya per participar del moviment "Democràcia real" que s'havia organitzat allà, entre altres punts del país. No tinc massa la possibilitat de fer-ho per temes d'horaris, i aquell dia m'ho vaig poder arreglar... estava animada, el país semblava que es despertava, semblava que els esdeveniments estaven ben organitzats, tot era molt emocionant... fins que vaig arribar a la Plaça... Mare meva!!!! Allò era un campament hippy en tota regla!!! Sempre la mateixa gent antisistema, amb idees de flors i mans alçades, en contra de la política, de l'economia, dels bancs... en contra de tot em temo. La mateixa gent amb rastes, descalça, tocant la guitarra i fumant porros... total que la Plaça Catalunya s'havia convertit en una immensa casa ocupa sense sostre. A més tots estaven cridats a anar, de tant en tant, a alguna casa ocupa que havia de ser desnonada en aquells dies... una fotografia esperançadora, Sí Senyor!!!! Una revolució sense objectius clars, sense un guia que gestioni la massa, sense un màrtir (aixo ja vindrà amb el temps... o hauria vingut si el tema tirés endavant)... una revolució amb flors i mans alçades... sense voler entrar en el sistema per buscar-li les voltes i fer-lo girar, una revolució sense construir, només queixant-se, una revolució sense "armes" (enteses com a lleis...). On estan les persones capaces de fer servir el sistema per fer-lo girar? On estan els advocats aquells que amb la lletra petita fan que el propi tribunal tremoli? On estan els universitaris? On estan les famílies? On estan els aturats que es queixen fent una cervesa al bar? On estan els intel·lectuals? Els artistes? On estan les feines repartides per canviar la societat i fer-li obrir els ulls..... Només veig idees antisistema... Les grans revolucions, França, Rússia, van començar al govern, i el braç executador va ser el poble. Sempre hi ha d'haver un cap pensador i un braç executador... sempre hi ha víctimes (per desgràcia)... això no és una revolució, ni tant sols és un inici de res... quina llàstima!!! El sistema és el que és i, Senyors, no els canviarem... l'evolució ens hi ha portat, i ben gestionat no té per què ser dolent. Els bancs, els diners, els cap de govern, els alcaldes... tot ho d'existir perquè la nostra naturalesa, ens agradi o no, ens porta a socialitzar-nos i a haver d'ordenar aquesta socialització, hem d'entendre que això no ha de ser dolent, i ens hem de queixar de la gestió que se'n fa, i no només ens hem de queixar, hem d'obrir portes i finestres, que corri l'aire, i hem de ser valents perquè ho perdrem tot per aconseguir un sistema millor... Vols la meva opinió? Tothom vol un canvi però ningú no està disposat a invertir-hi. Voleu un exemple a seguir? Els bascos amb BILDU... no han parat fins que han entrat dins el sistema... i ara, gràcies a ser-hi, començaran a canviar el seu món. Algú s'apunta a perdre perquè els nostres fills puguin guanyar? Confesso, perquè d'altra manera estaria mentint, que jo no estic disposada a fer segons quines concessions... ni la meva casa, ni els meus diners, però sí el meu temps, els meus privilegis i luxes, sí a tots els actes que siguin transparents, sense enganys, sí a reconèixer que la por ens guanya, que també ens hem equivocat, que també hem abusat del sistema quan ens ha convingut... Sí a assumir les nostres culpes per poder ser perdonats i, un cop redimits aixecar-nos en armes, un cop drets i en acció ja vindran les flors...
Enmig de tota aquesta febre de la Setmana Santa m'he trobat en tota una munió de pensaments... i voldria compartir-los, com sempre, amb tots i ningú dels que llegiu, potser, el meu bloc.
Fa temps que li dic al meu pastor que tinc un problema de fe, de fe entesa com ho fa ell, els seus, els altres... fe com l'entenen la gent amb la que de moment he parlat. Defineixo FE com CONFIANÇA, però en què? Fa temps que vaig escriure un mail a una exprofessora meva, mai no hauria dit que ens tornaríem a trobar (un plaer haver-ho fet, ho saps ;) ). Com més analitzo a Déu des del punt de vista que conec, més el qüestiono, menys el sento, menys l'escolto i menys real em sembla...
Us reproduiré el mail:
Per mi Déu no és un home, ni té imatge, per mi és més semblant a una energia que ho engloba tot, és un sentiment, un posar les coses com han de ser que ens acompanya i ens ajuda a evolucionar com a persones.
Per mi l'Antic testament constitueix l'evolució de la pròpia humanitat representada per un poble, el jueu. En cada moment Déu, com a un tot, es manifesta i els guia, però no crec que l'hem arribat a entendre mai. Penso que la seva confiança en les nostres possibilitats sempre ha estat superior a les que tenim nosaltres sobre nosaltres , i penso que Ell també ha anat aprenent que ens costa confiar tant en ell com en nosaltres.
Per això, crec, pren la iniciativa de donar un codi, penso que és la manera d'endreçar el poble jueu, amb els 10 manaments els dóna, i ens dóna per extensió, una legislació per poder-nos agrupar amb un objectiu comú, la presa de consciència com a poble amb una pròpia identitat (llengua, cultura, creença...). Un cop el poble s'ha constituït el porta a una terra perquè pugui establir-se, quan arriben hi ha més gent, i aquesta gent creu en molts déus, és aleshores quan els poble jueu sent la necessitat de reafirmar-se en la seva fe en un sol Déu, que tot ho ha creat i tot ho pot moure, i apareix el Gènesi. Un cop establerts les persones evolucionen, establir-se en un lloc comporta noves necessitats i més temps per pensar en el que hi ha al voltant, com que no has de moure't d'un lloc a l'altre, deixes espai per filosofar més profundament. Neix el codi, com ara hi ha la constitució. La societat s'ha de controlar, és bo i necessari, i penso que Déu aleshores dóna el codi (deuteronomi...), perquè pensa que estem preparats per assumir-lo. Seguim i seguim... fins que en la pròpia evolució humana existeix la necessitat de deixar de matar animals per tenir a la fera contenta (no us ofeneu que el meu respecte cap a Ell és extremadament enorme, només és una figura per explicar-vos com penso que actuàvem aleshores), s'ha de deixar de passar la lleis per sobre de la humanitat, per sobre de les necessitats dels altres i donant la responsabilitats a Déu dient que és la seva llei... Penso que Jesús és la representació d'aquesta evolució. Dóna una altra lectura dels llibres, menys literal en molts aspectes no? I posa a les persones per sobre de la llei, que al cap i a la fi l'ha escrit l'home a partir del que ha pensat que vol Déu...
NO crec que Jesús sigui fill de Déu (com mínim no com ho diuen les institucions eclesiàstiques), NO crec que sigui cap messies ni cap persona sobrenatural, però ni ell ni cap profeta anterior. Penso que és una persona que va acceptar la confiança que li tenia Déu i li va retornar amb escreix, penso que hi ha altres figures amb un mateix registre (Abraham, Moisès). Per això era capaç de fer coses "meravelloses" però no màgiques...
Davant de tantes celebracions, tants rituals, tantes interpretacions, penso que es perd la màgia de la Bíblia, la màgia de la humanitat, la màgia de l'evolució de les capacitat dels homes... Com més llegeixo la Bíblia, i la llegeixo poc, com més parlo amb gent que hi entén molt més que jo, quants més reportatges veig de la història de la església, de la religió... més em qüestiono al Déu que volem explicar a través de les interpretacions de la Biblia, i més em reafirmo amb la idea de que Ell ho és tot i és impossible d'explicar i d'entendre, només es pot sentir.
Potser d'aquí un temps la meva visió canvia, potser al llarg de la vida descobreixo noves maneres de sentir-lo, d'interpretar-lo...
Bé seguim que hi ha molt per aprendre!!!!
Com podeu veure sóc una fan, alguns em diuen frikie, de tot això, però la meva visió és molt i molt particular, i sempre parteix de què no és, ni de bon tros, la bona (per falta d'informació i perquè ens basem en suposades veritats que mai ningú no podrà demostrar).
Que Déu us Beneeixi!!!!!
divendres, 1 d’abril del 2011
Bona nit!!!
Avui és divendres i m'he posat a pensar en com, ara fa prop d'un any, vaig entrar a formar part de la comunitat de tallers, però ja fa molts diumenges que no hi vaig. Fa poc que vaig tenir la sort de descobrir que la meva manera de creure en el Pare també era "bona". Fins aquell moment sempre havia pensat que si no creia com estava establert per la institució catòlica que mou la nostra societat, no creia com "Déu mana". Gràcies al Pare he pogut escoltar la seva veu, i ara no paro d'aprendre i aprendre, tant a nivell bíblic, com a nivell humà. I EM QUEDA TANT PER APRENDRE!!!!!!!
Doncs bé, anar els diumenges a l'església se'm fa difícil per circumstancies familiars, per tant intento compartir la meva fe de la manera que puc, uns dies em trobo amb el nostre Pastor, d'altres en parlo amb la gent que m'envolta (la que no em mira com si m'hagués fumat un porro...), d'altres penso i penso, però la que més faig servir és la de parlar amb ell, parlar amb veu alta, faci el que faci, perquè Ell està en tot el que faig, dic, penso... I ara he descobert que alguns dissabtes a la tarda, puc anar a l'església que hi ha prop de casa, abans de la missa de rigor, i llegir la predicació que s'hagi fet a tallers la setmana anterior... això de l'Internet és genial!!!!
Fins fa poc creia que pensar era una bona manera de fer les coses, i HO ÉS, però m'he passat. De tant i tant pensar he volgut racionalitzar tant les circumstancies que he acabat mig boja... el cas és que, com diu una molt bona amiga meva (ei anònima com va tot?), som imprevisibles, i no puc pretendre passar totes les meves vivències per la raó. Ha estat difícil veure que, tot i creure que parlava amb Déu, el que feia era ofegar-lo amb els meus monòlegs!!! Ara, gràcies al meu marit i al meu pastor, he vist que haig de parar de parlar i haig de sentir més... haig de deixar-me portar sense voler fer anar les coses massa depressa. Ell sap quan ha d'arribar tot, això no vol dir que no podem proposar temporalitats, però només proposar, no imposar-les (sempre acaba malament l'intent). Hem de proposar fets amb les actituds... les coses seran com hagin de ser, nosaltres hem de tenir una actitud perquè siguin el millor possible.
Estic aprenent que si el Pare té un camí per nosaltres hem de seguir-lo el millor que podem, deixar-nos sorprendre per qualsevol de les formes en les que es manifesti, i si podem fer participar a la gent que estimem en el seu descobriment, encara és millor. Un pilar genial, disfrutar de la família fent costat al "patriarca" passant de si ho ha demanat explícitament o no (ja era hora que em decidís!!!), una pizza estupenda, una oració per donar gràcies i demanar llum pels que estimem.
EL cas és que, poc a poc, vaig trobant-me (amb tot el que això vol dir) i vaig creixent, haig de tenir més paciència i abandonar-me més a les seves mans, que ningú mal interpreti el "deixar-me a les seves mans", no pretenc seure i esperar sense fer res, sinó seguir el camí que em marqui i proposant nous camins que, si són lícits, m'ajudarà a caminar-los i si no ho són, me'n farà sortir.
Demà és dissabte, seguirem buscant el camí a partir d'escoltar els altres. Seguiré intentant escoltar la teva veu, seguiré donant-te les gràcies per la teva bondat, seguiré pregant per a tots, per créixer i perquè mai no perdi la seguretat de què estàs al meu costat.
Pare no em deixis de mostrar la llum per seguir el teu camí, ajuda'm a ser cada dia més a prop del testimoni del teu fill. Gràcies Pare per creure en mi, faré tot el que pugui per escoltar-te i seguir-te.
Us convido a escoltar la cançó i a treure-la del món animal salvatge. Ara tanqueu els ulls i imagineu que, enlloc de cantar, algú us està explicant la lletra com si fos un conte, un pensament, una opinió sobre la nostra condició d'humans, d'individus. La cançó té tot el sentit del món, sentit que estem perdent dia a dia. La idea és aquesta, quan el Simba li diu a la seva filla que és més que un lleó, li està dient moltes coses a la vegada, i això juntament amb la idea del clan (família més enllà del pare, mare, avis, germans...) i, molt important, a la frase de que és la pròpia "manada" els que l'han escollit, se'ns obra un univers enorme per entendre el que hauria de significar viure. Vull dir, som molt més que persones i a la vegada som tant i tant petits que per nosaltres mateixos no tenim cap significat propi. I això és el que ens fa enormement importants. El nostre valor no recau en el que fem dia a dia, en si ens portem bé, si fem bé la feina, la família... en fi, en si som capaços de complir les expectatives a l'hora de dur a terme els diferents rols que se'ns imposen diàriament. El nostre veritable valor recau en com les nostres accions, petites i individuals, efecten als altres!! Al món en general, no només a les persones. Aquesta és la grandesa que hem de buscar, aquest és el sentit de la vida. Si les nostres accions, paraules, pensaments, sentiments, ensenyances... no tenen cap efecte sobre el món i les persones que ens envolten, és com si no fessim res, aleshores perdem el sentit del per què som aquí!!!! I aleshores és quan hem de tenir por de viure, perquè tot acabarà girant-se en contra i patirem molt i molt. La idea de la "clan" com a família més enllà de la sang, per dir-ho d'alguna manera, és genial. Tot està connectat, tot el que fas té conseqüències més enllà del que et puguis imaginar, per tant som responsables de tot el que passi al món, per molt lluny que passi. I la imatge de que ens han escollit... bé això ja depèn més del que un cregui i com ho cregui. Ho deixarem en què em nascut racionals i, per tant, tenim l'oportunitat de fer servir aquesta facultat de pensar per prendre consciència... cada un que hi afegeixi les connotacions que vulgui depenent de la seva fe. La meva opinió és que hem estat capaços d'evolucionar, de buscar noves maneres de fer, de creure, de pensar... i crec que Déu ens ha donat aquesta oportunitat, però no crec que ell sigui el responsable de tot, no ha de ser una excusa per no fer res o per "donar-li tota la culpa", ni per haver de fer-ho tot per la seva glòria, crec que ell és un bastó, ha de ser un bastó per recolzar-nos, per fer-nos sortir les ganes de tirar endavant. Aquest bastó sempre ha d'anar acompanyat de les nostres ganes de caminar, de la nostra confiança amb nosaltres mateixos, i ha d'anar acompanyada de les forces que també té l'altra mà, que ha d'anar plena de les mans de la gent que ens estima i estimem. Som un trio jajajajaja!!!!! (El que ens envolta, nosaltres i el que projectem ). Ara es tendeix a que cada persona vagi a la seva. Total pel què n'obtenim oi? Tot depèn del que esperem obtenir, potser també hem de canviar la idea del premi que ens mereixem per cada bona acció realitzada no? però això ja és un altre tema. Jo penso, i de fet ho he pogut constatar de manera personal, que com més conscient ets del que vals i val el que fas pels "altres", més sorpreses positives t'emportes. No sabeu les coses meravelloses i extraordinàries que poden fer les persones, descobrir-ho és increïble! S'ha de provar. Bé, res més, formem part de un tot immens que no és res sense nosaltres, però que de la manera que ens té acabarà per destruir-se també, buscar l'equilibri és feina de totes dues parts, una ja ho està fent, cada dia ens dóna milers i milers d'aliments, energies... l'altra part encara no ha entès el paper que li toca jugar, encara viu a l'època en la que aquest passatge Gn 1, 28 "Déu els beneí dient-los: Sigueu fecunds i multiplique-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra", tenia sentit literal... doncs res que seguirem aprenent a cop de bastó... Escolteu la cançó i reflexioneu en el que podeu fer en el vostre voltant, no cal buscar solucions als conflictes del Líban, ni al Japó, que és evident que també ens hi hem d'implicar, però serà una implicació esporàdica, tota la vida no pots estar lluitant per aquestes causes únicament, la teva lluita ha de ser en les petites coses també, que acabaran canviant aquestes tant grans, segur. Per cada gest que feu tenint en compte els altres (ja siguin persones, plantes...), serà retornat, tard o d'hora, paciència!! Si li perdem el respecte a la vida, ella també ens l'acabarà perdent a nosaltres.
Vaig d'hora oi? És que ja he començat el segon semestre de la Uoc i toca treure temps d'on sigui... és bo poder-ho fer!!
Fa uns dies que volia escriure sobre una conversa que vaig sentir, que no tafanejar, de dues persones, diguem-ne, d'edat hormonacent (l'edat aquella on ets una hormona amb cames i cabell, sense cervell però amb un fons d'armari impressionant per qualsevol ocasió a la que t'hagis d'enfrontar en el teu atrafegat dia). M'explico:
Estava a la cua d'un supermercat i davant hi tenia a dues mosses que estaven molt orgulloses d'un fet extraordinari, una d'elles, havia "utilitzat com un kleenex" (gran frase original d'aquelles que t'acompanyen en el temps i espai eterns) a un antic company de classe per qui ella s'havia sentit atreta i ell, aleshores, no li havia fet cas. El noi ara sí que sentia alguna cosa (segurament, afegia ella, perquè la Pepita de torn no li havia fet cas i, és clar, quedava ella...), i ella es deixava adular. Fins al punt que el buscava si ell no li deia res, fina a tal punt que ell va pensar que havia aconseguit la presa, fins a tal punt que, tot i que el noi va dir que "tot era conya i que tampoc havia dit les coses seriosament", "unjoctot" va dir, pensaria en ella durant molt de temps, de tant en tant, i ella acabaria tenint la sensació que, potser, sí que sentia alguna cosa (però això no ho reconeixeria mai). La noia estava tant contenta i se sentia tant feliç que no parava de repetir-ho, els ulls li brillaven, les mans li anaven a 100 revolucions per segon quan ho explicava, fins i tot el cor se li podia sentir, ple d'adrenalina cridant com si s'hagués deixat anar per un penya-segat de més de 2.000 metres... I l'amiga, us ho podeu imaginar, estava fascinada amb la seva companya de compra. La mirava com a un heroïna que ha aconseguit allò que, algun dia, ella també va voler fer i no va poder.
Ara penso en la conversa de les noies i en com les coses poden canviar tant. Un noi que es fixa en una noia, aquella no li fa cas, no sabrem si perquè té parella o perquè no hi ha connexió, després opta per buscar a qui té més fàcil. Una excandidata a una relació d'institut. I l'excandidata aprofita per impartir venjança justa!! (segons ella és clar). Al final tot acaba amb una conversa entre rialles a la cua d'un super, i potser s'allargarà a l'hora del pati, i riuran quan el vegin passar i se sentiran importants per què hauran guanyat aquesta vegada...
La tragèdia és una altra. Cada vegada que el nostre món cau, cada vegada que la nostra estabilitat és tant estable que necessitem trencar-la, apareix una excandidata amb qui somiar. Quantes històries d'antigues trobades on tornen a sortir velles històries oi? I al final només és la manera que tenim d'omplir un buit que ens acompanya al llarg de la vida, un buit que els nostres avis no tenien (no tant ni tants d'ells). Fem servir la excandidata per "jugar a sentir-nos especials", perquè ens doni una mica de flama en la nostra vida... (quantes frases podem trobar oi), i somiem en històries fantàstiques que ens allunyen de la realitat que ens fa tant de mal. Quantes venjances es masteguen durant la nit, com els rumiants masteguen les boles d'herba. Al final hem pogut fer pagar aquella injustícia que ens va recaure...
Al final no hi ha ningú que es pregunti per què ho fa. Uns creuen que hi tenen dret per la vida que porten, tant dura i esgotadora. I els altres perquè com que a ells també els ho van fer, i d'altres no saben com, però un dia es troben immersos en un joc de mirades i paraules excitants.
Al final tot es resumeix en l'egoisme de la humanitat i les seves pors que el fan tant dèbil... Entres en un joc de paraules, mirades... et deixes adular. Les raons són infinitament variables, el cas és que, de vegades, hi ha la possibilitat que estiguis fent mal a algú altre. Vull dir que de tant jugar algú perd la pilota, en algun moment no saps si jugues o sents quelcom més. En aquest moment és on comença la part més dramàtica. La majoria de vegades no sents res, és mentida, només projectes les teves mancances en algú que, com que també les té, les canalitza adulant-te. I qui pararà? Qui acceptarà que té un problema? Encara que t'allunyis de la persona per no fer res que políticament incorrecte, tornarà a venir-ne una altra. Perquè les mancaces les portes amb tu. Les pors formen part de tu mateix. I arribes a ser tant egoista que no t'adones si l'altra part també juga o no. Si poguéssim parar el joc i mirar-nos. Si fóssim tant valents de veure'ns com som. Egoistes i porucs... primer creus que és impossible, però un cop has vist que no, fa un mal horrorós. Ets un miserable... has projectat les inseguretats a tercers donant-te mil raons per justificar-te...
Tant-debò poguéssim parar, parar i patir les nostres inseguretats per poder sortir-ne més forts, més nobles...
Vaig a transcriure fonèticament!!!
Que Déu us beneeixi!!!!!
Bon cap de setmana a tothom i bona setmana blanca per qui la tingui!!!!!!
Primer dia de blog! Ostres i ara què s'ha de fer? Vaig bé oi?!!
Suposo que haig de definir el blog...
Aquest blog intentarà ser un seguiment de tot el que veig, sento, penso, em passa, m'expliquen (amb el permís de qui m'ho explica)... de tot una mica.
A veure si és una bona experiència oi?!?!?!
Ara mateix estic esperant a començar el segon semestre de la Universitat, sí, sóc una de les moltes persones que ha trobat en la UOC una manera de tirar endavant estudis abandonats durant la joventut... I a més vaig fent voluntariats de tot el que puc i tots els cursos que em digui el meu pastor. Pertanyo a un església protestant metodista de Barcelona "Església Tallers" en diuen, haig de dir que no hi puc anar gaire per qüestions familiars, però és un honor poder formar-ne part encara que sigui a la distancia!! I amb el pastor de l'església, el Carles, vaig estudiant tot el que ell creu que em pot anar bé. Haig de dir que sense ell el meu camí seria molt costós, potser no seria!!
Haig de donar les gràcies a Déu, entre milers de coses, per haver creuat els nostres camins!!!
Bé doncs ara toca posar-se el vestit de "dona de casa seva" i a treure la pols de la part de baix de la casa... la de dalt no està tant malament... jijiji
No us ho he dit però sóc mare i esposa, feliç de què el meu marit, gràcies a Déu, m'hagi pogut donar la possibilitat d'estar-me a casa i encarregar-me de la família, i dels meus estudis...... I a propòsit d'això haig de fer la meva primera reflexió...
Fa temps, quan vaig dir a la feina que agafava una excedència per cuidar de la família, hi va haver gent que em va mirar amb cara de feminista abatuda. Vull dir que hi havia qui no entenia per què tanta lluita de la dona si les generacions posteriors acaben tornant a casa a cuidar dels fills i marit... Doncs bé, a totes aquelles persones que van lluitar perquè la dona pogués sortir de casa, pogués treballar, votar... pogués ser lliure!! Els haig de dir que GRÀCIES, però qui si només van lluitar per poder sortir a treballar es van equivocar!!! La lluita és per poder decidir, per poder ser lliure de qualsevol lligam tradicional i poder ir marxo o em quedo, sense que ningú ens miri ni amb cara de "pobreta està fent un pas enrere", ni amb cara de "molt bé com Déu mana". A l'hora de la veritat aquest és el camí just... aquell que et deixa llibertat plena, aquell que et deixa decidir i patir les conseqüències per tu mateix. Aquell que t'ensenya a créixer... aquest és el camí que ens ensenya Jesús, i el camí que ens fa lliures i eternament responsables.
