Bon dia!
Vaig d'hora oi? És que ja he començat el segon semestre de la Uoc i toca treure temps d'on sigui... és bo poder-ho fer!!
Fa uns dies que volia escriure sobre una conversa que vaig sentir, que no tafanejar, de dues persones, diguem-ne, d'edat hormonacent (l'edat aquella on ets una hormona amb cames i cabell, sense cervell però amb un fons d'armari impressionant per qualsevol ocasió a la que t'hagis d'enfrontar en el teu atrafegat dia). M'explico:
Estava a la cua d'un supermercat i davant hi tenia a dues mosses que estaven molt orgulloses d'un fet extraordinari, una d'elles, havia "utilitzat com un kleenex" (gran frase original d'aquelles que t'acompanyen en el temps i espai eterns) a un antic company de classe per qui ella s'havia sentit atreta i ell, aleshores, no li havia fet cas. El noi ara sí que sentia alguna cosa (segurament, afegia ella, perquè la Pepita de torn no li havia fet cas i, és clar, quedava ella...), i ella es deixava adular. Fins al punt que el buscava si ell no li deia res, fina a tal punt que ell va pensar que havia aconseguit la presa, fins a tal punt que, tot i que el noi va dir que "tot era conya i que tampoc havia dit les coses seriosament", "un joc tot" va dir, pensaria en ella durant molt de temps, de tant en tant, i ella acabaria tenint la sensació que, potser, sí que sentia alguna cosa (però això no ho reconeixeria mai).
La noia estava tant contenta i se sentia tant feliç que no parava de repetir-ho, els ulls li brillaven, les mans li anaven a 100 revolucions per segon quan ho explicava, fins i tot el cor se li podia sentir, ple d'adrenalina cridant com si s'hagués deixat anar per un penya-segat de més de 2.000 metres... I l'amiga, us ho podeu imaginar, estava fascinada amb la seva companya de compra. La mirava com a un heroïna que ha aconseguit allò que, algun dia, ella també va voler fer i no va poder.
Ara penso en la conversa de les noies i en com les coses poden canviar tant. Un noi que es fixa en una noia, aquella no li fa cas, no sabrem si perquè té parella o perquè no hi ha connexió, després opta per buscar a qui té més fàcil. Una excandidata a una relació d'institut. I l'excandidata aprofita per impartir venjança justa!! (segons ella és clar). Al final tot acaba amb una conversa entre rialles a la cua d'un super, i potser s'allargarà a l'hora del pati, i riuran quan el vegin passar i se sentiran importants per què hauran guanyat aquesta vegada...
La tragèdia és una altra. Cada vegada que el nostre món cau, cada vegada que la nostra estabilitat és tant estable que necessitem trencar-la, apareix una excandidata amb qui somiar. Quantes històries d'antigues trobades on tornen a sortir velles històries oi? I al final només és la manera que tenim d'omplir un buit que ens acompanya al llarg de la vida, un buit que els nostres avis no tenien (no tant ni tants d'ells). Fem servir la excandidata per "jugar a sentir-nos especials", perquè ens doni una mica de flama en la nostra vida... (quantes frases podem trobar oi), i somiem en històries fantàstiques que ens allunyen de la realitat que ens fa tant de mal.
Quantes venjances es masteguen durant la nit, com els rumiants masteguen les boles d'herba. Al final hem pogut fer pagar aquella injustícia que ens va recaure...
Al final no hi ha ningú que es pregunti per què ho fa. Uns creuen que hi tenen dret per la vida que porten, tant dura i esgotadora. I els altres perquè com que a ells també els ho van fer, i d'altres no saben com, però un dia es troben immersos en un joc de mirades i paraules excitants.
Al final tot es resumeix en l'egoisme de la humanitat i les seves pors que el fan tant dèbil... Entres en un joc de paraules, mirades... et deixes adular. Les raons són infinitament variables, el cas és que, de vegades, hi ha la possibilitat que estiguis fent mal a algú altre. Vull dir que de tant jugar algú perd la pilota, en algun moment no saps si jugues o sents quelcom més. En aquest moment és on comença la part més dramàtica. La majoria de vegades no sents res, és mentida, només projectes les teves mancances en algú que, com que també les té, les canalitza adulant-te. I qui pararà? Qui acceptarà que té un problema? Encara que t'allunyis de la persona per no fer res que políticament incorrecte, tornarà a venir-ne una altra. Perquè les mancaces les portes amb tu. Les pors formen part de tu mateix. I arribes a ser tant egoista que no t'adones si l'altra part també juga o no.
Si poguéssim parar el joc i mirar-nos. Si fóssim tant valents de veure'ns com som. Egoistes i porucs... primer creus que és impossible, però un cop has vist que no, fa un mal horrorós. Ets un miserable... has projectat les inseguretats a tercers donant-te mil raons per justificar-te...
Tant-debò poguéssim parar, parar i patir les nostres inseguretats per poder sortir-ne més forts, més nobles...
Vaig a transcriure fonèticament!!!
Que Déu us beneeixi!!!!!
Bon cap de setmana a tothom i bona setmana blanca per qui la tingui!!!!!!
Vaig d'hora oi? És que ja he començat el segon semestre de la Uoc i toca treure temps d'on sigui... és bo poder-ho fer!!
Fa uns dies que volia escriure sobre una conversa que vaig sentir, que no tafanejar, de dues persones, diguem-ne, d'edat hormonacent (l'edat aquella on ets una hormona amb cames i cabell, sense cervell però amb un fons d'armari impressionant per qualsevol ocasió a la que t'hagis d'enfrontar en el teu atrafegat dia). M'explico:
Estava a la cua d'un supermercat i davant hi tenia a dues mosses que estaven molt orgulloses d'un fet extraordinari, una d'elles, havia "utilitzat com un kleenex" (gran frase original d'aquelles que t'acompanyen en el temps i espai eterns) a un antic company de classe per qui ella s'havia sentit atreta i ell, aleshores, no li havia fet cas. El noi ara sí que sentia alguna cosa (segurament, afegia ella, perquè la Pepita de torn no li havia fet cas i, és clar, quedava ella...), i ella es deixava adular. Fins al punt que el buscava si ell no li deia res, fina a tal punt que ell va pensar que havia aconseguit la presa, fins a tal punt que, tot i que el noi va dir que "tot era conya i que tampoc havia dit les coses seriosament", "un joc tot" va dir, pensaria en ella durant molt de temps, de tant en tant, i ella acabaria tenint la sensació que, potser, sí que sentia alguna cosa (però això no ho reconeixeria mai).
La noia estava tant contenta i se sentia tant feliç que no parava de repetir-ho, els ulls li brillaven, les mans li anaven a 100 revolucions per segon quan ho explicava, fins i tot el cor se li podia sentir, ple d'adrenalina cridant com si s'hagués deixat anar per un penya-segat de més de 2.000 metres... I l'amiga, us ho podeu imaginar, estava fascinada amb la seva companya de compra. La mirava com a un heroïna que ha aconseguit allò que, algun dia, ella també va voler fer i no va poder.
Ara penso en la conversa de les noies i en com les coses poden canviar tant. Un noi que es fixa en una noia, aquella no li fa cas, no sabrem si perquè té parella o perquè no hi ha connexió, després opta per buscar a qui té més fàcil. Una excandidata a una relació d'institut. I l'excandidata aprofita per impartir venjança justa!! (segons ella és clar). Al final tot acaba amb una conversa entre rialles a la cua d'un super, i potser s'allargarà a l'hora del pati, i riuran quan el vegin passar i se sentiran importants per què hauran guanyat aquesta vegada...
La tragèdia és una altra. Cada vegada que el nostre món cau, cada vegada que la nostra estabilitat és tant estable que necessitem trencar-la, apareix una excandidata amb qui somiar. Quantes històries d'antigues trobades on tornen a sortir velles històries oi? I al final només és la manera que tenim d'omplir un buit que ens acompanya al llarg de la vida, un buit que els nostres avis no tenien (no tant ni tants d'ells). Fem servir la excandidata per "jugar a sentir-nos especials", perquè ens doni una mica de flama en la nostra vida... (quantes frases podem trobar oi), i somiem en històries fantàstiques que ens allunyen de la realitat que ens fa tant de mal.
Quantes venjances es masteguen durant la nit, com els rumiants masteguen les boles d'herba. Al final hem pogut fer pagar aquella injustícia que ens va recaure...
Al final no hi ha ningú que es pregunti per què ho fa. Uns creuen que hi tenen dret per la vida que porten, tant dura i esgotadora. I els altres perquè com que a ells també els ho van fer, i d'altres no saben com, però un dia es troben immersos en un joc de mirades i paraules excitants.
Al final tot es resumeix en l'egoisme de la humanitat i les seves pors que el fan tant dèbil... Entres en un joc de paraules, mirades... et deixes adular. Les raons són infinitament variables, el cas és que, de vegades, hi ha la possibilitat que estiguis fent mal a algú altre. Vull dir que de tant jugar algú perd la pilota, en algun moment no saps si jugues o sents quelcom més. En aquest moment és on comença la part més dramàtica. La majoria de vegades no sents res, és mentida, només projectes les teves mancances en algú que, com que també les té, les canalitza adulant-te. I qui pararà? Qui acceptarà que té un problema? Encara que t'allunyis de la persona per no fer res que políticament incorrecte, tornarà a venir-ne una altra. Perquè les mancaces les portes amb tu. Les pors formen part de tu mateix. I arribes a ser tant egoista que no t'adones si l'altra part també juga o no.
Si poguéssim parar el joc i mirar-nos. Si fóssim tant valents de veure'ns com som. Egoistes i porucs... primer creus que és impossible, però un cop has vist que no, fa un mal horrorós. Ets un miserable... has projectat les inseguretats a tercers donant-te mil raons per justificar-te...
Tant-debò poguéssim parar, parar i patir les nostres inseguretats per poder sortir-ne més forts, més nobles...
Vaig a transcriure fonèticament!!!
Que Déu us beneeixi!!!!!
Bon cap de setmana a tothom i bona setmana blanca per qui la tingui!!!!!!
Estic enamorat de la meva dona. Fa 29 anys que estem casats. Estem bé junts. Ens estimem. Passem els dies entre lluites i preocupacions, feina i tensions, parlem de tot i molt, i la veritat és que tenim poques hores per a reposar encara que sigui una mica. L'altre dia, me la vaig mirar i li vaig dir: "Et puc convidar a sopar?", i li deia com si la volgués conquistar de nou. Com si partissim de 0 en la nostra relació. Dic això perquè en la vida de una parella hi ha, com bé dius, moments buits, perquè deixem de tenir cura del trosset de jardí que tenim a casa, i podem acabar pensant que qualsevol altre jardí sempre és millor. Una cosa és suficient. Mirar a l'altre als ulls. Callar, prendre temps per descansar, per deixar les aigües remogudes en les que tot sovint es troba el vaixell en el que estem, anar cap a alguna cala tranquila, i deixar que ressorgeixin sentiments. La imaginació fugissera, lleugera, ens traeix, ens enganya, i molt sovint podem acabar arriscant, o perdent allò que més estabilitat ens està donant. Una dona, un home, una familia que, calladament, a vegades amb sofriment, estàn al costat teu i t'acompanyen, i contribueixen a la teva estabilitat. I a vegades no ens adonem. Recordo una entrevista del Antonio Banderas amb el Loco de la Colina en la que deia que era clar que tenía moltes temptacions de anar amb altres dones i tenir aventures, però que era tant el que perdría que sempre acabava pensant que no valía la pena.
ResponElimina