El rey leon 2 - somos clan (español de España)

Us convido a escoltar la cançó i a treure-la del món animal salvatge. Ara tanqueu els ulls i imagineu que, enlloc de cantar, algú us està explicant la lletra com si fos un conte, un pensament, una opinió sobre la nostra condició d'humans, d'individus.
La cançó té tot el sentit del món, sentit que estem perdent dia a dia.
La idea és aquesta, quan el Simba li diu a la seva filla que és més que un lleó, li està dient moltes coses a la vegada, i això juntament amb la idea del clan (família més enllà del pare, mare, avis, germans...) i, molt important, a la frase de que és la pròpia "manada" els que l'han escollit, se'ns obra un univers enorme per entendre el que hauria de significar viure.
Vull dir, som molt més que persones i a la vegada som tant i tant petits que per nosaltres mateixos no tenim cap significat propi. I això és el que ens fa enormement importants. El nostre valor no recau en el que fem dia a dia, en si ens portem bé, si fem bé la feina, la família... en fi, en si som capaços de complir les expectatives a l'hora de dur a terme els diferents rols que se'ns imposen diàriament. El nostre veritable valor recau en com les nostres accions, petites i individuals, efecten als altres!! Al món en general, no només a les persones.
Aquesta és la grandesa que hem de buscar, aquest és el sentit de la vida. Si les nostres accions, paraules, pensaments, sentiments, ensenyances... no tenen cap efecte sobre el món i les persones que ens envolten, és com si no fessim res, aleshores perdem el sentit del per què som aquí!!!! I aleshores és quan hem de tenir por de viure, perquè tot acabarà girant-se en contra i patirem molt i molt.
La idea de la "clan" com a família més enllà de la sang, per dir-ho d'alguna manera, és genial. Tot està connectat, tot el que fas té conseqüències més enllà del que et puguis imaginar, per tant som responsables de tot el que passi al món, per molt lluny que passi.
I la imatge de que ens han escollit... bé això ja depèn més del que un cregui i com ho cregui. Ho deixarem en què em nascut racionals i, per tant, tenim l'oportunitat de fer servir aquesta facultat de pensar per prendre consciència... cada un que hi afegeixi les connotacions que vulgui depenent de la seva fe. La meva opinió és que hem estat capaços d'evolucionar, de buscar noves maneres de fer, de creure, de pensar... i crec que Déu ens ha donat aquesta oportunitat, però no crec que ell sigui el responsable de tot, no ha de ser una excusa per no fer res o per "donar-li tota la culpa", ni per haver de fer-ho tot per la seva glòria, crec que ell és un bastó, ha de ser un bastó per recolzar-nos, per fer-nos sortir les ganes de tirar endavant. Aquest bastó sempre ha d'anar acompanyat de les nostres ganes de caminar, de la nostra confiança amb nosaltres mateixos, i ha d'anar acompanyada de les forces que també té l'altra mà, que ha d'anar plena de les mans de la gent que ens estima i estimem. Som un trio jajajajaja!!!!! (El que ens envolta, nosaltres i el que projectem ).
Ara es tendeix a que cada persona vagi a la seva. Total pel què n'obtenim oi? Tot depèn del que esperem obtenir, potser també hem de canviar la idea del premi que ens mereixem per cada bona acció realitzada no? però això ja és un altre tema. Jo penso, i de fet ho he pogut constatar de manera personal, que com més conscient ets del que vals i val el que fas pels "altres", més sorpreses positives t'emportes. No sabeu les coses meravelloses i extraordinàries que poden fer les persones, descobrir-ho és increïble! S'ha de provar.
Bé, res més, formem part de un tot immens que no és res sense nosaltres, però que de la manera que ens té acabarà per destruir-se també, buscar l'equilibri és feina de totes dues parts, una ja ho està fent, cada dia ens dóna milers i milers d'aliments, energies... l'altra part encara no ha entès el paper que li toca jugar, encara viu a l'època en la que aquest passatge Gn 1, 28 "Déu els beneí dient-los: Sigueu fecunds i multiplique-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra", tenia sentit literal... doncs res que seguirem aprenent a cop de bastó...
Escolteu la cançó i reflexioneu en el que podeu fer en el vostre voltant, no cal buscar solucions als conflictes del Líban, ni al Japó, que és evident que també ens hi hem d'implicar, però serà una implicació esporàdica, tota la vida no pots estar lluitant per aquestes causes únicament, la teva lluita ha de ser en les petites coses també, que acabaran canviant aquestes tant grans, segur. Per cada gest que feu tenint en compte els altres (ja siguin persones, plantes...), serà retornat, tard o d'hora, paciència!!
Si li perdem el respecte a la vida, ella també ens l'acabarà perdent a nosaltres.

Que Déu us beneeixi a tots!!