tag:blogger.com,1999:blog-14887180000054959892024-02-08T09:03:35.402-08:00TOT S'HI VALLa vida està feta de propostes humanes constants a Déu, i per constants respostes divines seves.... MAI NO PARARÉ DE PROPOSAR-TE'N!!! GRÀCIES PER NO DEIXAR DE RESPONDRE MAI!!!!ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.comBlogger25125tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-3311107467953738582013-01-25T04:08:00.001-08:002013-02-22T10:38:21.321-08:00MOMENTS...Me marea tanta angustia,<br />
<div>
no es mi fuerza la que amaina,</div>
<div>
es tu barco que no sabe zarpar.</div>
<div>
En otro tiempo construiría catapultas de hierro</div>
<div>
para ayudarte, si quisieras,</div>
<div>
a destruir tu fortaleza con el tiempo.</div>
<div>
Mañana, haría una casita de madera y miel,</div>
<div>
para compartirla, si quisieras,</div>
<div>
y salir a pasear.</div>
<div>
Ayer, habría escalado momentos vacíos,</div>
<div>
para acercarme a un futuro,</div>
<div>
si quisieras, sin secretos ni agonías.</div>
<div>
Pero hoy, más ayer que mañana,</div>
<div>
me mareo hasta vomitar.</div>
<div>
La culpabilidad que provocas</div>
<div>
me absorbe tantas alegrías,</div>
<div>
tantos futuros, tantas ganas.</div>
<div>
Las culpas se las regalo a otros,</div>
<div>
las razones son simples y maleducadas.</div>
<div>
Tú tienes más etapas que una vida entera,</div>
<div>
más miedos que un niño a oscuras,</div>
<div>
más placas de mármol que un <i>David</i>.</div>
<div>
Y yo no soy ciclista, ni luz ni artista.</div>
<div>
Llámame cobarde, infantil e inmadura</div>
<div>
pero me planto aquí.</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Aquest és el poema que em surt tot venint de fer la prova de validació de literatura catalana del S. XX. El cert és que tendeixo a esriure a brots, i això és tant bo com dolent. Per una banda, en poesia, crec que ha de ser així, però en narració peco de poca estructura jajajaja.</div>
<div>
Volia compartir-lo... fa molt que no escric i he pecat contra mi mateixa al no fer-ho. Prometo posar-m'hi aviat, un cop hagi posat ordre al meu dia a dia...</div>
<div>
Fins aviat,</div>
<div>
<br /></div>
<div>
QUE DÉU US BENEEIXI!!</div>
Ariadna Fustéhttp://www.blogger.com/profile/04925341951220057097noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-35269212340355710502012-11-22T18:01:00.001-08:002013-02-22T10:39:58.975-08:00PERDRE LA POR, GUANYAR CONFIANÇAMiles de lágrimas nos recorren las arterias<br />
acompañadas de miedos e inseguridades.<br />
Miles de cobardías nos visten un traje,<br />
de gala, para seguir bailando en este vals.<br />
Miles de batallas que nos ganan,<br />
miles de trincheras destruidas por enemigos<br />
de grandes armas, que nos derriban las torres<br />
sin preguntarse si deben hacerlo o no.<br />
Por cada flor que creemos plantada,<br />
se nos seca una fuente.<br />
Por cada palabra no pronunciada,<br />
se nos llena un vaso de alcohol.<br />
Y son tantos los reproches que se esperan<br />
en nuestros cuerpos.<br />
Tantos los vencidos, los tiempos venideros...<br />
Y somos tan asustadizos, tan explosivos,<br />
tan mechas rápidas y cortas,<br />
que olvidamos nuestras piernas,<br />
nuestros pies quedan atados,<br />
a todas las lágrimas que nos aguardan,<br />
sentadas en la habitación de la conciencia.<br />
Y somos aquello que callamos,<br />
aquello por lo que no luchamos,<br />
aquello por lo que pensamos y no sonorizamos,<br />
por lo que nos envenenamos.<br />
Y si crecer es ser sincero,<br />
aceptarse, cual hermano,<br />
soy tan pequeña, todavía,<br />
soy tan joven, vida mía.<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
Pau ens diu "El poder de Déu es mostra en la nostra feblesa", diguem-ne que on no arribem nosaltres hi arriba Ell. A mi m'agrada més l'acomiadament de Moisès "Sigueu ferms i decidits, no tingueu por, no us acovardiu davant d'ells! El Senyor, el teu Déu, anirà amb tu, no et deixarà ni t'abandonarà". M'agrada més pensar que Déu és al meu costat que no pas per sobre. M'agrada més creure que ell és en mi, no sobre meu. Que caminem de la mà i que, per Ell, hi sóc del braç i m'empenta. No que em deixa fer, pobre il·lusa, i al final ho farà Ell perquè jo en seré incapaç...</div>
<div style="text-align: justify;">
Moisès s'acomiada amb un crit de lluita, amb un crit a viure en Déu la seva obra, el seu camí per a tu. </div>
<div style="text-align: justify;">
No puc dir res més. Que em queda camí del braç del meu germà gran, no del meu corrector omnipotent.</div>
<div style="text-align: justify;">
Que les pors impliquen, irremeiablement, un càstig. La condemna de deixar de ser qui som, de ser qui no volem ser. Ens espantem davant d'altres que semblen més segurs, creiem que la seguretat és pedentaria, i ens amaguem d'ella, per si en pequem de massa en alguna ocassió. Però igual com conduir a les persones no ha de voler dir ser un malvat dictador, parlar amb seguretat de les nostres certeses, no ha de voler implicar creure'ns superiors.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Mandela diu que "No és valent aquell qui no té por, sino aquell qui sap conquistar-lo"</div>
<br />
AMÉN!!<br />
QUE DÉU US BENEEIXI!!Ariadna Fustéhttp://www.blogger.com/profile/04925341951220057097noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-87755990229470213412012-09-15T18:40:00.001-07:002012-09-15T18:40:17.796-07:00LLIBERTAT DE CONSCIÈNCIA<div style="text-align: justify;">
Pau diu a Primera Carta als Corintis 10, 23 "<i>Tot és permès però no tot edifica"</i>. Pau es refereix a allò que diuen: <i>ahí dónde fueres haz lo que vieres</i>, però sense oblidar-se d'un mateix.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
De vegades busquem tant el bé dels altres en detriment del nostre propi interès, que acabem construint imatges distorsionades de la realitat viscuda. Inventem raons per justificar el comportament d'altres que ens fan mal, per poder seguir formant part de les seves vides. Creiem que els podem ajudar, pensem que som importants en els seus camins, i ens anem perdent, amb ells, per seguir-los les passes. La nostra llum se'ns apaga. Acabem cecs i espantats, tant espantats, que tenim por de sortir-ne.</div>
<div style="text-align: justify;">
Però cada un de nosaltres té l'oportunitat d'escollir, " <i>Tu escull la vida i viuràs</i>" (Dt 31, 19) ens diu la Bíblia. Escollir viure és acceptar la consciència pròpia, sense maldat ni retrets. Acceptem que som diferents, i el que ens fa diferents és la capacitat d'entendre la nostra consciència i de ser-li fidel. Aquesta màxima, sense convertir-la en una al·legoria del Carpe Diem sense control, ens fa lliures envers els altres, i ens dóna el marge de decisió cap a nosaltres mateixos. Fidels sense jutjar-nos ni jutjar a d'altres "<i>coneixerem la veritat, i la veritat ens farà lliure"</i> (Joan 8, 32).</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La veritat de les nostres consciències només la podem viure nosaltres, en constant moviment. Com un líquid que pot adoptar les mil i una forma que necessitem per atendre a d'altres, però anem alerta, de vegades hi ha d'altres recipients que no només ens deixen reposar-hi una estona, hi ha recipients que són freds, molt freds, i poden congelar-nos les consciències. És aquí quan hem d'escollir viure, és en aquest moment en el que hem de ser valents i desfer-nos d'aquests recipients. La pena de no poder descongelar-nos en ells és immensa, però ens hem de ser fidels. Podem demanar el per què se'ns congela. Per què se'ns vol fer passar per un filtre de veritat lluny del nostre. Per què ens hem de deixar endur per les consciències dels altres, pels seus jocs...</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
De vegades creiem que fem bé escoltant a qui, poter, ens necessita. Que deixar-los sols en els seus camins és buscar el nostre propi benefici, però com diu Pau, tot i que hi ha maneres diferents de fer les coses, totes ells lícites perquè totes elles formen part de les consciències guiades per Déu, no totes són edificants per qualsevol de nosaltres. Jo, a dia d'avui, reclamo la meva consciència. Reclamo el meu lloc, el meu camí i la meva veritat. Avui, després d'un sopar increïble amb la meva estimada pin up, em regalo la fidelitat a la meva consciència i, com Pau, us dic <i>per què la meva llibertat ha de ser judicada per la consciència d'un altre?</i> No seré pitjor persona per expressar i preguntar el que necessito saber. No voldré acusar a ningú del que hagi fet fins ara, però tampoc vull callar i construir realitats paral·leles on les moralitats d'altres poden anar-me fent forats.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Desitgeu-me sort companys de lectura!</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
QUÉ D´U US BENEEIXI!</div>
Ariadna Fustéhttp://www.blogger.com/profile/04925341951220057097noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-21249477759262734252012-07-31T06:32:00.001-07:002012-07-31T06:51:05.192-07:00EUREKA<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Ostres... aquesta vegada m'ha costat trobar les paraules. És curiós perquè el verset bíblic el tenia molt clar, però no el per què l'havia triat. Bé, és estrany d'explicar, el que compte és que al final he aconseguit saber per què, i ja estic preparada per vomitar la nova entrada.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
"<i>Posa'm com un segell sobre el teu cor, com un segell sobre el teu braç</i>". (Ct 8, 6)</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I és això el que em fa patir eternament, el que em crema i em provoca desequilibri en cada relació que estableixo i que em deixa una senyal sobre el meu cor, sobre el meu braç.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Fa prop d'un any que he tingut un parell d'experiències demolidores. Dos certeses d'un jo infinit d'amor, de desig, de por, de vergonya, de silenci, de paraules, d'esperes, d'entregues... dues experiències totalment diferents, però que em porten a la mateixa por de no SER ni tant sols un record del que havíem viscut conjuntament.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Quan llegeixo aquest parell de versicles me n'adono que la por sentida fins ara ja té nom, i quan un fet té nom, senyores i senyors, té vida i això vol dir que també porta implícita la mort. </div>
<div style="text-align: justify;">
Hi ha dues persones, evito noms per respecte, que m'espanten. La por que em provoquen es diu OBLIT. L'oblit deixa de tenir pes, deixa de tenir sentit en la nostra vida, deixa de tenir SIGNIFICAT!!!! No significar res, d'una manera vertadera i sincera, és pitjor que morir. Quan algú ha omplert de senyals el teu camí, i en el seu no has estat capaç ni de deixar una petja, em fa sentir fracassada, menystinguda, inexistent. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Hi ha persones que t'omplen el got de manera immediata, que es perden i et perden en la velocitat del moment. Aquesta gent passa a formar part d'un dolor agut però caduc. És una punxada ràpida, però minúscula, que cura i de la que t'alliberes sense més ni menys. De cop deixen de tenir importància, i et sap greu, però eren una mentida, una projecció del que sí queda perenne dins teu. Són víctimes passatgeres, que no fan més mal que bé... He tingut la sort de conèixer una d'aquestes persones, i m'ha ensenyat la diferència entre una punxada d'agulla i una taca al cor.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Però hi ha persones que, simplement, maten. Amb les seves pors, les seves covardies, els seus arguments... arriben a engolir-te i tacar-te de negre. Una taca eterna i fosca, que s'apodera del poc equilibri que creies haver trobat. Jo he topat amb dues persones com aquestes, una fa gairebé un any que em va tacar, que em va robar el nom, el significat, el temps que vaig entregar-li. Falten exactament 3 mesos i 9 dies perquè faci un any que em va fer desaparèixer, però demanant que l'esperés? Us imagineu? 3 mesos i 9 dies, i farà un any que estic de dol. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La segona és més complicada, la taca va i ve. Fa exactament 11 anys que va tacar-me. 11 anys que vaig culpar-me de tot. </div>
<div style="text-align: justify;">
No us penseu que sóc una persona carregada de rancúnia, en el record del temps no hi ha ràbia, no hi ha retrets. En el fons haig d'agrair-los les taques, haig de donar gràcies a Déu per haver-los fet creuar el meu camí. Amb els seus senyals al cor escric incomptables poemes, sento un orgull infinit de ser com sóc. Amb la senyal del braç executo cada un dels meus somnis, cada un dels verbs que sóc capaç de conjugar, cada una de les propostes que comparteixo, cada una de les necessitats d'altres que puc aplacar.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Sou, la segona en més mesura, la senyal que no em deixa ser com els demés. Que em fa perdonar-vos, estimar-vos i seguir-vos. Tot i així no penseu que sóc 100% altruista... ni pensar-ho. En aquests recés que he fet, he posat nom a la taca que m'heu regalat, sobretot tu onada del mediterrani, és per tu que també navego entre el temps passat, intentant refer el meu present sense fallar a d'altres, i abraçar-te en un futur immediat. He escrit aquests versos plena de pànic a no ser cap senyal al teu cor ni al teu braç:</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Tinc por de no significar-te.</div>
<div style="text-align: justify;">
Ser un buit </div>
<div style="text-align: justify;">
en la teva memòria</div>
<div style="text-align: justify;">
em desfà, m'engoleix.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Pànic a ser una nota massa aguda.</div>
<div style="text-align: justify;">
Terror a ser un blanc en el teu record.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Tremolo d'imaginar</div>
<div style="text-align: justify;">
que no em recordes.</div>
<div style="text-align: justify;">
Trontollo quan em saludes</div>
<div style="text-align: justify;">
però no parlem.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Tinc tantes preguntes analfabetes,</div>
<div style="text-align: justify;">
respostes mudes,</div>
<div style="text-align: justify;">
visions cegues,</div>
<div style="text-align: justify;">
tactes per tocar...</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Si poguessis obrir la porta,</div>
<div style="text-align: justify;">
-t'ho suplico-</div>
<div style="text-align: justify;">
aquesta angoixa</div>
<div style="text-align: justify;">
m'acabarà trencant.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Prego per tenir l'oportunitat de mirar-vos als ulls i preguntar-vos si us he deixat alguna marca.</div>
<div style="text-align: justify;">
Prego per poder mirar-vos i canviar de color la que em vau deixar.</div>
<div style="text-align: justify;">
Prego per seguir donant nom als temors que m'envoltaran en aquesta vida, per poder-los fer viure i poder-los matar.</div>
<div style="text-align: justify;">
Prego per poder ajudar a d'altres a posar nom a les seves angoixes.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I sé, com diu Martí i Pol, "<i>... que tot està per fer i tot és possible</i>", però també, gràcies a Déu, sé que "<i>ni una immensitat d'aigua no podria extingir l'amor, ni l'ofegarien les riuades</i>", i és per què us estimo, perquè us he estimat, que necessito saber que vaig EXISTIR per vosaltres.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
QUE DÉU US BENEEIXI!</div>
<br /></div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-43480671584329738532012-06-28T06:06:00.003-07:002012-06-28T06:06:35.941-07:00REFLEXIONS ANTISISTEMA<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<br />
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
Em
declaro una antisistema radical. Però ara vull ser una activista antisistema.
Sóc part d’una societat que m’avergonyeix, perquè mentre els seus polític
l’escupen a la cara, només abaixa el cap i els dóna la raó. I ja sé què em direu,
que no és veritat, que s’estan fent moltes coses, que s’està lluitant. MENTIDA.
A dia d’avui jo no veig cap lluita, només veig rabietes de nens petits, vagues
no constructives promogudes pels mateixos grups que haurien d’estar-nos
defensant. Vagues mal enteses per altres col·lectius a qui s’acaba afectant. I
mentre ens anem fent mal entre nosaltres, la situació no canvia, ni canviarà.</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
Sé
que tenen raó els milers de persones que tallen carrers a Barcelona, els milers
i milions de persones de tot el món que estan indignats, però jo segueixo
pensant que cal fer-nos grans i prendre consciencia. Encara no he sentit cap
ciutadà reconeixent que s’ha passat, que també és responsable del desastre en
el que es troba, i que ha entès que si no ho fa ell, els nostres polítics no
ens trauran d’aquí. </div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
Vivim
en un país on la tradició de manipulació social és el pilar polític, no hi ha tradició
política que aspiri a un bé comú, no hi ha unitat d’ideals per fer més forta i
més gran la nostra terra, perquè aquesta produeixi i no haguem de dependre de
ningú. Ens han manipulat, ens han fet creure que teníem dret a tot un seguit de
coses sense haver de donar res a canvi, no ens han fet veure que per cada dret
que adquiríem, hi anava associat un deure. Ens han fet creure tant importants,
tant per sobre del bé i del mal, que ara no som capaços de baixar d’aquest
núvol, i seguim cridant que els culpables són ells, i ells segueixen
escopint-nos a la cara. </div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
Fer-se
gran no vol dir aconseguir coses, vol dir fer-se responsable del que un
aconsegueix, donant. Quin greu pensar que no tenim cap deure cap a la nostra
societat, perquè això vol dir que la meva funció és actuar a partir d’un guió
que em donen altres, no tinc capacitat d’equivocar-me, en definitiva no puc
fer-me gran.</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
Jo
sóc, doncs, una activista antisistema. Vaig en contra dels moviments dels
indignats, vaig en contra de la gent que només sap repartir culpes, vaig en
contra de la individualitat en la que hem acabat. No em faran creure que no
podem canviar les coses, que només tenim capacitat per bordar. Al final, qui ha
aconseguit que em reveli són aquells que no volen lluitar per una nació madura,
competent i responsable del seu futur.</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
Sé
que ens han de sentir ben alt, però sé que no només sabem seure a terra i
queixar-nos. Sí, sóc corresponsable d’aquesta situació però jo sé que ens en
sortirem a partir de les accions del poble, i no a partir d’augmentar el deute
amb la senyora Merkel.</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
Us
demano que no deixeu que se n’enriguin més de nosaltres. Busquem solucions
entre tots, hem de deixar de queixar-nos, hem de FER i DONAR enlloc de voler
SER i DEMANAR. Hem de tornar a les associacions socials, a fer-ho tot entre
tots, i a demostrar que no en tenen ni idea, que són els únics que estan
perduts i que no s’han fet grans. Comencem per l’escola, de tots i per tots.
Creiem-nos que és nostra i tornem a posar-nos d’acord per defensar-la de manera adulta. Perquè el
nostre futur comença en la nostra educació, no deixem que ens eduquin uns
altres, eduquem-nos. I fem-ho junts i amb ganes, però immersos en la realitat
del moment.</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
Antes
yo no sabía </div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
por qué debemos todos </div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
-día tras día- </div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
seguir siempre adelante </div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
hasta como se dice </div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
que el cuerpo aguante.</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
Ahora lo sé.</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
Si vienes
conmigo </div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
te lo diré. </div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
(<i>Secreto, Goytisolo, Barcelona. 1928</i>)</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
Anem?
Gràcies!!!</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
QUE D´U ENS BENEEIXI!</div>
</div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-81744574632994898552012-05-28T08:27:00.001-07:002012-05-28T08:27:25.545-07:00ESCOLLIM LA VIDA, ESCOLLIM LA LLIBERTAT<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Se'ns proposa a l'Antic Testament que escollim entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia, entre la benedicció i la maledicció. Ens proposa estimar al Senyor, seguir els seus camins, manaments, decrets i prescripcions. Ens afirma que "<i>Tu escull la vida i viuràs</i>".(Deuteronomi, 30). </div>
<div style="text-align: justify;">
Al mateix temps, Joan 8, 31-34 ens narra com Jesús diu que "<i>tothom qui peca és esclau</i>" i que si ens mantenim ferms en la seva paraula (paraula de Déu) descobrirem la veritat, i aquesta, ens farà lliures.</div>
<div style="text-align: justify;">
Pensant en la meva vida han aparegut aquests dos episodis bíblics, haig de dir que han aparegut les frases, sort de la dona del meu pastor que m'ha indicat on trobar-los sencers (gràcies Nathalie!), perquè sinó no hagués pogut escriure avui aquesta entrada. </div>
<div style="text-align: justify;">
Doncs bé, la llei de Déu, els seus manaments, es resumeix en un ideal comú a totes les religions: "<i>Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin." </i>(Mateu 7, 12). La resta de manaments formen part d'exemples significatius que no voldríem per nosaltres (matar, ser adúlter, robar, acusar falsament...). En aquesta etapa de creixement interior estic aplicant aquests principis, a la meva manera com sempre, sense doctrina ni obligació, sense certesa absoluta, només seguint al Senyor, als seus manaments, camins, decrets i prescripcions que ell posa en mi. Seguint aquest equilibri que m'arrossega i m'obre els ulls. I és quan menys llegeixo la Bíblia per seguir-la i entendre-la, que més em colpeix i m'ensenya que és en ella, en Ell, que hi trobo la vida, el repòs, la pau, la felicitat... </div>
<div style="text-align: justify;">
M'explico. Abans de seguir endavant, o millor dit, paral·lelament a seguir endavant, estic perdonant-me i demanant perdó, a aquells que he ferit. Mentre creixo sóc perdonada, i puc assumir els meus errors i conseqüències. Tanco cercles, escullo viure, i visc. Escullo la llibertat, la veritat encara que faci mal, i m'allibero d'aquelles pedres que em pesaven i m'enfonsaven. Sense odi, sense voler fer pagar, només fent allò que voldria rebre. És genial.</div>
<div style="text-align: justify;">
He estat perdonada fa poc, per mi i per una altra, i dono gràcies a Déu per haver-me donat valor. I ara puc disfrutar del record, puc buscar una nova relació, puc relacionar-me amb altres... s'obre una llum immensa que em dóna vida, una nova vida molt més senzilla i més plena. Quantes vegades m'havia negat la veritat? Quantes vegades m'he castigat donant-me falces explicacions del que havia fet? Quantes vegades havia buscat culpables? Quanta energia perduda, quant de temps mal invertit!!! </div>
<div style="text-align: justify;">
És ara que ploro i neixo, és ara que començo a ser lliure, a ser feliç. En la meva llibertat hi ha els meus errors, però també hi ha Déu, també hi ha la força que em mou i m'allibera, també hi ha la meva veritat, la meva transparència, la meva bondat, la meva ràbia, la meva tristesa i, al final, el meu, el nostre i vostre perdó, el nostre principi de vida, la nostra elecció de vida i de llibertat.</div>
<div style="text-align: justify;">
I és ara que tinc més clares les coses. És ara que m'agrada ser com sóc. És ara que, tot i que encara queda feina, tinc ganes de fer-la i disfrutar. I queda tanta feina encara, tantes aventures que patiré i disfrutaré. Tanta feina que em desgasta cada dia, tant d'odi per transformar, tanta ràbia per apagar, tants deutes per condonar, tantes tristeses per alegrar.</div>
<div style="text-align: justify;">
I ara vull escriure, vull ajudar, vull ser-hi quan em necessitin, vull deixar-me anar, sense perdre't Marc, sense que pensis que m'he tornat pels altres el que no sóc per tu. I vull, necessito, que d'altres formin part de la meva vida, que els projectes que bullen es puguin intentar, que si fracasso m'hagi servit per passar grans estones, que entre tots intentem tirar endavant la vida, que entre tots i totes seguim fent cafès, xerrades, riures, plors. I vull ser-hi sempre que em necessitin. I vull que la vida m'acosti a tot sense perdre el que tinc, sense perdre la calma i la meva realitat.</div>
<div style="text-align: justify;">
I et demano, Senyor, que em donis el foc per <i>"Gravar en el meu cor les paraules dels manaments que avui em dones. Inculcar-les als meus fills (filles en el meu cas); parlar-ne a casa i tot fent camí, quan me'n vagi al llit i quan em llevi. Lligar-me-les a la mà com un distintiu, portar-les com una marca entre els ulls. Escriure- les als muntants de la porta de casa meva i dels portals de la ciutat"</i>.(Deuteronomi 6, 4-9).</div>
<div style="text-align: justify;">
I et dono les gràcies per haver-me portat la llum, per haver-me regalat un àngel, per haver-me regalat estones de pau al seu costat. Per fer-me feliç estant en silenci, només sentint el seu batec, només sabent que hi és. I ajuda'm a no deixar-me perdre el que em dones, a cuidar-ho i retornar-li tot el que posa en mi, a fer-li sentir la vida plena d'imatges de colors vius. I que no es cansi Pare, que accepti la càrrega del meu present, i aconseguir que, tot i que serà costosa, jo formi part del seu anhel.</div>
<div style="text-align: justify;">
I és per tu, Senyor, que escullo viure, que escullo la veritat, que em dic adéu a la meva presó de mentides, que encara que sigui peculiar, sigui la MEVA LLIBERTAT.</div>
<div style="text-align: justify;">
I és per tu, Senyor, que escullo viure i visc.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
QUE DÉU ENS BENEEIXI! I QUE SAPIGUEM BENEIR ALS ALTRES A TRAVÉS D'ELL!</div>
</div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-88750827361115498622012-05-15T14:32:00.000-07:002012-05-15T14:32:17.066-07:00UN DIA, UNA REFLEXIÓ<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<br /><br /><div style="text-align: justify;">
"Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l'Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor." (Rm, 12, 19)</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I en molts casos voldríem ser nosaltres els qui, ràpid i immediatament, fóssim els escollits per passar comptes a tots aquells que ens han fet mal. I estem completament segurs de sentir-nos millor després, de quedar tranquils, relaxats, en pau amb nosaltres i el món... amb aquella sensació d'haver fet el que tocava i com tocava, empesos per un cop de vent sense sentit comú que ens fa reaccionar davant del que ens fa mal. I no ens cal ni pensar, primer, si ens estarem equivocant, si haurem jutjat abans d'hora, si potser és més car el preu que la falta. El nostre sentit de la justícia no ens permet de veure la justa mesura, però tampoc ens cal, només volem (i en tenim tot el dret) fer pagar el dolor que portem i arrosseguem un dia i un altre. I en totes aquestes paraules no hi falta veritat ni, segons com es miri, justícia veritable, però hi manca una reflexió en el fet de triar aquest camí, el nostre desgast personal.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Hi ha situacions que ens porten a emmalaltir, a patir estats d'ansietat enormement foscos, on el nostre cap no té altre objectiu que autodestruir-se per no ser capaç d'aguantar. I és en aquests moments en els que busquem un culpable i, de vegades, hi és i no som nosaltres. De vegades estem tan plens del passat que inevitablement tenim el futur condicionat. Com escapar del passat? Com fer front a un futur que només és l'ombra allargada de les situacions doloroses passades. Com escapar del que creiem que ja hem escapat? Com fer front a trencar lligams? Com enviar ben lluny allò que ens ha controlat la vida durant anys i panys? Com, en definitiva, deixar de sentir-nos culpables per voler alliberar-nos?</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Haig de dir que tinc la teoria de que els dos sentiments negatius més autodestructius són la culpabilitat i l'odi. Pensant en fets que ens poden passar, i analitzant els sentiments negatius que ens poden provocar (tristesa, dolor, angoixa, estrès, intranquil·litat...) els més durs de portar són l'odi i la culpabilitat. Perquè una persona pot estar trist però la tristesa la té, li provoca un fet, o molts, però estar allà, no necessita res més. L'odi i la culpabilitat necessiten que les alimentem. Constantment necessiten una justificació que hem d'anar mantenint amb retrets, planificacions, explicacions... l'un perquè hem de buscar la nostra acció i responsabilitat en tot el que ens atorguem i en l'altre perquè hem d'anar buscant motius per seguir focalitzant el nostre odi.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Cap dels dos sentiments està allà i prou, els dos ens generen una activitat constant, mentalment constant, i això fa que el nostre cap, que tot ho mana, acabi per buscar maneres d'autodefensa que ens acaben enfonsant, ennegrint, fent-nos cada dia més agres, cada dia més distants, cada dia més carregats de secrets i desconfiances (en les nostres capacitats la major part de les vegades).</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Ja he dit en moltes ocasions que pensem massa. Que volem donar tantes explicacions i motius a les coses que ens fem mal. Ens falta assumir més que NO podem amb tot, no tot és competència nostre, no tot ens toca fer-ho a nosaltres sols. Gairebé sempre tenim algú al costat disposat a fer un pas amb nosaltres però l'hem de saber trobar i confiar-hi, i sempre tenim a Déu, aquella energia que si la deixem fer, ens portarà el que mereixem, a nosaltres i a tots!! NO podem, ni hem, d'evitar els nostres desitjos, somnis, esperances, intents de ser quelcom més que algú que seu i espera (no vindrà així), però hem de saber parar, hem de deixar de preguntar-nos per què? i començar a pensar per què no? Hem de ser més allò que fem que allò que volem fer o que ens agradaria fer. Hem de FER més que no pas SER. El que som està en els nostres fets "pels seus actes els coneixereu" se'ns diu a la Bíblia, per tant fem i no hem de voler ser tant. NO hem de voler ser els que haguem d'entendre-ho tot, els que hem de poder amb tot, els responsables de tot o els justiciers de tot.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Deixem que siguin els actes dels altres els que els condemnin, no ens cal fer-ho nosaltres. El temps, Déu, el destí, la vida... ja se n'encarregarà, i aleshores, si heu estat pacients, en veureu els resultats, en els altres i en vosaltres mateixos, perquè si nosaltres hem pogut distanciar-nos d'allò que ens fa mal, d'allò que ens condueix al patiment, d'allò que no hem de carregar, que no ens toca carregar, si em entès que no som els protectors de ningú, i molt menys d'allò que ens destrueix, aleshores veurem com tot surt bé, tot quedarà en pau (sobretot nosaltres hehe). De vegades ens aferrem a allò que ens fa mal per por, se'ns barregen una infinitat de sentiments, entre ells la por a quedar-nos sense allò que ja coneixem, i ens ve la pregunta de M'estaré equivocant? Estaré fent bé? Estaré fent el correcte? O estaré evocant a la fi a qui em fa mal només perquè jo sento dolor? La resposta és senzilla de descobrir i molt dura d'acceptar i seguir.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Allò que ens fa mal és quelcom que ens toca? És quelcom que no es pot controlar? És una d'aquelles coses que toquen i no s'hi pot fer res? És el nostre preu per actes comesos? Si la resposta és NO, aleshores no ens equivoquem per posar-hi fi, però alerta a com. Aquí és on entra el verset de més amunt, no hem de fer pagar cap preu, només ens hem de protegir, allunyar, emprendre el nostre camí. La resta ja arribarà, i no cal que ho desitgem, no hem de desitjar res que no sigui bo, el dolent arriba en els mals actes i arribarà per tothom, sense cap mena de dubte. I no ens sentíssim orgullosos pensant que som millors que altres, ni ens entristim pensant en que no som capaços de fer el canvi de camí, perquè no som millors que ningú, ni som incapaços de fer un tomb a la nostra vida. Des del moment en què acceptem que tenim un pes que ens enfonsa i que intentem posar-hi remei, ja estem iniciant la sortida!!!!</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Acabo amb una reflexió de la Senyora Thacher (en sóc una gran fan, amb matisos, però això serà per un altre escrit) "Vigila amb els teus pensaments perquè es poden convertir en paraules. Vigila amb les teves paraules perquè es poden convertir en accions. Vigila les teves accions que es poden convertir en rutines. Vigila les teves rutines que es poden convertir en el teu caràcter i vigila el teu caràcter que es pot convertir en el teu destí" Per tant, amics, que a cada un de nosaltres ens arribi el nostre destí, i que cada un de nosaltres lluiti per posar remei a allò que pot portar-li un destí desagradable, però no ens castiguem fent-nos responsables ni del perdó ni del càstig de ningú que ens faci mal a consciència, no li desitgem el mal, però tampoc hem de protegir-la de la seva condemna, perquè així com nosaltres no hem de castigar, tampoc ens toca a nosaltres l'impedir que no es faci.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
QUE DÉU ENS BENEEIXI!</div>
</div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-14674279177673184702012-05-05T03:22:00.001-07:002012-05-05T03:22:40.449-07:00Paraules...<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
I dic adéu. Adéu a mi quan busco portes obertes d'altres cases, a mi quan respiro l'aire d'uns altres pulmons, a mi quan el cor que batega no em reparteix bé la sang, perquè no és el meu, perquè no sap que hi sóc ni que el necessito, perquè no vol saber que hi sóc, ni cal que ho vulgui.</div>
<div style="text-align: justify;">
Salutacions a mi, a mi quan decideixo obrir les meves portes, obrir finestres, treure els llençols. I dic Afortunada! a mi quan els meus pulmons s'omplen d'aire de vida, els meus!!! i des dels meus intento repartir per tothom.</div>
<div style="text-align: justify;">
Ja us ho vaig dir, no hi ha llum, no hi ha silenci que de cop t'obri un interior desconegut, no hi ha més pau que la que es dóna un mateix en escoltar-se. No hi ha més saviesa que acceptar-se i confiar. He buscat a Déu des de totes les perspectives que he trobat (no de totes les que existeixen segur), però en totes he trobat un buit enorme, en totes hi ha la mateixa història de normes i veritats ancestrals. En totes són afortunats aquells que saben acceptar-la i viure-la, i en totes són vistos amb certa llàstima aquells que no ho saben fer. Jo sóc una d'aquestes persones sabeu? No sé escoltar a Déu, no sé trobar-lo, sentir-lo, deixar que em guii, deixar que em par-li, fer silenci per trobar-lo, trobar sentit en el que es diu d'ell... jo sóc una d'aquelles persones que no VOL seguir cap "religió" ni camí caminat per altres (sí, caminat per altres, perquè cada vegada que algú et diu que t'ensenya o t'acompanya en com interpretar les escriptures o la vida en general t'està fent caminar pel seu camí). Accepto consells, escolto tot el que em voleu explicar, de tot en trauré algun missatge, de tot en trauré saviesa (tant per seguir-la com per saber el que no voldré mai). Però el camí serà el meu. Qui em pot dir com s'ha d'entendre a Déu? Com s'ha de sentir-lo? Com n'estic d'equivocada quan dic que no n'hi ha per tant i n'hi ha per tot al mateix temps? He buscat la meva identificació a partir d'un llibre entès per altres. Qui té la veritat? Qui sap quina és la manera correcta? NINGÚ!!</div>
<div style="text-align: justify;">
I demano perdó a qui li facin mal les orelles, a qui sigui, com diuen, més dèbil que jo, o més fort i la ràbia el faci vulnerable en sentir les meves paraules. Caminaré, saltaré, llegiré, estudiaré, jugaré, ploraré, riuré, parlaré, ESCOLTARÉ, m'enfadaré, cauré... seré, per fi, humana. DÉU hi és, però ja us dic ara que ningú sap com sentir-lo de veritat. Penso que ningú no sap explicar com s'ha de sentir ni com el sent, per això fa servir mil i una paraules arxiconegudes que, per mi, ja no tenen més sentit.</div>
<div style="text-align: justify;">
Hi ha qui segueix tot un seguit de normes i ritus per apropar-s'hi. Hi ha qui li té por i no aixeca el cap ni per veure el sol, hi ha qui regeix la seva vida, el seu temps, el seu espai seguint festes, celebracions, recessos. Hi ha qui se sent estimat i l'estima, hi ha qui troba en Crist la salvació, qui sent la seva força i sap fer-la servir en el seu dia a dia, qui segueix les pautes de l'evangeli i acaba per regalar serenitat, pau, amor...</div>
<div style="text-align: justify;">
Tots ells són fantàstics, són eternament necessaris, però no són el meu camí. Haig de deslligar-me de l'impuls de pertànyer. Qui sóc? I jo què ser!!!!!! Sé com sóc, que és bastant, sé com vull ser i ningú em farà canviar la certesa de saber QUI em guia i anar descobrint el com. Sé amb qui puc i vull comptar, sé que tinc 4 portes obertes per tancar, amb paciència, amb suavitat, sense perdre el temps, sense rancúnia, sense perdó perquè jo no sóc qui ha de perdonar els que l'han oberta, jo sóc qui ha de ser perdonada, sóc jo qui demana trucar i que l'obrin, haig de ser jo qui rebi el perdó per anar a buscar-los i obrir-los les ferides, o intentar-ho, qui, passant de tot, tirarà pel dret quan en tingui la mínima oportunitat, per sobre de tots ells, només portada per un afany narcisista de parar la meva sed, la meva engoixa, la meva necessitat de buidar i de ser escoltada. Sóc jo a qui han de perdonar, un a un, els guardes d'aquestes fortaleses per entrar i capgirar-ho tot. Sóc jo qui, amb paciència, recuperaré el perdó dels qui el mereixi, m'han de perdonar per haver tirat endavant i, sense voler fer mal, haver acabat tallant tots els caps visibles. Espero ser perdonada per la meva incapacitat de deixar les coses com estan, però no puc, i els qui em coneixen ho saben...</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Déu ens doni paciència i serenor, i que no m'allunyi de ningú amb qui hagi de compartir la vida, que m'apropi a mi més que a ningú altre, que m'aparti de tots els camins caminats, de voler-los caminar, de voler pertànyer.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
A dia d'avui dic:</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El temps que tenim és la nostra pròpia existència.</div>
<div style="text-align: justify;">
El rellotge és el nostre destí.</div>
<div style="text-align: justify;">
La nostra història no està escrita, però sí que està guiada.</div>
<div style="text-align: justify;">
Els nostres àngels són aquells que ens estimen com som (típic).</div>
<div style="text-align: justify;">
La nostra causa està en els demés.</div>
<div style="text-align: justify;">
El perill més gran és no formar part de la nostra pròpia vida.</div>
<div style="text-align: justify;">
El somni més pervers deixar-nos anar.</div>
<div style="text-align: justify;">
El somni més dolç no morir mai del tot per algú altre.</div>
<div style="text-align: justify;">
El regal més meravellós el somriure dels nostres fills.</div>
<div style="text-align: justify;">
I la por més intensa, no sé capaç de viure entre la gent.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Dono gràcies pel meu pastor, dono gràcies per la meva vida, dono gràcies per la meva família, per les meves amigues, pels meus amics, pels meus errors, i pels meus encerts i pels meus secrets és clar hehe.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Bé una poesia de Goytisolo (Gemma ets una crac i un amor)</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Antes yo no sabía</div>
<div style="text-align: justify;">
por qué debemos todos</div>
<div style="text-align: justify;">
-día tras día-</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
seguir siempre adelante</div>
<div style="text-align: justify;">
hasta como se dice</div>
<div style="text-align: justify;">
que el cuerpo aguante.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Ahora lo sé.</div>
<div style="text-align: justify;">
Si te vienes conmigo</div>
<div style="text-align: justify;">
te lo diré.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
(Secreto, Juan Agustín Goytisolo)</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Sentiu-vos, doncs, convidats a viure a la vostra manera però formant part de la manera dels demés!</div>
</div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-57152777952223201842012-03-12T04:17:00.000-07:002012-03-12T04:17:22.424-07:0012 DE MARÇ 2012<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
Avui no hi ha verset bíblic... avui no hi ha res. Dilluns de sol, està a punt d'arribar la primavera, i tot reneix, tot brota de nou, però també es tanca una etapa freda (potser aquest any no tant).<br />
Ha estat un inici d'any complicat, m'he enfadat amb el món, m'he enfonsat, m'he espantat fins a sentir terror, m'he perdut i no, no he vist cap llum. No he sentit cap força divina que m'ajudés a sortir-ne, NO he sentit els braços de Déu embolcallant-me per tirar endavant, No he trobat cap missatge, cap opció de perdó, però he trobat una cosa millor, la meva essència!<br />
Demano perdó perquè he buscat a Déu com a resposta als meus dubtes, he posat la responsabilitat de les meves accions en el que creia que era el que Déu volia, el que ell m'enviava, el que m'ensenyaria a no sé què... fins i tot he posat la meva vida a les seves mans perquè fos més fàcil, perquè les meves filles tinguessin companyies menys perilloses, perquè la pauta m'ensenyés a fer, a pensar, a dir, a no dir... He callat davant de situacions perquè no volia fer mal, he anat preguntant-me per què de tot plegat. No he parat de jugar al misticisme davant dels fets que em passaven. He anat construint escenes que volia que fossin, he posat maneres de fer i explicacions sobre de persones que no conec de res, com si la meva missió fos aquesta. Buscava un per què, perquè buscava una recompensa!!! jo avaluava el que creia merèixer, el que volia, el que necessitava. Si em passava alguna cosa buscava una recompensa, si jo feia 100 coses pels altres i en rebia menys, buscava (sense voler) el que em pertanyia per la feina feta i com que no ho tenia m'enfadava, m'entristia. M'he passat els últims temps enfadada pel que em tocava fer, enfadada per no tenir el que jo creia que em tocava per dret a llei. Al final tot ha estat per fugir, per tornar al mateix lloc més debilitada.<br />
Gràcies Esther per fer-me veure que som com som i que no canviarem mai, en essència som el que ens toca ser i aquest és l'aprenentatge.<br />
Ens toca el que ens toca, i ja està. En el fons fugia de la meva valentia, no volia la responsabilitat de ser més forta que altres, volia sentir-me petita perquè així algú faria la meva feina. Fugia de la meva naturalesa, de les situacions que hauré de passar per ser com sóc.<br />
Déu, no renego d'ell, però no és la llum que ens ha de portar enlloc, no és qui escolta, no és qui respon... Déu és la nostra essència. Déu és el que som i pel què som. No és una recompensa, no és un càstig, no és allò que hem de fer o el que no hem de fer. Déu és l'acceptació de nosaltres mateixos, de les nostres pors, de la nostra valentia.<br />
Avui he rebut un missatge especial, no l'esperava, però l'he rebut. I aquest missatge em diu com en sóc d'important per altres, tot i que em fa fora de la seva vida (té tela eh!). Avui no m'ha fet mal, només m'ha donat força. Jo sí que sóc valenta per tirar endavant sense amagar la meva cara, sense abaixar el cap, sense acceptar el que sento i, d'alguna manera, disfrutar-ho (tot i el dolor que comporta no tenir el que un vol).<br />
He estat fugint de mi, per sort tinc una família que val el que no té ningú. Per sort tinc una Modern Family (com ens anomenem) increïble. Cada un té idees tant absolutament dispars que al final tots acabem en un punt en comú. Jo crec en Déu amb totes les meves forces, però la meva idea de Déu, i el veig en mi i en els altres, no en la bondat etc... sinó en ells mateixos, s'ha de saber escoltar? Quina frase més absurda. No ens diu res... el que s'ha de saber és acceptar i entendre's. Déu no parla, ja ho he dit altres vegades, Déu som nosaltres si ens acceptem i ens coneixem i ens reeduquem, quan fa falta. Part de la família no creu en res, només en viure, en el sol i perquè el veuen sortir... I l'altre part hi creu per educació, però no sé què en pensa de veritat.<br />
Sí, sóc valenta, sóc capaç d'aguantar i fer el que vull, sóc capaç de plorar de ràbia i de no callar davant del que no em toca aguantar. Sóc la millor companyia que tinc, sóc qui s'espanta, qui necessita cridar, parlar, una abraçada, sóc humana, però sóc capaç de no fugir més de mi. D'aprendre a fer-me forta, de caure i tornar a sortir...<br />
Bé, no hi ha verset, no hi ha Bíblia, no hi ha grans frases... hi ha un camí obert, hi ha una troballa en mi que no la sabia, hi ha la fi de la mística de la vida, la fi del significat final de tot, de transcendències d'etapes. Hi ha l'inici de que som perquè hem de ser, que ara toca el que toca, que demà tocarà el que tocarà, que un cafè és més que un cafè, que no hi ha res que faci un dia supersònic, només nosaltres ho convertim en un fet especial.<br />
Només de nosaltres, de la nostra essència, de Déu, depèn que la cosa més simple sigui especial perquè és simple, perquè no segueix cap gran frase filosòfica de moda "s'ha de disfrutar de les coses petites" "s'ha de tenir temps per un mateix"...<br />
Si haig de ser un bastó ho seré, i no cauré i no demanaré per què a mi, per què després a mi no m'ho fan... em toca fer-ho a mi perquè sóc capaç més que altres, i ja trobaré qui sigui més fort que jo... SEGUR! tot són moments, i tots trobem el nostre bastó tard o d'hora, recordeu que tot es compensa, tot s'equilibra, només hem d'acceptar la manera en la que ho fa!<br />
Hi seré, i ja no em preguntaré més per què, ara ja sé la resposta, i sense que sembli una anada d'olla frik, "hi sóc perquè Déu no ens envia allò que no podem aguantar"... vull dir que si hi som en aquell lloc, i rebem el que rebem és perquè, encara que en un primer moment no ho veiem, ho podem aguantar i convertir en una experiència positiva al llarg del temps! Això no vol dir que de tant en tant, enviem a la merda a algú o algunes eh... l'altra galta ja la van posar un cop, no fa falta que ho fem més nosaltres ;)<br />
<br />
QUE DÉU, EL DE CADA UN, US ACOMPANYI EN EL CAMÍ DE LA VIDA, DE LA VIDA QUE CADA UN DE NOSALTRES HEM DE VIURE... </div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-88358239881055848372011-12-30T09:14:00.000-08:002011-12-30T09:14:24.883-08:00CAP D'ANY 2011-12<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
COHÈLET (ECLESIASTÈS) diu que "<i>Cada cosa té el seu moment</i>" (Ec: 3, 1-8). Voldria desitjar-vos que tots aquests moments, quan els toqui el seu el torn dins el nou any, ens trobin plens de pau, serenor i equilibri. Cada un de vosaltres trobarà la seva pròpia manera de serenar-se, a cada un de vosaltres l'ajudarà la seva pròpia experiència de Déu o de no Déu, però us desitjo que sigui com sigui, que els moments us trobin tranquils i en pau per poder-los afrontar o disfrutar amb tota la força!</div>
<div style="text-align: justify;">
Per la meva part, marxo a passar els últims dies en família, per fi estarem tots junts, i marxo sense internet, amb llibres que vaig disfrutant poc a poc, i amb un munt d'exercicis d'anglès per repassar (quin pal!!!). </div>
<div style="text-align: justify;">
Però marxo amb el desig de renovar-me i si Déu vol i jo sé escoltar, ho aconseguiré (una mica eh, res de veure la llum i esdevnir un ésser nou!!) </div>
<div style="text-align: justify;">
Aquest, doncs, és el meu desig i la meva pregària pel 2012, que cada un dels moments que s'esdevinguin ens trobin estables i ben acompanyats (per si l'equilibri deixa pas a la por que també passa).</div>
<div style="text-align: justify;">
Deixo el poema Invictus de William Ernest Henley (Long John Silver), famós per la peli del Mandela, que m'encanta i és extensiu a qualsevol de nosaltres!! Preneu-lo i disfruteu-lo, BONA ENTRADA D'ANY!!</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/BKPDzcccvSE?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<div>
<br /></div>
<div>
QUE D´U US BENEEIXI! </div>
</div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-3718372506713389652011-12-19T08:21:00.000-08:002011-12-19T09:02:58.589-08:00ESCRIC LA PRÒPIA VIDA AMB LA TEVA PAUTA I LA MEVA LLETRA<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que ets la meva pauta.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que saps el que m'és bo i el que no em convé.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que hi ets fins i tot quan no t'hi vull.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Abandona'm i no pretenguis salvar-me.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Et demano que marxis, que callis, que si m'escoltes, t'allunis de mi.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que sempre il·lumines el camí.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que has intentat guiar-nos.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que, incondicionalment, ens guardes.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Et demano que tenyeixis els dies de negre,</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">t'exigeixo que em deixis tranquil·la!</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que no em prens seriosament quan estic tant enfadada, com avui.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que saps que, en el fons, accepto el que em dones.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que saps que estic tant espantada que no puc ni sortir corrent.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Et crido a l'alto en la meva causa,</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">i que em faci mal el resultat.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que hi seràs després d'aquest escrit.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que hi ets per regalar-me una empenta en cada moment.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que m'enviaràs milers de missatges perquè pugui desxifrar.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Et suplico que em deixis descansar,</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">que em marquis les pautes de manera clara. </span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Escric la pròpia vida amb la teva pauta i la meva lletra, però no sé escriure, no vull escriure el final! Em fa por deixar de donar empenta a les sensacions passades, els morts tenen la força que els volem donar, però deixar de donar-los-la és sinònim de deixar-los marxar, i de vegades, tot i que el seu record només fa mal, ens neguem a fer-ho. He posat la meva vida en mans d'altres, les meves mancances han estat ateses per un personal no qualificat... i han fallat, però la culpa no és de qui tenia la responsabilitat de cuidar els meus sentiments, perquè mai no podem posar la nostra salvació en mans d'altres, que no sigui Déu, i ni ell pot fer res tot sol!! La salvació ha de passar per nosaltres i nosaltres, la resta ens acompanyen, ens regalen aire, riures, llàgrimes, estones de sol, un cafè, una passejada... però la salvació és en nosaltres, Déu ens dóna l'escenari i ens mostra com esciure el text, però l'obra és cosa nostra, només nostra.</span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que mai no abandones.</span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que estàs en cada llàgrima,</span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">en cada alè de vida que utilizo.</span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Et demano les pautes</span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Et demano, si em permets, un llapis i un paper.</span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que hi ets perquè ets.</span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que arribes dissabte per tornar a canviar-ho tot.</span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tu que, per culpa de la nostra opacitat, ets una promesa mal entesa.</span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Et demano prou força per escriure la meva pròpia vida,</span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">amb la teva pauta, però SEMPRE amb la meva lletra. </span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">QUE D´U US BENEEIXI!!!</span></span></div>
</div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-85899548516888327432011-11-28T14:26:00.000-08:002011-11-28T14:26:05.549-08:003 caçons...<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
Són 3 cançons que m'agrden molt, he intentat pujar-les però no sé si podré... només és per compartir-les.<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
Fins divendres em sentia així, i encara m'hi sento, però no tinc por:<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/zAlsSqlxxyI?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<br />
Però després, durant el cap de setmana, he anat preguntant-me més aquest missatge, per què tenir por, de què? A CAMINAR!!:<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<object width="320" height="266" class="BLOGGER-youtube-video" classid="clsid:D27CDB6E-AE6D-11cf-96B8-444553540000" codebase="http://download.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=6,0,40,0" data-thumbnail-src="http://2.gvt0.com/vi/_FuRZE2QEfI/0.jpg"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/_FuRZE2QEfI&fs=1&source=uds" />
<param name="bgcolor" value="#FFFFFF" />
<embed width="320" height="266" src="http://www.youtube.com/v/_FuRZE2QEfI&fs=1&source=uds" type="application/x-shockwave-flash"></embed></object></div>
<br />
Són 2 cançons per compartir... ja sé enganxar vídeos!!!!!<br />
<br />
I ara a estudiar una mica que ja toca!<br />
<br />
BONA NIT!!</div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-83309428969754779572011-11-28T13:39:00.000-08:002011-11-29T07:10:07.848-08:00ADVENT, SIRÀCIDA I L'ODI<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Ahir va ser el primer diumenge d'Advent, a casa ja tenim el cercle amb la primera espelma encesa, la llum que ens acosta a Jesús i el cercle que ens uneix els uns als altres i a Déu al mateix temps, la fe sense fi, l'esperança de les experiències de Déu de milers de persones escrites a la Bíblia. La primera espelma és blava i fa olor de vainilla!!!! A veure com surten les altres... I també ha arribat el Tió, les meves filles el tenen més ben cuidat que a un rei... el dia 24 és especial en tots els aspectes. Arriba Jesús, l'obertura de mires a l'hora d'interpretar i sentir a Déu, i el Tió ens regala algunes joguines per celebrar-ho... tot lligat, com la vida.</div>
<div style="text-align: justify;">
Haig de deixar clar, però, que a casa no estem definits (jo no estic definida i intento traspassar el mateix a les meves filles), gràcies a Déu, no tenim fronteres, no som ni cristians (protestants ni catòlics), ni jueus ni musulmans ni budistes... a casa tenim molt clar que NOMÉS creiem en Déu i en qualsevol de les seves maneres d'expressar-se. I trobem en la Bíblia milers de formes de viure'l i sentir-lo, experiències tant vives i plenes de certesa i saviesa que ens ajuden en el nostre dia a dia. Celebrem l'Advent perquè representa un estadi més en l'evolució cap a l'experiència de Déu, l'obertura a una nova manera d'entendre'l i sentir-lo, res més que això. Lluny queden els miracles, la verge Maria, els Sants i la pròpia divinitat de Jesús (com a mínim en la interpretació que se'n fan normalment de cada un d'ells és clar).</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Jo estic més sencera que la setmana passada però menys que la que ve. Rebuscant he trobat a Siràcida, un llibre deuterocanònic escrit en hebreu. Però abans...</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
Defineixo <span class="Apple-style-span" style="color: red;"><b>odi </b></span>per mi: Facultat que té l'ésser humà per canalitzar d'una manera negativa la frustració davant el NO poder deixar de voler o estimar allò que no pot tenir (material o humà).<br />
<br />
Dit això... diré que intento NO odiar a ningú, però entenc l'odi inicial que sentim en alguns moments. Amb tot, he obert la Bíblia aquesta tarda i he trobat a Siràcida (l'últim dels savis d'Israel i el primer dels seus mestres de la llei), dos episodis relacionats entre milers de frases plenes de saviesa que no toquen avui.<br />
"<i>Qui tingui orelles que escolti" </i>(Mt 13,9).<br />
<br />
PRIMER: Cito <i>"Hi ha amics que compartiran les penes mentre els atipis, però a l'hora del combat sols agafen l'escut per defensar-se"</i> (Sir 37, 5). I ja està... un cop han menjat, un cop han deixat de tenir tanta i tanta gana... res! Un cop tips només representes això, una enemiga, una lluita tant i tant dura que val més agafar l'escut i defensar-se. Un cop els has donat de menjar la resposta és que ja no els cals, que ja no compenses l'esforç de portar-te al costat, la teva funció s'ha acabat. Pot ser així de fàcil? Pot haver-hi qui en tingui prou amb això? I tant que sí, en el camí de la vida hi trobem a molts covards...<br />
<br />
SEGON: <b>Perdonar abans que guardar rancúnia </b>(Sir 27, 30 i Sir 28, 1-7). Un text brillant oi? Quanta certesa i què complicat de seguir... les pautes són clares, però no explica com fer-ho hahaha... potser Siràcida tampoc ho sabia (no ho sabrem mai oi?). I en definitiva és això, no odiar perquè això vol dir no poder tancar portes, vol dir seguir presoner en un món en cercles. Odiar vol dir no fer net, no poder tirar endavant.<br />
<br />
TERCER: I un altre text per relligar-ho tot Sir 27, 25-29. I aquest és el camí, aquest és l'inici per trencar un cercle i obrir-ne un altre, un diumenge després d'un altre, i molt més enllà de l'Advent.<br />
<br />
Ajuda'ns Pare a tenir present, doncs, de que <i>"Si tires una pedra enlaire, et pot caure al cap," </i>i vigilem no fos cas que la llei de la gravetat ens colgui a cops de roc.<br />
<i><br /></i><br />
QUE SHADDAY US BENEEIXI!</div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-38863558537591389942011-11-08T10:20:00.000-08:002011-11-08T11:52:05.448-08:00DÉU MEU, PARLARÉ PER QUEIXAR-ME (Job 6, 16-21)<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Abans de res, dir-vos que ha estat un matí dur. Un migdia de caiguda lliure. Una tarda de parc reparador. I n'estic segura de què serà una nit on rebré paraules plenes d'amor i, de segur, riuré i riuré mentre les llàgrimes no paren de caure escales avall.
Com Jesús, i com molta i molta gent, entenc l'amor (en qualsevol dels seus estadis) com la renúncia de petites parcel·les d'un mateix. La meva relació amb els altres es manté en un equilibri entre el que necessiten i el que els puc donar. Normalment això funciona. Déu m'ajuda a anar teixint una teranyina de persones fantàstiques i magnífiques que hi són, sempre hi són. Si dones, reps us ho puc assegurar. I sóc una persona partidària de donar i donar, entendre i raonar el per què del que fem i fan els altres. D'intentar entendre i acceptar el que ens és donat, de no parar de buscar el que volem i somiem, però ser feliços amb el que ens arriba i, si cal, tornar a intentar canviar-ho.
Sóc del parer que sempre podem anar fent girs, sempre estem en constant moviment, com Déu i la seva paraula, sempre plena de diferents significats, i sempre n'hi ha un de positiu. Normalment si algú em necessita procuro ser-hi, si puc fer feliç a algú ho faig, si algú em vol fer mal l'abraço fort perquè perdi força entre els meus braços, si algú ataca intento entendre que potser l'han ferit i procuro buscar com curar-li les ferides, i si algú només és "dolent" l'aparto del meu camí sempre deixant una finestreta oberta per si puc ajudar-lo en algun moment.
Estic orgullosa de com sóc, amb les meves rauxes instintives, amb les meves pors mentre em faig gran, amb les meves inseguretats davant la vida, amb la meva falta d'experiència i la meva ingenuïtat... no ho vull canviar, no em mal interpreteu, però avui <i>Déu meu, parlaré per queixar-me.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Fa temps et vaig proposar un tracte, sóc una persona clara, amb tu (evidentment) i amb la resta de mortals. Recordes el tracte? Sé que estava basat en una història de final agredolç, jo acceptava les engrunes de la barra de pa que volia i a canvi, tu me les deixaves menjar. Jo no traspassava cap frontera, deixava les cartes sobre la taula, no mentia en gran mesura i no feria mal a tercers i a canvi, tu em brindaves oxigen a petites quantitats. Jo renunciava a un trencament i acceptava que era el que era i prou i tu, a canvi, em regalaves minuts d'aire renovat... però avui tot s'ha fos. Jo ja no tenia por però crec que les engrunes estan aterrades.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Fa temps et vaig demanar que em deixessis caure Pare, et vaig demanar, com Job, que <i>em deixessis tranquil·la, que els meus dies són un buf.</i> Vaig demanar-te que em deixessis equivocar-me, que necessitava equivocar-me, però no em deixes. Sempre al meu costat, sempre posant seny per mi, sempre apartant-me de problemes gratuïts. Fins quan? <i>Quan acabaràs d'espiar-me? Quan deixaràs que, almenys, pugui empassar-me la saliva?</i> No pots deixar que m'equivoqui? Deixa de patir per mi, deixa de ser-hi per una vegada Pare. Deixa que sigui una egoista, que m'enfadi, que faci mal amb les paraules... deixa que la meva consciència no tingui importància, deixa que la ràbia pugui més que l'amor o el sentit comú. Deixa'm fer net amb un crit, amb un retret. No vull ser conscient del mal que això pot fer i preferir patir-lo jo.
Ensenya'm a no donar-me fins a aquests extrems. Ensenya'm a no justificar, a no voler perdonar, a deixar d'estimar a qui ens fa mal de manera gratuïta. No vull que, si per un cop em deixo endur, acabis aterrint-me en somnis. No vull ser conscient del mal que faig si reprodueixo el que em fan. Vull castigar sota la meva perspectiva de justícia. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I ara em dones les paraules escrites per passar el dol, per anar fent net... i ho accepto, però <i>ara no vull callar. Amb l'esperit afligit, amb el cor ple d'angoixa, parlaré per queixar-me</i>.
Diria tantes coses banals, tantes amb tant de dolor que no sé per començar. I entre tot aquest munt de sensacions... hi ets per fer-me veure que sóc afortunada. Que estic plena de pau quan tu apareixes, que estic envoltada de persones magnífiques. Que, en realitat, la vida i tu Pare hi sou, a cada pas.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I ara em queda plorar i fer net. Em toca passar de Job 7, 7-21 a Job 5, 6-24.
Sé que no sóc massa clara, no puc perquè faria mal a tercers i no vull. Déu sap que aquesta nit em deixaré portar, amb un cacaolat, a la terra tenebrosa de l'odi i els mil i un pensaments de venjança, però també sap que en sortiré plena d'amor cap a qui em fa mal, molt de mal.
I ara tu, amic amat, vull que sàpigues que no estic enfadada, no t'odio ni et vull cap mal, que seguiré pregant perquè estiguis bé, perquè siguis feliç, perquè, aquest cop de veritat, ens tornem a trobar quan i on Déu vulgui, si vol (Un secret: podeu estar segurs que no pararé de demanar que vulgui...), no et perseguiré més, és la lliçó del dia. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En definitiva, que he tornat a voler saltar pel dret i, tot i que ara estic enfadada, Pare, perquè no m'has deixat, demà estaré orgullosa de que formis part de mi d'una manera tant clara!
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
QUE DÉU US BENEEIXI!</div>
</div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-38693697617520811252011-10-19T02:05:00.000-07:002011-10-19T02:05:37.073-07:00AMBICIÓ EMOCIONAL....<i><b>AMBICIÓ </b><br />
<br />
1 f. [LC] Desig gran d’aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l’amor propi. Ple d’ambició. Un home sense ambició. <br />
2 f. [LC] Objecte d’ambició. La seva ambició era d’aconseguir la corona de l’Imperi.<br />
<br />
(DIEC</i>)<br />
<br />
Aquesta és la definició del terme que fa el DIEC... No està malament eh!!<br />
<br />
Ahir vaig anar a prendre una cafè (molt i molt bo, per cert) a casa d'un vell (no per edat) amic, i vam estar parlant de com havia passat el temps i en què ens havíem convertit. Un exercici d'aquells de retrospectiva rollo "Recordes de petita que volies ser... i mira ara el que ets", però tot girava al voltant de l'Ambició. Ell argumentava que jo, de petita, apuntava a maneres de menjar-me el món, frase que encara no he acabat d'entendre, i veia que la meva evolució no m'hi havia portat gaire. Deia que jo era una persona super ambiciosa, que tenia molt clar el que volia i que destacava per unes qualitats (que no em va acabar de dir per cert...), i tot això havia quedat amb no res. <br />
En aquell moment vaig tenir una sensació estranya, bé una no, moltes!!!<br />
<br />
1.- El meu cervell no ha guardat cap record d'aquella època!!! no recordo les meves ambicions, ni els meua anhels. Recordo que volia escriure un llibre (i encara ho vull), però no recordo cap ambició concreta. Com pot ser? perquè no recordo que era tant super especial que sobresortia de la resta com diu ell? per què només em recordo perseguint al que, gràcies a Déu, és el meu marit avui en dia.....<br />
<br />
2.- No tinc ambició. Segons la definició del diccionari no tinc ambició a la vida!!!!! I em sento tant FELIÇ!!!!! Segons el que entenc, l'ambició ha de ser sobre "coses" materials i han de fer-nos sentir "guais com a persones". Fa molt de temps que , gràcies a Déu, he deixat de ser ambiciosa en aquest sentit. Es pot tenir ambició emocional? La meva vida "ambiciona" ser cada dia més i més lliure per poder donar als altres tot el que necessitin, poder acompanyar a qui decideixi regalar-me la seva voluntat de ser acompanyat per mi. Ambiciono el poder formar part del món i deixar que el món formi part de mi. Ambiciono participar en infinitats de projectes que provoquin un afecte sobre altres, implicar-me en tot i tots, estudiar, conèixer, llegir, parlar, "ensenyar", compartir... Ambiciono escriure idees i que la gent les llegeixi i pugui decidir que sóc una inepta completa. Ambiciono plorar el que sóc per poder construir-me més i millor per mi i pels altres... És possible ser ambiciosa emocionalment doncs?<br />
I que ningú entengui que vull ser una persona que deixi d'existir com a tal, que es doni només al altres i que faci de tot perquè tothom sigui feliç... NO NO!!!! Vull dir que jo, acceptant-me cada dia una mica més, decideixo ser feliç a la meva manera. Única i especial perquè és meva. Diré sí quan vulgui dir sí i no quan vulgui dir no... i no em sentiré arrossegada per cap dogma, ni cap fe, ni cap prejudici. Només empatia amb el món i amb la gent que ens envolta.<br />
Ambiciono, per sobre de tot, ser el millor pilar per a les meves filles i el meu marit. Poder acompanyar-los a la vida i saber-los transmetre que, passi el que passi, hi seré, encara que sigui per fer silenci. Hi seré, però saber-los fer entendre que també necessitaré quedar en segon terme de tant en tant, retirar-me una mica, en un costadet petit petit, del vaixell perquè trobi nous vents i pugui mirar si l'interessen més, i jo pugui respirar i tornar renovada. Aquesta és la meva màxima ambició a la vida... pot ser això una ambició? No vull cobrar a final de mes, no vull honors, ni fama, ni reconeixement... només ser-hi!<br />
<br />
3.- I ara una dada molt curiosa que hauré de plantejar-me seriosament... Mai no havia pensat en com ens veuen els altres. I no parlo de com ens defineixen quan ens critiquen o ens exalten. NO vull dir en si agradem o no. Em refereixo en quina imatge es construeix la gent de nosaltres, i a partir de què, i com pot influenciar en les nostres futures relacions...<br />
Ell em deia que jo no havia arribat a complir les expectatives que s'havia fet de mi. És clar que es guiava per una nena de 16 o 17 anys (massa hormones topant entre elles em sembla que veia). I aquesta visió havia alimentat una imatge de mi que, una vegada ens hem trobat, no ha estat la certa. Ahir vaig sentir-me un pèl estranya. Pensava en com les persones ens fem imatges dels altres, i en com ens costa entendre que som el resultat del que ens passa i ens ha passat, que mai no som el que mostrem del tot i que tampoc som el que nosaltres ens pensem. Com li faig entendre que el que s'havia construït està construït sobre fang, jo era una nena. I això em va portar a tenir una altre ambició emocional: Ambiciono poder mirar a la gent als ulls i no veure cap imatge prefabricada per mi. Ambiciono mirar a algú i construir a partir del que veig i sempre deixar la porta oberta, les finestres obertes... que hi hagi corrent d'aire. I tancar quan marxi del seu costat per no seguir inventant sobre aquella persona, i deixar que sigui ella qui construeixi la seva imatge en el meu cap, una imatge sempre canviant, sempre en moviment!!<br />
<br />
Ambiciono tenir llibertat per pensar i opinar, però sobretot ambiciono donar la llibertat per demostrar-me que les persones evolucionem, SEMPRE!!! <br />
<br />
Bé... amb tot va ser una nit força especial... repetirem?<br />
<br />
QUE DÉU US BENEEIXI!!ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-86651482537941402602011-09-27T11:10:00.000-07:002011-09-27T11:10:14.070-07:00L'EQUILIBRIFa temps, no gaire temps però en fa, que busco i busco... fins ara buscava un fet extern, un senyal, una mena de força externa que m'indiqués el meu camí, i un dia ho vaig trobar. Suposo que la pregunta és què... A MI!!! Parlava amb el meu pastor, amb amigues, amb tu Pare... aleshores el meu pastor em va fer veure que el problema és que parlava hahaha... us ho imagineu? Cada paraula que sortia de la meva boca tapava un silenci revelador, cada vegada que feia una pregunta tapava milers i milers de respostes que em donaves... i vaig començar a escoltar. Jo estava molt preocupada perquè no sabia què volia dir escoltar la veu de Déu. Recordo que li vaig preguntar al meu pastor (Carles), la resposta exacte no la recordo però sí recordo que em vaig quedar igual, o no, em vaig quedar pitjor perquè vaig pensar que no entenia res, que cada vegada estava més lluny de tot el que s'ensenya a les comunitats, lluny de tot el que s'interpreta de la Bíblia, lluny de les sensacions que, se suposa, hauria de sentir si fos una bona cristiana... Però Déu és constant i molt perseverant i molt molt cabut, una mica com jo em sembla. I vaig decidir llegir els evangelis aquest estiu, poc a poc i anotant infinitat de dubtes i interpretacions derivades de la lectura. Ara estic pendent de comentar-ho tot amb el meu pastor, m'encanta parlar-ho amb tothom, però no tothom sap parlar-ne i dic sap perquè per parlar de Déu, de la fe, de la Bíblia se n'ha de saber. S'ha d'estar disposat a escoltar-ho tot, a reconèixer que res del que dius és veritat ni mentida, simplement és (en un context i per una gent molt concreta), i per fer aquest exercici s'ha de ser molt conscient del rol que has d'adoptar, tant els que hi creuen com els que no hi creuen és clar. El que deia, que estic pendent d'escoltar al meu pastor. <br />
Haig de dir que només vaig llegir els evangelis, els fets del Apòstols els vaig començar però no estava preparada per fer-ho (deixem-ho aquí). I per fi vaig saber per què no podia entendre què és escoltar a Déu!! Simplement perquè Déu no parla com ho fem nosaltres! I us pot semblar una parida com un piano, però per a mi és essencial interioritzar aquest fet. Déu no parla, no fa, no castiga, no dicta, en definitiva, que Déu no fa res de manera externa, com si fos una mena de guardià de la humanitat. Déu és el que és, com diu l'Antic Testament "Jo sóc el qui sóc" (EX 3, 14)!!! Déu simple i grandiosnament, ÉS!!! Genial no creieu? De sobte s'ha obert el món!!! Per això no veia a Déu a la Bíblia d'una manera heterogènia, per això Jesús se'm feia cada vegada més humà quan avançava pels evangelis, per això no sento a Déu... M'he alliberat!!!!<br />
Déu és, forma part de mi,l de tu i del món en general. Déu és la força que equilibra la vida, la força que, si no la bloqueges, et crida a fer les coses ben fetes... Déu és el temps, l'espai, les experiències, els fets, el creixement... Déu és!!!!! Sí, sí!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!<br />
Per això Déu "actua" de manera diferent en cada moment bíblic, perquè Déu és una experiència personal, per tant, se'l defineix a partir de les interpretacions i sentiments del narrador!! Per això Déu canvia, perquè depèn de nosaltres com nosaltres depenem d'ell!!<br />
Per això Jesús és enorme tot i ser humà (i ara estaré dins la llista d'heretges més buscats...), Jesús s'enfada, es pregunta fins quan, parla de venjança en les paràboles, fa morir una figuera només perquè no li ha donat fruit quan ell ha volgut!! Jesús evoluciona sempre a partir de la seva relació personal amb Déu, i és Déu, la seva força que el crida a l'evolució cap al bon camí de manera innata, és per això que mor i és per això que continua vivint... Ell, millor que ningú, ha entès què vol dir l'experiència de Déu... i quan ell marxa...... el negoci està servit........ i fins ara!!<br />
l'ésser humà.<br />
Us diré que sentir a Déu no és un camí de roses, us diré que ser conscients del mal que fem no és bo, us diré que l'equilibri cap a les coses ben fetes és un camí ple de responsabilitats, ple de dolor, ple de mals entesos i ple de lluites internes (perquè sempre tenim una petició preparada que marca la intenció de començar un nou camí, un camí que volem, però que no sempre hem de seguir...) Sentir la seva força com et porta, com et protegeix, com et fa mal (sí mal... la responsabilitat i la consciència dels nostres actes fa mal) és el millor que he pogut sentir, el millor dels sentiments extra-humans que he pogut sentir. <br />
Us animo a llegir a aquests mestre www.vedantaworld.org , us animo a llegir al pastor Klaas Hendrikse, us animo a llegir els evangelis, us animo a parlar de Déu, a sentir-lo d'una manera lliure i sana, us animo a canviar el concepte de Déu que té la nostra societat i que escolteu la vostra experiència de Déu i que això us faci més lliures i més "Com Déu mana"!<br />
<br />
Un altre dia us aniré comentant les meves particulars visions sobre els evangelis... però sempre, repeteixo, SEMPRE, heu d'entendre que el que dic no és la veritat abosluta, només és la MEVA VERITAT, i que aquesta canivarà gràcies al Teu equiliri i a la meva capacitat per aprendre d'ell!<br />
<br />
QUE DÉU US BENEEIXI!!ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-20013891029119016632011-07-29T14:19:00.000-07:002011-07-29T14:19:49.548-07:00Gn 2:24-25Avui ha estat un dia "macu, macu". Ha vingut a passar el dia la meva millor amiga, a la que veig cada 6 mesos perquè no viu gaire prop de casa, però per molta aigua que ens separi, Ella és la meva millor amiga (Mimi t'estimo!!!!). Parlant, parlant li he explicat una història d'abraçades i sentiments nous que estic descobrint i definint dins meu. Com sempre ha estat curt, intens, divertit... les nostres trobades sempre deixen marca...... I mentre posava a dormir a la meva filla petita he estat pensant en la conversa i m'han vingut tot de pensaments al cap.<br />
Hem parlat del que poden significar certes persones que trobem pel camí, què ens poden fer sentir, com ens podem arribar a perdre i com, a través del control sobre la ment, podem no deixar-nos arrossegar... doncs bé, aquestes són les persones de la meva vida:<br />
<br />
<br />
- Mimi... tu com d'altres amigues "ancianes" (en el sentit d'amigues d'anys i panys no de velles eh!) representeu les anècdotes, les rialles, els plors, el poder parlar de tot sense tabús...<br />
- Hi ha noves amistats que són el meu present, i espero, part del meu futur.<br />
- Els meus pares i els meus avis representen les meves arrels i la saviesa de l'experiència.<br />
- El meu germà representa el desastre més entranyable, aquell "buf... és que és el que no hi ha..." però que sense ell no pots imaginar la vida.<br />
- Les meves filles representen la meva base més profunda. Són el que marca la meva felicitat, la meva alegria, la meva tristesa... de la manera més instintiva i incontrolable.<br />
- Hi ha qui és el meu pulmó.<br />
- Hi ha qui representa la veueta aquella que tots necessitem en moments d'histèria i descontrol (el meu àngel particular).<br />
- Déu representa la força que m'equilibra i em guia (quan el deixo parlar i l'escolto és clar...).<br />
- El meu pastor representa una benedicció.<br />
<br />
A la vida també trobes qui et fa sentir important perquè compte amb tu per tot, qui et fa sentir divertida perquè sempre riu amb les teves rucades, qui et fa sentir intel·ligent perquè xerres de política i societat, qui et fa sentir desitjada perquè se't menja amb una mirada, qui et fa sentir perillosa perquè li fas por, qui et fa sentir forta perquè no et fa caure i, en canvi, es desequilibra quan et veu o et sent... <br />
<br />
Però no hi ha ningú que sigui com Ell, qui representi el meu cor i la meva raó, qui m'escolta cada nit amb una paciència infinita, mentre els ulls se li tanquen i lluita perquè no passi (ja sap que les meves "bronques" són xungues, xungues hahaha), qui sap acceptar com sóc, qui m'estima sense demanar res més a canvi que el fet de compartir la vida amb mi, qui accepta que s'equivoca quan parlem, qui em fa veure que jo també m'he equivocat però sense tirar-m'ho en cara... qui sap esperar a que jo vagi creixent, qui sap acceptar que no som perfectes però Som només pel fet d'anar junts per aquesta vida... ningú és com el meu marit... qui representa la meva calma (massa de vegades hihi), el meu passat, el meu present i el meu futur. L'únic que, potser no em fa sentir totes les coses que necessito en cada moment (i qui ho podria fer?), però m'escolta quan li dic el que necessito i em diu fins on pot arribar, l'únic que, com més el conec i l'accepto, més em porta al veritable significat del què vol dir, per mi, matrimoni "<i>Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn." (Gn 2:24-25)</i>.<br />
<br />
A la vida ens passaran moltes coses, al nostre voltant hi haurà mil coses que ens faran sentir mil necessitats o desitjos diferents, i saps que jo no sóc gens fàcil, GENS... però tot serà efímer, tot tornarà a canviar quan el nostre voltant canviï... tot menys la certesa que tu, Marc, has de ser-hi mentre jo hi sigui... i fins i tot més enllà!!<br />
<br />
QUE DÉU US BENEEIXI!!!ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-81591597326353192612011-07-25T05:44:00.001-07:002011-07-25T06:12:53.642-07:00MATEU 5-7 LA GUIA DE LA VIDAPot ser que en el temps i en els fets es perdin les coses? Vull dir, que de cop un dia et despertes i ja no et reconeixes? Vull dir si pot ser que un dia tot el que havies cregut marxa, marxa i marxa... s'escapa i s'escapa i ja no pots frenar-ho?<br />Es pot veure els trossos de tu com et desafien des de la distància sense donar-te l'oportunitat de recollir-los? <br />Hi ha vegades que tot es fa pesat, gros, inamovible... i de cop CRAC! es trenca i marxa...<br />Es pot controlar el cap? Es pot controlar i educar la ment? Es pot confiar en Déu i desafiar-lo al mateix temps? Es pot voler creure i al mateix moment començar a desconfiar? Es pot buscar i buscar i no saber com? On? Quan?<br />Penseu que es pot sentir parar el món en un segon? Penseu que, en una rucada ínfima que et passa sense adonar-te'n es pot parar el temps? Poden desaparèixer, aleshores, tots els mals de cap? Es pot ser feliç amb allò que no és teu? Que no et pertany? Que no és bo? Que no és just? Que no et toca... però que, sense explicació i només en monodosis, ens és donat?<br />Jo diria que la ment es pot distreure, es pot educar com a la resta del cos... jo ho estic provant... i no va malament, sort del meu marit!!<br />L'estiu m'està matant... i el sol? Algú ha vist el sol? Falten els colors de cada any, les calors que et fan buscar l'ombra, la crema solar com a extensió de la pròpia pell, amagar-se a les hores puntes en llocs "fresquets". Falten les estones de fer el llangardaix a la sorra fent castells i figures marines... falta omplir-se de clorofil·la, que la melanina s'enfili de manera gairebé imperceptible per la resta de mortals i en canvi, per mi, em fa veure tant morena... molt morena!!!<br />S'acaba el juliol, i s'iniciarà l'agost amb la mateixa sensació de por...<br />Segueixo repassant el Sermó de la Muntanya (us aconsello de llegir-lo molt detalladament perquè en ell hi ha la fórmula de la vida justa i correcte), i repetint la pregària que hi ha quan apareixen els fantasmes... em sembla que mai no m'havia sabut el pare nostre com ara, ni quan vaig fer la comunió (el vaig haver de llegir hihihihi).<br />Es pot tenir les coses tremendament clares i, alhora, no saber-les seguir?<br />Bé... tinc feina a traduir passatges bíblics... Gràcies a Déu que tinc una ocupació!!!<br />Seguirem demanant perquè se'ns doni; cercant per poder trobar i trucant perquè ens obrin... i sobretot, seguirem aprenent a ser feliços amb el que ens donin; a saber entendre el que trobem i a acceptar el moment propici perquè ens obrin, perquè només Tu saps quan ha de ser tot... i jo haig d'aconseguir sentir-me recompensada en Mateu 6: 34 "No us preocupeu, doncs; pel demà, que el demà ja es preocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps".<br /><br />QUE DÉU US BENEEIXI!!ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-81552669095746867662011-06-10T13:17:00.001-07:002011-06-10T13:25:57.175-07:00Notes musicalsNomés volia deixar constància d'aquest grup de música que he conegut fa molt poc... és genial!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Us animo a passar per la seva pàgina web www.elscatarres.com!!!<br /><br /><a href="http://www.youtube.com/watch?v=FhJR6OO1X8Y"></a><br /><a href="http://www.youtube.com/watch?v=jomu0BGwGK4"></a><br /><br />Totes les cançons són genials... "La noia de la plaça" és la meva preferida... de moment!!!<br /><br />Molts ànims catarres!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-82349166166965496662011-06-09T01:02:00.000-07:002011-06-09T01:38:40.399-07:00INDIGNADA!!!!!!!!!!!!!!!Ais... fa massa que no escric i ara no sé per on començar...<br />Dic, i m'agradaria que s'entengués així, que no estic en contra de ningú, passo bastant de l'aspecte de la gent i m'encanta que hi hagi maneres d'entendre les coses diferents, sí que estic en contra de la filosofia ocupa, absolutament en contra, i no hi ha cap explicació que em puguin donar que justifiqui l'aberració de la que fan bandera. Dit això començo...<br />Fa uns dies vaig anar a Plaça Catalunya per participar del moviment "Democràcia real" que s'havia organitzat allà, entre altres punts del país. No tinc massa la possibilitat de fer-ho per temes d'horaris, i aquell dia m'ho vaig poder arreglar... estava animada, el país semblava que es despertava, semblava que els esdeveniments estaven ben organitzats, tot era molt emocionant... fins que vaig arribar a la Plaça... Mare meva!!!! Allò era un campament hippy en tota regla!!! Sempre la mateixa gent antisistema, amb idees de flors i mans alçades, en contra de la política, de l'economia, dels bancs... en contra de tot em temo. La mateixa gent amb rastes, descalça, tocant la guitarra i fumant porros... total que la Plaça Catalunya s'havia convertit en una immensa casa ocupa sense sostre. A més tots estaven cridats a anar, de tant en tant, a alguna casa ocupa que havia de ser desnonada en aquells dies... una fotografia esperançadora, Sí Senyor!!!!<br />Una revolució sense objectius clars, sense un guia que gestioni la massa, sense un màrtir (aixo ja vindrà amb el temps... o hauria vingut si el tema tirés endavant)... una revolució amb flors i mans alçades... sense voler entrar en el sistema per buscar-li les voltes i fer-lo girar, una revolució sense construir, només queixant-se, una revolució sense "armes" (enteses com a lleis...). On estan les persones capaces de fer servir el sistema per fer-lo girar? On estan els advocats aquells que amb la lletra petita fan que el propi tribunal tremoli? On estan els universitaris? On estan les famílies? On estan els aturats que es queixen fent una cervesa al bar? On estan els intel·lectuals? Els artistes? On estan les feines repartides per canviar la societat i fer-li obrir els ulls..... Només veig idees antisistema... Les grans revolucions, França, Rússia, van començar al govern, i el braç executador va ser el poble. Sempre hi ha d'haver un cap pensador i un braç executador... sempre hi ha víctimes (per desgràcia)... això no és una revolució, ni tant sols és un inici de res... quina llàstima!!!<br />El sistema és el que és i, Senyors, no els canviarem... l'evolució ens hi ha portat, i ben gestionat no té per què ser dolent. Els bancs, els diners, els cap de govern, els alcaldes... tot ho d'existir perquè la nostra naturalesa, ens agradi o no, ens porta a socialitzar-nos i a haver d'ordenar aquesta socialització, hem d'entendre que això no ha de ser dolent, i ens hem de queixar de la gestió que se'n fa, i no només ens hem de queixar, hem d'obrir portes i finestres, que corri l'aire, i hem de ser valents perquè ho perdrem tot per aconseguir un sistema millor...<br />Vols la meva opinió? Tothom vol un canvi però ningú no està disposat a invertir-hi. <br />Voleu un exemple a seguir? Els bascos amb BILDU... no han parat fins que han entrat dins el sistema... i ara, gràcies a ser-hi, començaran a canviar el seu món.<br />Algú s'apunta a perdre perquè els nostres fills puguin guanyar?<br />Confesso, perquè d'altra manera estaria mentint, que jo no estic disposada a fer segons quines concessions... ni la meva casa, ni els meus diners, però sí el meu temps, els meus privilegis i luxes, sí a tots els actes que siguin transparents, sense enganys, sí a reconèixer que la por ens guanya, que també ens hem equivocat, que també hem abusat del sistema quan ens ha convingut... Sí a assumir les nostres culpes per poder ser perdonats i, un cop redimits aixecar-nos en armes, un cop drets i en acció ja vindran les flors...<br /><br />QUE DÉU US BENEEIXI!!ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-43330475284148029522011-04-23T08:18:00.001-07:002011-04-23T08:51:04.156-07:00DISSABTE SANT...<div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: arial; ">Enmig de tota aquesta febre de la Setmana Santa m'he trobat en tota una munió de pensaments... i voldria compartir-los, com sempre, amb tots i ningú dels que llegiu, potser, el meu bloc.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" >Fa temps que li dic al meu pastor que tinc un problema de fe, de fe entesa com ho fa ell, els seus, els altres... fe com l'entenen la gent amb la que de moment he parlat. Defineixo FE com CONFIANÇA, però en què? Fa temps que vaig escriure un mail a una exprofessora meva, mai no hauria dit que ens tornaríem a trobar (un plaer haver-ho fet, ho saps ;) ). Com més analitzo a Déu des del punt de vista que conec, més el qüestiono, menys el sento, menys l'escolto i menys real em sembla...</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" >Us reproduiré el mail:</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="color: rgb(51, 51, 51); font-size: 13px; "><span class="Apple-style-span" ><br /></span></span></div><div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="color: rgb(51, 51, 51); font-family: 'lucida grande', tahoma, verdana, arial, sans-serif; font-size: 13px; ">Per mi Déu no és un home, ni té imatge, per mi és més semblant a una energia que ho engloba tot, és un sentiment, un posar les coses com han de ser que ens acompanya i ens ajuda a evolucionar com a persones.</span></div><div style="text-align: justify; color: rgb(51, 51, 51); font-size: 13px; "><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'lucida grande', tahoma, verdana, arial, sans-serif; ">Per mi l'Antic testament constitueix l'evolució de la pròpia humanitat representada per un poble, el jueu. En cada moment Déu, com a un tot, es manifesta i els guia, però no crec que l'hem arribat a entendre mai. Penso que la seva confiança en les nostres possibilitats sempre ha estat superior a les que tenim nosaltres sobre nosaltres , i penso que Ell també ha anat aprenent que ens costa confiar tant en ell com en nosaltres.</span></div><span class="Apple-style-span" style="color: rgb(51, 51, 51); font-size: 13px; "><div style="text-align: justify;">Per això, crec, pren la iniciativa de donar un codi, penso que és la manera d'endreçar el poble jueu, amb els 10 manaments els dóna, i ens dóna per extensió, una legislació per poder-nos agrupar amb un objectiu comú, la presa de consciència com a poble amb una pròpia identitat (llengua, cultura, creença...). Un cop el poble s'ha constituït el porta a una terra perquè pugui establir-se, quan arriben hi ha més gent, i aquesta gent creu en molts déus, és aleshores quan els poble jueu sent la necessitat de reafirmar-se en la seva fe en un sol Déu, que tot ho ha creat i tot ho pot moure, i apareix el Gènesi. Un cop establerts les persones evolucionen, establir-se en un lloc comporta noves necessitats i més temps per pensar en el que hi ha al voltant, com que no has de moure't d'un lloc a l'altre, deixes espai per filosofar més profundament. Neix el codi, com ara hi ha la constitució. La societat s'ha de controlar, és bo i necessari, i penso que Déu aleshores dóna el codi (deuteronomi...), perquè pensa que estem preparats per assumir-lo. Seguim i seguim... fins que en la pròpia evolució humana existeix la necessitat de deixar de matar animals per tenir a la fera contenta (no us ofeneu que el meu respecte cap a Ell és extremadament enorme, només és una figura per explicar-vos com penso que actuàvem aleshores), s'ha de deixar de passar la lleis per sobre de la humanitat, per sobre de les necessitats dels altres i donant la responsabilitats a Déu dient que és la seva llei... Penso que Jesús és la representació d'aquesta evolució. Dóna una altra lectura dels llibres, menys literal en molts aspectes no? I posa a les persones per sobre de la llei, que al cap i a la fi l'ha escrit l'home a partir del que ha pensat que vol Déu...</div></span><span class="Apple-style-span" style="color: rgb(51, 51, 51); font-size: 13px; "><div style="text-align: justify;">NO crec que Jesús sigui fill de Déu (com mínim no com ho diuen les institucions eclesiàstiques), NO crec que sigui cap messies ni cap persona sobrenatural, però ni ell ni cap profeta anterior. Penso que és una persona que va acceptar la confiança que li tenia Déu i li va retornar amb escreix, penso que hi ha altres figures amb un mateix registre (Abraham, Moisès). Per això era capaç de fer coses "meravelloses" però no màgiques...</div></span><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" ><br /></span></div></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="color: rgb(51, 51, 51); font-size: 13px; "><span class="Apple-style-span" ><br /></span></span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: 13px; "><span class="Apple-style-span" ><span class="Apple-style-span" >D</span>avant de tantes celebracions, tants rituals, tantes interpretacions, penso que es perd la màgia de la Bíblia, la màgia de la humanitat, la màgia de l'evolució de les capacitat dels homes... Com més llegeixo la Bíblia, i la llegeixo poc, com més parlo amb gent que hi entén molt més que jo, quants més reportatges veig de la història de la església, de la religió... més em qüestiono al Déu que volem explicar a través de les interpretacions de la Biblia, i més em reafirmo amb la idea de que Ell ho és tot i és impossible d'explicar i d'entendre, només es pot sentir.</span></span></div><div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: arial; font-size: 13px; ">Potser d'aquí un temps la meva visió canvia, potser al llarg de la vida descobreixo noves maneres de sentir-lo, d'interpretar-lo...</span></div><div style="text-align: justify; font-size: 13px; "><span class="Apple-style-span" style="font-family: arial; ">Bé seguim que hi ha molt per aprendre!!!!</span></div><span class="Apple-style-span" ><div style="text-align: justify; font-size: 13px; ">Com podeu veure sóc una fan, alguns em diuen frikie, de tot això, però la meva visió és molt i molt particular, i sempre parteix de què no és, ni de bon tros, la bona (per falta d'informació i perquè ens basem en suposades veritats que mai ningú no podrà demostrar).</div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" ><br /></span></div><span class="Apple-style-span" style="font-size: 13px; "><div style="text-align: justify;">Que Déu us Beneeixi!!!!!</div></span></span></div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-58851597730310588942011-04-01T13:49:00.000-07:002011-04-01T14:23:49.671-07:00<p> Bona nit!!!<br /><br />Avui és divendres i m'he posat a pensar en com, ara fa prop d'un any, vaig entrar a formar part de la comunitat de tallers, però ja fa molts diumenges que no hi vaig. Fa poc que vaig tenir la sort de descobrir que la meva manera de creure en el Pare també era "bona". Fins aquell moment sempre havia pensat que si no creia com estava establert per la institució catòlica que mou la nostra societat, no creia com "Déu mana". Gràcies al Pare he pogut escoltar la seva veu, i ara no paro d'aprendre i aprendre, tant a nivell bíblic, com a nivell humà. I EM QUEDA TANT PER APRENDRE!!!!!!!<br /></p><p>Doncs bé, anar els diumenges a l'església se'm fa difícil per circumstancies familiars, per tant intento compartir la meva fe de la manera que puc, uns dies em trobo amb el nostre Pastor, d'altres en parlo amb la gent que m'envolta (la que no em mira com si m'hagués fumat un porro...), d'altres penso i penso, però la que més faig servir és la de parlar amb ell, parlar amb veu alta, faci el que faci, perquè Ell està en tot el que faig, dic, penso... I ara he descobert que alguns dissabtes a la tarda, puc anar a l'església que hi ha prop de casa, abans de la missa de rigor, i llegir la predicació que s'hagi fet a tallers la setmana anterior... això de l'Internet és genial!!!!<br /></p><p>Fins fa poc creia que pensar era una bona manera de fer les coses, i HO ÉS, però m'he passat. De tant i tant pensar he volgut racionalitzar tant les circumstancies que he acabat mig boja... el cas és que, com diu una molt bona amiga meva (ei anònima com va tot?), som imprevisibles, i no puc pretendre passar totes les meves vivències per la raó. Ha estat difícil veure que, tot i creure que parlava amb Déu, el que feia era ofegar-lo amb els meus monòlegs!!! Ara, gràcies al meu marit i al meu pastor, he vist que haig de parar de parlar i haig de sentir més... haig de deixar-me portar sense voler fer anar les coses massa depressa. Ell sap quan ha d'arribar tot, això no vol dir que no podem proposar temporalitats, però només proposar, no imposar-les (sempre acaba malament l'intent). Hem de proposar fets amb les actituds... les coses seran com hagin de ser, nosaltres hem de tenir una actitud perquè siguin el millor possible.</p><p>Estic aprenent que si el Pare té un camí per nosaltres hem de seguir-lo el millor que podem, deixar-nos sorprendre per qualsevol de les formes en les que es manifesti, i si podem fer participar a la gent que estimem en el seu descobriment, encara és millor. Un pilar genial, disfrutar de la família fent costat al "patriarca" passant de si ho ha demanat explícitament o no (ja era hora que em decidís!!!), una pizza estupenda, una oració per donar gràcies i demanar llum pels que estimem.<br /></p><p><br />EL cas és que, poc a poc, vaig trobant-me (amb tot el que això vol dir) i vaig creixent, haig de tenir més paciència i abandonar-me més a les seves mans, que ningú mal interpreti el "deixar-me a les seves mans", no pretenc seure i esperar sense fer res, sinó seguir el camí que em marqui i proposant nous camins que, si són lícits, m'ajudarà a caminar-los i si no ho són, me'n farà sortir.<br /><br /><br />Demà és dissabte, seguirem buscant el camí a partir d'escoltar els altres. Seguiré intentant escoltar la teva veu, seguiré donant-te les gràcies per la teva bondat, seguiré pregant per a tots, per créixer i perquè mai no perdi la seguretat de què estàs al meu costat.<br /></p><p>Pare no em deixis de mostrar la llum per seguir el teu camí, ajuda'm a ser cada dia més a prop del testimoni del teu fill.<br /> Gràcies Pare per creure en mi, faré tot el que pugui per escoltar-te i seguir-te.<br /></p><p>Que Déu us beneeixi!! </p>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-85382040606019104632011-03-18T02:01:00.000-07:002011-03-18T04:18:46.029-07:00El rey leon 2 - somos clan (español de España)<iframe src="http://www.youtube.com/embed/EfJ0iRb-Lq8?fs=1" allowfullscreen="" width="480" frameborder="0" height="295"></iframe><br /><br />Us convido a escoltar la cançó i a treure-la del món animal salvatge. Ara tanqueu els ulls i imagineu que, enlloc de cantar, algú us està explicant la lletra com si fos un conte, un pensament, una opinió sobre la nostra condició d'humans, d'individus.<br />La cançó té tot el sentit del món, sentit que estem perdent dia a dia.<br />La idea és aquesta, quan el Simba li diu a la seva filla que és més que un lleó, li està dient moltes coses a la vegada, i això juntament amb la idea del clan (família més enllà del pare, mare, avis, germans...) i, molt important, a la frase de que és la pròpia "manada" els que l'han escollit, se'ns obra un univers enorme per entendre el que hauria de significar viure.<br />Vull dir, som molt més que persones i a la vegada som tant i tant petits que per nosaltres mateixos no tenim cap significat propi. I això és el que ens fa enormement importants. El nostre valor no recau en el que fem dia a dia, en si ens portem bé, si fem bé la feina, la família... en fi, en si som capaços de complir les expectatives a l'hora de dur a terme els diferents rols que se'ns imposen diàriament. El nostre veritable valor recau en com les nostres accions, petites i individuals, efecten als altres!! Al món en general, no només a les persones.<br />Aquesta és la grandesa que hem de buscar, aquest és el sentit de la vida. Si les nostres accions, paraules, pensaments, sentiments, ensenyances... no tenen cap efecte sobre el món i les persones que ens envolten, és com si no fessim res, aleshores perdem el sentit del per què som aquí!!!! I aleshores és quan hem de tenir por de viure, perquè tot acabarà girant-se en contra i patirem molt i molt.<br />La idea de la "clan" com a família més enllà de la sang, per dir-ho d'alguna manera, és genial. Tot està connectat, tot el que fas té conseqüències més enllà del que et puguis imaginar, per tant som responsables de tot el que passi al món, per molt lluny que passi.<br />I la imatge de que ens han escollit... bé això ja depèn més del que un cregui i com ho cregui. Ho deixarem en què em nascut racionals i, per tant, tenim l'oportunitat de fer servir aquesta facultat de pensar per prendre consciència... cada un que hi afegeixi les connotacions que vulgui depenent de la seva fe. La meva opinió és que hem estat capaços d'evolucionar, de buscar noves maneres de fer, de creure, de pensar... i crec que Déu ens ha donat aquesta oportunitat, però no crec que ell sigui el responsable de tot, no ha de ser una excusa per no fer res o per "donar-li tota la culpa", ni per haver de fer-ho tot per la seva glòria, crec que ell és un bastó, ha de ser un bastó per recolzar-nos, per fer-nos sortir les ganes de tirar endavant. Aquest bastó sempre ha d'anar acompanyat de les nostres ganes de caminar, de la nostra confiança amb nosaltres mateixos, i ha d'anar acompanyada de les forces que també té l'altra mà, que ha d'anar plena de les mans de la gent que ens estima i estimem. Som un trio jajajajaja!!!!! (El que ens envolta, nosaltres i el que projectem ).<br />Ara es tendeix a que cada persona vagi a la seva. Total pel què n'obtenim oi? Tot depèn del que esperem obtenir, potser també hem de canviar la idea del premi que ens mereixem per cada bona acció realitzada no? però això ja és un altre tema. Jo penso, i de fet ho he pogut constatar de manera personal, que com més conscient ets del que vals i val el que fas pels "altres", més sorpreses positives t'emportes. No sabeu les coses meravelloses i extraordinàries que poden fer les persones, descobrir-ho és increïble! S'ha de provar.<br />Bé, res més, formem part de un tot immens que no és res sense nosaltres, però que de la manera que ens té acabarà per destruir-se també, buscar l'equilibri és feina de totes dues parts, una ja ho està fent, cada dia ens dóna milers i milers d'aliments, energies... l'altra part encara no ha entès el paper que li toca jugar, encara viu a l'època en la que aquest passatge Gn 1, 28 "Déu els beneí dient-los: Sigueu fecunds i multiplique-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra", tenia sentit literal... doncs res que seguirem aprenent a cop de bastó...<br />Escolteu la cançó i reflexioneu en el que podeu fer en el vostre voltant, no cal buscar solucions als conflictes del Líban, ni al Japó, que és evident que també ens hi hem d'implicar, però serà una implicació esporàdica, tota la vida no pots estar lluitant per aquestes causes únicament, la teva lluita ha de ser en les petites coses també, que acabaran canviant aquestes tant grans, segur. Per cada gest que feu tenint en compte els altres (ja siguin persones, plantes...), serà retornat, tard o d'hora, paciència!!<br />Si li perdem el respecte a la vida, ella també ens l'acabarà perdent a nosaltres.<br /><br />Que Déu us beneeixi a tots!!ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-9619473618885406862011-03-03T21:08:00.000-08:002011-03-03T22:10:15.905-08:00CONVERSES<div style="text-align: justify;">Bon dia!<br /><br />Vaig d'hora oi? És que ja he començat el segon semestre de la Uoc i toca treure temps d'on sigui... és bo poder-ho fer!!<br /><br />Fa uns dies que volia escriure sobre una conversa que vaig sentir, que no tafanejar, de dues persones, diguem-ne, d'edat hormonacent (l'edat aquella on ets una hormona amb cames i cabell, sense cervell però amb un fons d'armari impressionant per qualsevol ocasió a la que t'hagis d'enfrontar en el teu atrafegat dia). M'explico:<br /><br />Estava a la cua d'un supermercat i davant hi tenia a dues mosses que estaven molt orgulloses d'un fet extraordinari, una d'elles, havia "<span style="font-style: italic;">utilitzat com un kleenex</span>" (gran frase original d'aquelles que t'acompanyen en el temps i espai eterns) a un antic company de classe per qui ella s'havia sentit atreta i ell, aleshores, no li havia fet cas. El noi ara sí que sentia alguna cosa (segurament, afegia ella, perquè la <span style="font-style: italic;">Pepita </span>de torn no li havia fet cas i, és clar, quedava ella...), i ella es deixava adular. Fins al punt que el buscava si ell no li deia res, fina a tal punt que ell va pensar que havia aconseguit la presa, fins a tal punt que, tot i que el noi va dir que "<span style="font-style: italic;">tot era conya i que tampoc havia dit les coses seriosament", </span>"<span style="font-style: italic;">un</span> <span style="font-style: italic;">joc</span> <span style="font-style: italic;">tot" </span>va dir, pensaria en ella durant molt de temps, de tant en tant, i ella acabaria tenint la sensació que, potser, sí que sentia alguna cosa (però això no ho reconeixeria mai).<br />La noia estava tant contenta i se sentia tant feliç que no parava de repetir-ho, els ulls li brillaven, les mans li anaven a 100 revolucions per segon quan ho explicava, fins i tot el cor se li podia sentir, ple d'adrenalina cridant com si s'hagués deixat anar per un penya-segat de més de 2.000 metres... I l'amiga, us ho podeu imaginar, estava fascinada amb la seva companya de compra. La mirava com a un heroïna que ha aconseguit allò que, algun dia, ella també va voler fer i no va poder.<br /><br />Ara penso en la conversa de les noies i en com les coses poden canviar tant. Un noi que es fixa en una noia, aquella no li fa cas, no sabrem si perquè té parella o perquè no hi ha connexió, després opta per buscar a qui té més fàcil. Una excandidata a una relació d'institut. I l'excandidata aprofita per impartir venjança justa!! (segons ella és clar). Al final tot acaba amb una conversa entre rialles a la cua d'un super, i potser s'allargarà a l'hora del pati, i riuran quan el vegin passar i se sentiran importants per què hauran guanyat aquesta vegada...<br /><br />La tragèdia és una altra. Cada vegada que el nostre món cau, cada vegada que la nostra estabilitat és tant estable que necessitem trencar-la, apareix una excandidata amb qui somiar. Quantes històries d'antigues trobades on tornen a sortir velles històries oi? I al final només és la manera que tenim d'omplir un buit que ens acompanya al llarg de la vida, un buit que els nostres avis no tenien (no tant ni tants d'ells). Fem servir la excandidata per "jugar a sentir-nos especials", perquè ens doni una mica de flama en la nostra vida... (quantes frases podem trobar oi), i somiem en històries fantàstiques que ens allunyen de la realitat que ens fa tant de mal.<br />Quantes venjances es masteguen durant la nit, com els rumiants masteguen les boles d'herba. Al final hem pogut fer pagar aquella injustícia que ens va recaure...<br /><br />Al final no hi ha ningú que es pregunti per què ho fa. Uns creuen que hi tenen dret per la vida que porten, tant dura i esgotadora. I els altres perquè com que a ells també els ho van fer, i d'altres no saben com, però un dia es troben immersos en un joc de mirades i paraules excitants.<br /><br />Al final tot es resumeix en l'egoisme de la humanitat i les seves pors que el fan tant dèbil... Entres en un joc de paraules, mirades... et deixes adular. Les raons són infinitament variables, el cas és que, de vegades, hi ha la possibilitat que estiguis fent mal a algú altre. Vull dir que de tant jugar algú perd la pilota, en algun moment no saps si jugues o sents quelcom més. En aquest moment és on comença la part més dramàtica. La majoria de vegades no sents res, és mentida, només projectes les teves mancances en algú que, com que també les té, les canalitza adulant-te. I qui pararà? Qui acceptarà que té un problema? Encara que t'allunyis de la persona per no fer res que políticament incorrecte, tornarà a venir-ne una altra. Perquè les mancaces les portes amb tu. Les pors formen part de tu mateix. I arribes a ser tant egoista que no t'adones si l'altra part també juga o no.<br />Si poguéssim parar el joc i mirar-nos. Si fóssim tant valents de veure'ns com som. Egoistes i porucs... primer creus que és impossible, però un cop has vist que no, fa un mal horrorós. Ets un miserable... has projectat les inseguretats a tercers donant-te mil raons per justificar-te...<br /><br />Tant-debò poguéssim parar, parar i patir les nostres inseguretats per poder sortir-ne més forts, més nobles...<br /><br />Vaig a transcriure fonèticament!!!<br /><br />Que Déu us beneeixi!!!!!<br /><br />Bon cap de setmana a tothom i bona setmana blanca per qui la tingui!!!!!!<br /></div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1488718000005495989.post-47704465244267576202011-02-25T01:33:00.000-08:002011-02-25T01:58:07.933-08:00PRIMER DIA<div style="text-align: justify;">Molt bé!!!<br /><br />Primer dia de blog! Ostres i ara què s'ha de fer? Vaig bé oi?!!<br /><br />Suposo que haig de definir el blog...<br /><br />Aquest blog intentarà ser un seguiment de tot el que veig, sento, penso, em passa, m'expliquen (amb el permís de qui m'ho explica)... de tot una mica.<br /><br />A veure si és una bona experiència oi?!?!?!<br /><br />Ara mateix estic esperant a començar el segon semestre de la Universitat, sí, sóc una de les moltes persones que ha trobat en la UOC una manera de tirar endavant estudis abandonats durant la joventut... I a més vaig fent voluntariats de tot el que puc i tots els cursos que em digui el meu pastor.<br />Pertanyo a un església protestant metodista de Barcelona <a href="http://www.esglesiatallers.org/">"Església Tallers"</a> en diuen, haig de dir que no hi puc anar gaire per qüestions familiars, però és un honor poder formar-ne part encara que sigui a la distancia!! I amb el pastor de l'església, el Carles, vaig estudiant tot el que ell creu que em pot anar bé. Haig de dir que sense ell el meu camí seria molt costós, potser no seria!!<br /><br />Haig de donar les gràcies a Déu, entre milers de coses, per haver creuat els nostres camins!!!<br /><br />Bé doncs ara toca posar-se el vestit de "dona de casa seva" i a treure la pols de la part de baix de la casa... la de dalt no està tant malament... jijiji<br /><br />No us ho he dit però sóc mare i esposa, feliç de què el meu marit, gràcies a Déu, m'hagi pogut donar la possibilitat d'estar-me a casa i encarregar-me de la família, i dels meus estudis......<br />I a propòsit d'això haig de fer la meva primera reflexió...<br /><br />Fa temps, quan vaig dir a la feina que agafava una excedència per cuidar de la família, hi va haver gent que em va mirar amb cara de feminista abatuda. Vull dir que hi havia qui no entenia per què tanta lluita de la dona si les generacions posteriors acaben tornant a casa a cuidar dels fills i marit... Doncs bé, a totes aquelles persones que van lluitar perquè la dona pogués sortir de casa, pogués treballar, votar... pogués ser lliure!! Els haig de dir que GRÀCIES, però qui si només van lluitar per poder sortir a treballar es van equivocar!!! La lluita és per poder decidir, per poder ser lliure de qualsevol lligam tradicional i poder ir marxo o em quedo, sense que ningú ens miri ni amb cara de "<span style="font-style: italic;">pobreta està fent un pas enrere</span>", ni amb cara de "<span style="font-style: italic;">molt bé com Déu mana</span>". A l'hora de la veritat aquest és el camí just... aquell que et deixa llibertat plena, aquell que et deixa decidir i patir les conseqüències per tu mateix. Aquell que t'ensenya a créixer... aquest és el camí que ens ensenya Jesús, i el camí que ens fa lliures i eternament responsables.<br /><br />Apa un altre dia més!!!<br /><br /></div>ARIADNAhttp://www.blogger.com/profile/05685535421804046058noreply@blogger.com0