Ahir va ser el primer diumenge d'Advent, a casa ja tenim el cercle amb la primera espelma encesa, la llum que ens acosta a Jesús i el cercle que ens uneix els uns als altres i a Déu al mateix temps, la fe sense fi, l'esperança de les experiències de Déu de milers de persones escrites a la Bíblia. La primera espelma és blava i fa olor de vainilla!!!! A veure com surten les altres... I també ha arribat el Tió, les meves filles el tenen més ben cuidat que a un rei... el dia 24 és especial en tots els aspectes. Arriba Jesús, l'obertura de mires a l'hora d'interpretar i sentir a Déu, i el Tió ens regala algunes joguines per celebrar-ho... tot lligat, com la vida.
Haig de deixar clar, però, que a casa no estem definits (jo no estic definida i intento traspassar el mateix a les meves filles), gràcies a Déu, no tenim fronteres, no som ni cristians (protestants ni catòlics), ni jueus ni musulmans ni budistes... a casa tenim molt clar que NOMÉS creiem en Déu i en qualsevol de les seves maneres d'expressar-se. I trobem en la Bíblia milers de formes de viure'l i sentir-lo, experiències tant vives i plenes de certesa i saviesa que ens ajuden en el nostre dia a dia. Celebrem l'Advent perquè representa un estadi més en l'evolució cap a l'experiència de Déu, l'obertura a una nova manera d'entendre'l i sentir-lo, res més que això. Lluny queden els miracles, la verge Maria, els Sants i la pròpia divinitat de Jesús (com a mínim en la interpretació que se'n fan normalment de cada un d'ells és clar).
Jo estic més sencera que la setmana passada però menys que la que ve. Rebuscant he trobat a Siràcida, un llibre deuterocanònic escrit en hebreu. Però abans...
Dit això... diré que intento NO odiar a ningú, però entenc l'odi inicial que sentim en alguns moments. Amb tot, he obert la Bíblia aquesta tarda i he trobat a Siràcida (l'últim dels savis d'Israel i el primer dels seus mestres de la llei), dos episodis relacionats entre milers de frases plenes de saviesa que no toquen avui.
"Qui tingui orelles que escolti" (Mt 13,9).
PRIMER: Cito "Hi ha amics que compartiran les penes mentre els atipis, però a l'hora del combat sols agafen l'escut per defensar-se" (Sir 37, 5). I ja està... un cop han menjat, un cop han deixat de tenir tanta i tanta gana... res! Un cop tips només representes això, una enemiga, una lluita tant i tant dura que val més agafar l'escut i defensar-se. Un cop els has donat de menjar la resposta és que ja no els cals, que ja no compenses l'esforç de portar-te al costat, la teva funció s'ha acabat. Pot ser així de fàcil? Pot haver-hi qui en tingui prou amb això? I tant que sí, en el camí de la vida hi trobem a molts covards...
SEGON: Perdonar abans que guardar rancúnia (Sir 27, 30 i Sir 28, 1-7). Un text brillant oi? Quanta certesa i què complicat de seguir... les pautes són clares, però no explica com fer-ho hahaha... potser Siràcida tampoc ho sabia (no ho sabrem mai oi?). I en definitiva és això, no odiar perquè això vol dir no poder tancar portes, vol dir seguir presoner en un món en cercles. Odiar vol dir no fer net, no poder tirar endavant.
TERCER: I un altre text per relligar-ho tot Sir 27, 25-29. I aquest és el camí, aquest és l'inici per trencar un cercle i obrir-ne un altre, un diumenge després d'un altre, i molt més enllà de l'Advent.
Ajuda'ns Pare a tenir present, doncs, de que "Si tires una pedra enlaire, et pot caure al cap," i vigilem no fos cas que la llei de la gravetat ens colgui a cops de roc.
QUE SHADDAY US BENEEIXI!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada