Abans de res, dir-vos que ha estat un matí dur. Un migdia de caiguda lliure. Una tarda de parc reparador. I n'estic segura de què serà una nit on rebré paraules plenes d'amor i, de segur, riuré i riuré mentre les llàgrimes no paren de caure escales avall.
Com Jesús, i com molta i molta gent, entenc l'amor (en qualsevol dels seus estadis) com la renúncia de petites parcel·les d'un mateix. La meva relació amb els altres es manté en un equilibri entre el que necessiten i el que els puc donar. Normalment això funciona. Déu m'ajuda a anar teixint una teranyina de persones fantàstiques i magnífiques que hi són, sempre hi són. Si dones, reps us ho puc assegurar. I sóc una persona partidària de donar i donar, entendre i raonar el per què del que fem i fan els altres. D'intentar entendre i acceptar el que ens és donat, de no parar de buscar el que volem i somiem, però ser feliços amb el que ens arriba i, si cal, tornar a intentar canviar-ho.
Sóc del parer que sempre podem anar fent girs, sempre estem en constant moviment, com Déu i la seva paraula, sempre plena de diferents significats, i sempre n'hi ha un de positiu. Normalment si algú em necessita procuro ser-hi, si puc fer feliç a algú ho faig, si algú em vol fer mal l'abraço fort perquè perdi força entre els meus braços, si algú ataca intento entendre que potser l'han ferit i procuro buscar com curar-li les ferides, i si algú només és "dolent" l'aparto del meu camí sempre deixant una finestreta oberta per si puc ajudar-lo en algun moment.
Estic orgullosa de com sóc, amb les meves rauxes instintives, amb les meves pors mentre em faig gran, amb les meves inseguretats davant la vida, amb la meva falta d'experiència i la meva ingenuïtat... no ho vull canviar, no em mal interpreteu, però avui Déu meu, parlaré per queixar-me.
Fa temps et vaig proposar un tracte, sóc una persona clara, amb tu (evidentment) i amb la resta de mortals. Recordes el tracte? Sé que estava basat en una història de final agredolç, jo acceptava les engrunes de la barra de pa que volia i a canvi, tu me les deixaves menjar. Jo no traspassava cap frontera, deixava les cartes sobre la taula, no mentia en gran mesura i no feria mal a tercers i a canvi, tu em brindaves oxigen a petites quantitats. Jo renunciava a un trencament i acceptava que era el que era i prou i tu, a canvi, em regalaves minuts d'aire renovat... però avui tot s'ha fos. Jo ja no tenia por però crec que les engrunes estan aterrades.
Fa temps et vaig demanar que em deixessis caure Pare, et vaig demanar, com Job, que em deixessis tranquil·la, que els meus dies són un buf. Vaig demanar-te que em deixessis equivocar-me, que necessitava equivocar-me, però no em deixes. Sempre al meu costat, sempre posant seny per mi, sempre apartant-me de problemes gratuïts. Fins quan? Quan acabaràs d'espiar-me? Quan deixaràs que, almenys, pugui empassar-me la saliva? No pots deixar que m'equivoqui? Deixa de patir per mi, deixa de ser-hi per una vegada Pare. Deixa que sigui una egoista, que m'enfadi, que faci mal amb les paraules... deixa que la meva consciència no tingui importància, deixa que la ràbia pugui més que l'amor o el sentit comú. Deixa'm fer net amb un crit, amb un retret. No vull ser conscient del mal que això pot fer i preferir patir-lo jo.
Ensenya'm a no donar-me fins a aquests extrems. Ensenya'm a no justificar, a no voler perdonar, a deixar d'estimar a qui ens fa mal de manera gratuïta. No vull que, si per un cop em deixo endur, acabis aterrint-me en somnis. No vull ser conscient del mal que faig si reprodueixo el que em fan. Vull castigar sota la meva perspectiva de justícia.
I ara em dones les paraules escrites per passar el dol, per anar fent net... i ho accepto, però ara no vull callar. Amb l'esperit afligit, amb el cor ple d'angoixa, parlaré per queixar-me.
Diria tantes coses banals, tantes amb tant de dolor que no sé per començar. I entre tot aquest munt de sensacions... hi ets per fer-me veure que sóc afortunada. Que estic plena de pau quan tu apareixes, que estic envoltada de persones magnífiques. Que, en realitat, la vida i tu Pare hi sou, a cada pas.
I ara em queda plorar i fer net. Em toca passar de Job 7, 7-21 a Job 5, 6-24.
Sé que no sóc massa clara, no puc perquè faria mal a tercers i no vull. Déu sap que aquesta nit em deixaré portar, amb un cacaolat, a la terra tenebrosa de l'odi i els mil i un pensaments de venjança, però també sap que en sortiré plena d'amor cap a qui em fa mal, molt de mal.
I ara tu, amic amat, vull que sàpigues que no estic enfadada, no t'odio ni et vull cap mal, que seguiré pregant perquè estiguis bé, perquè siguis feliç, perquè, aquest cop de veritat, ens tornem a trobar quan i on Déu vulgui, si vol (Un secret: podeu estar segurs que no pararé de demanar que vulgui...), no et perseguiré més, és la lliçó del dia.
En definitiva, que he tornat a voler saltar pel dret i, tot i que ara estic enfadada, Pare, perquè no m'has deixat, demà estaré orgullosa de que formis part de mi d'una manera tant clara!
QUE DÉU US BENEEIXI!
Tal com raja. Tot hi és en el teu text. Expresses humanitat, fragilitat, sofriment, fins i tot ganes de deixar-ho còrrer tot. I al mateix temps; Déu forma part de la teva vida, encara que a vegades desitges que no sigui aixi. La referència a Job, molt encertada. Obstinadament creient malgrat tot creient, quan les circumstàncies et portarien a dir prou. Gràcies per tanta sinceritat. Carles
ResponElimina