AMBICIÓ EMOCIONAL....

AMBICIÓ

1 f. [LC] Desig gran d’aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l’amor propi. Ple d’ambició. Un home sense ambició.
2 f. [LC] Objecte d’ambició. La seva ambició era d’aconseguir la corona de l’Imperi.

(DIEC)

Aquesta és la definició del terme que fa el DIEC... No està malament eh!!

Ahir vaig anar a prendre una cafè (molt i molt bo, per cert) a casa d'un vell (no per edat) amic, i vam estar parlant de com havia passat el temps i en què ens havíem convertit. Un exercici d'aquells de retrospectiva rollo "Recordes de petita que volies ser... i mira ara el que ets", però tot girava al voltant de l'Ambició. Ell argumentava que jo, de petita, apuntava a maneres de menjar-me el món, frase que encara no he acabat d'entendre, i veia que la meva evolució no m'hi havia portat gaire. Deia que jo era una persona super ambiciosa, que tenia molt clar el que volia i que destacava per unes qualitats (que no em va acabar de dir per cert...), i tot això havia quedat amb no res.
En aquell moment vaig tenir una sensació estranya, bé una no, moltes!!!

1.- El meu cervell no ha guardat cap record d'aquella època!!! no recordo les meves ambicions, ni els meua anhels. Recordo que volia escriure un llibre (i encara ho vull), però no recordo cap ambició concreta. Com pot ser? perquè no recordo que era tant super especial que sobresortia de la resta com diu ell? per què només em recordo perseguint al que, gràcies a Déu, és el meu marit avui en dia.....

2.- No tinc ambició. Segons la definició del diccionari no tinc ambició a la vida!!!!! I em sento tant FELIÇ!!!!! Segons el que entenc, l'ambició ha de ser sobre "coses" materials i han de fer-nos sentir "guais com a persones". Fa molt de temps que , gràcies a Déu, he deixat de ser ambiciosa en aquest sentit. Es pot tenir ambició emocional? La meva vida "ambiciona" ser cada dia més i més lliure per poder donar als altres tot el que necessitin, poder acompanyar a qui decideixi regalar-me la seva voluntat de ser acompanyat per mi. Ambiciono el poder formar part del món i deixar que el món formi part de mi. Ambiciono participar en infinitats de projectes que provoquin un afecte sobre altres, implicar-me en tot i tots, estudiar, conèixer, llegir, parlar, "ensenyar", compartir... Ambiciono escriure idees i que la gent les llegeixi i pugui decidir que sóc una inepta completa. Ambiciono plorar el que sóc per poder construir-me més i millor per mi i pels altres... És possible ser ambiciosa emocionalment doncs?
I que ningú entengui que vull ser una persona que deixi d'existir com a tal, que es doni només al altres i que faci de tot perquè tothom sigui feliç... NO NO!!!! Vull dir que jo, acceptant-me cada dia una mica més, decideixo ser feliç a la meva manera. Única i especial perquè és meva. Diré sí quan vulgui dir sí i no quan vulgui dir no... i no em sentiré arrossegada per cap dogma, ni cap fe, ni cap prejudici. Només empatia amb el món i amb la gent que ens envolta.
Ambiciono, per sobre de tot, ser el millor pilar per a les meves filles i el meu marit. Poder acompanyar-los a la vida i saber-los transmetre que, passi el que passi, hi seré, encara que sigui per fer silenci. Hi seré, però saber-los fer entendre que també necessitaré quedar en segon terme de tant en tant, retirar-me una mica, en un costadet petit petit, del vaixell perquè trobi nous vents i pugui mirar si l'interessen més, i jo pugui respirar i tornar renovada. Aquesta és la meva màxima ambició a la vida... pot ser això una ambició? No vull cobrar a final de mes, no vull honors, ni fama, ni reconeixement... només ser-hi!

3.- I ara una dada molt curiosa que hauré de plantejar-me seriosament... Mai no havia pensat en com ens veuen els altres. I no parlo de com ens defineixen quan ens critiquen o ens exalten. NO vull dir en si agradem o no. Em refereixo en quina imatge es construeix la gent de nosaltres, i a partir de què, i com pot influenciar en les nostres futures relacions...
Ell em deia que jo no havia arribat a complir les expectatives que s'havia fet de mi. És clar que es guiava per una nena de 16 o 17 anys (massa hormones topant entre elles em sembla que veia). I aquesta visió havia alimentat una imatge de mi que, una vegada ens hem trobat, no ha estat la certa. Ahir vaig sentir-me un pèl estranya. Pensava en com les persones ens fem imatges dels altres, i en com ens costa entendre que som el resultat del que ens passa i ens ha passat, que mai no som el que mostrem del tot i que tampoc som el que nosaltres ens pensem. Com li faig entendre que el que s'havia construït està construït sobre fang, jo era una nena. I això em va portar a tenir una altre ambició emocional: Ambiciono poder mirar a la gent als ulls i no veure cap imatge prefabricada per mi. Ambiciono mirar a algú i construir a partir del que veig i sempre deixar la porta oberta, les finestres obertes... que hi hagi corrent d'aire. I tancar quan marxi del seu costat per no seguir inventant sobre aquella persona, i deixar que sigui ella qui construeixi la seva imatge en el meu cap, una imatge sempre canviant, sempre en moviment!!

Ambiciono tenir llibertat per pensar i opinar, però sobretot ambiciono donar la llibertat per demostrar-me que les persones evolucionem, SEMPRE!!!

Bé... amb tot va ser una nit força especial... repetirem?

QUE DÉU US BENEEIXI!!