Tu que ets la meva pauta.
Tu que saps el que m'és bo i el que no em convé.
Tu que hi ets fins i tot quan no t'hi vull.
Abandona'm i no pretenguis salvar-me.
Et demano que marxis, que callis, que si m'escoltes, t'allunis de mi.
Tu que sempre il·lumines el camí.
Tu que has intentat guiar-nos.
Tu que, incondicionalment, ens guardes.
Et demano que tenyeixis els dies de negre,
t'exigeixo que em deixis tranquil·la!
Tu que no em prens seriosament quan estic tant enfadada, com avui.
Tu que saps que, en el fons, accepto el que em dones.
Tu que saps que estic tant espantada que no puc ni sortir corrent.
Et crido a l'alto en la meva causa,
i que em faci mal el resultat.
Tu que hi seràs després d'aquest escrit.
Tu que hi ets per regalar-me una empenta en cada moment.
Tu que m'enviaràs milers de missatges perquè pugui desxifrar.
Et suplico que em deixis descansar,
que em marquis les pautes de manera clara.
Escric la pròpia vida amb la teva pauta i la meva lletra, però no sé escriure, no vull escriure el final! Em fa por deixar de donar empenta a les sensacions passades, els morts tenen la força que els volem donar, però deixar de donar-los-la és sinònim de deixar-los marxar, i de vegades, tot i que el seu record només fa mal, ens neguem a fer-ho. He posat la meva vida en mans d'altres, les meves mancances han estat ateses per un personal no qualificat... i han fallat, però la culpa no és de qui tenia la responsabilitat de cuidar els meus sentiments, perquè mai no podem posar la nostra salvació en mans d'altres, que no sigui Déu, i ni ell pot fer res tot sol!! La salvació ha de passar per nosaltres i nosaltres, la resta ens acompanyen, ens regalen aire, riures, llàgrimes, estones de sol, un cafè, una passejada... però la salvació és en nosaltres, Déu ens dóna l'escenari i ens mostra com esciure el text, però l'obra és cosa nostra, només nostra.
Tu que mai no abandones.
Tu que estàs en cada llàgrima,
en cada alè de vida que utilizo.
Et demano les pautes
Et demano, si em permets, un llapis i un paper.
Tu que hi ets perquè ets.
Tu que arribes dissabte per tornar a canviar-ho tot.
Tu que, per culpa de la nostra opacitat, ets una promesa mal entesa.
Et demano prou força per escriure la meva pròpia vida,
amb la teva pauta, però SEMPRE amb la meva lletra.
QUE D´U US BENEEIXI!!!
Escric la pròpia vida amb la teva pauta i la meva lletra, però no sé escriure, no vull escriure el final! Em fa por deixar de donar empenta a les sensacions passades, els morts tenen la força que els volem donar, però deixar de donar-los-la és sinònim de deixar-los marxar, i de vegades, tot i que el seu record només fa mal, ens neguem a fer-ho. He posat la meva vida en mans d'altres, les meves mancances han estat ateses per un personal no qualificat... i han fallat, però la culpa no és de qui tenia la responsabilitat de cuidar els meus sentiments, perquè mai no podem posar la nostra salvació en mans d'altres, que no sigui Déu, i ni ell pot fer res tot sol!! La salvació ha de passar per nosaltres i nosaltres, la resta ens acompanyen, ens regalen aire, riures, llàgrimes, estones de sol, un cafè, una passejada... però la salvació és en nosaltres, Déu ens dóna l'escenari i ens mostra com esciure el text, però l'obra és cosa nostra, només nostra.
Tu que mai no abandones.
Tu que estàs en cada llàgrima,
en cada alè de vida que utilizo.
Et demano les pautes
Et demano, si em permets, un llapis i un paper.
Tu que hi ets perquè ets.
Tu que arribes dissabte per tornar a canviar-ho tot.
Tu que, per culpa de la nostra opacitat, ets una promesa mal entesa.
Et demano prou força per escriure la meva pròpia vida,
amb la teva pauta, però SEMPRE amb la meva lletra.
QUE D´U US BENEEIXI!!!
No es pot afegir res més. Es real, humà, vertader. La força i la feblesa a l'hora, sinceritat, i al mateix temps revolta. Gràcies. Poetessa.
ResponEliminaEres una poetisa y no lo sabía! Muchos besos, te veo pronto!
ResponElimina