Paraules...

I dic adéu. Adéu a mi quan busco portes obertes d'altres cases, a mi quan respiro l'aire d'uns altres pulmons, a mi quan el cor que batega no em reparteix bé la sang, perquè no és el meu, perquè no sap que hi sóc ni que el necessito, perquè no vol saber que hi sóc, ni cal que ho vulgui.

Salutacions a mi, a mi quan decideixo obrir les meves portes, obrir finestres, treure els llençols. I dic Afortunada! a mi quan els meus pulmons s'omplen d'aire de vida, els meus!!! i des dels meus intento repartir per tothom.

Ja us ho vaig dir, no hi ha llum, no hi ha silenci que de cop t'obri un interior desconegut, no hi ha més pau que la que es dóna un mateix en escoltar-se. No hi ha més saviesa que acceptar-se i confiar. He buscat a Déu des de totes les perspectives que he trobat (no de totes les que existeixen segur), però en totes he trobat un buit enorme, en totes hi ha la mateixa història de normes i veritats ancestrals. En totes són afortunats aquells que saben acceptar-la i viure-la, i en totes són vistos amb certa llàstima aquells que no ho saben fer. Jo sóc una d'aquestes persones sabeu? No sé escoltar a Déu, no sé trobar-lo, sentir-lo, deixar que em guii, deixar que em par-li, fer silenci per trobar-lo, trobar sentit en el que es diu d'ell... jo sóc una d'aquelles persones que no VOL seguir cap "religió" ni camí caminat per altres (sí, caminat per altres, perquè cada vegada que algú et diu que t'ensenya o t'acompanya en com interpretar les escriptures o la vida en general t'està fent caminar pel seu camí). Accepto consells, escolto tot el que em voleu explicar, de tot en trauré algun missatge, de tot en trauré saviesa (tant per seguir-la com per saber el que no voldré mai). Però el camí serà el meu. Qui em pot dir com s'ha d'entendre a Déu? Com s'ha de sentir-lo? Com n'estic d'equivocada quan dic que no n'hi ha per tant i n'hi ha per tot al mateix temps? He buscat la meva identificació a partir d'un llibre entès per altres. Qui té la veritat? Qui sap quina és la manera correcta? NINGÚ!!

I demano perdó a qui li facin mal les orelles, a qui sigui, com diuen, més dèbil que jo, o més fort i la ràbia el faci vulnerable en sentir les meves paraules. Caminaré, saltaré, llegiré, estudiaré, jugaré, ploraré, riuré, parlaré, ESCOLTARÉ, m'enfadaré, cauré... seré, per fi, humana. DÉU hi és, però ja us dic ara que ningú sap com sentir-lo de veritat. Penso que ningú no sap explicar com s'ha de sentir ni com el sent, per això fa servir mil i una paraules arxiconegudes que, per mi, ja no tenen més sentit.

Hi ha qui segueix tot un seguit de normes i ritus per apropar-s'hi. Hi ha qui li té por i no aixeca el cap ni per veure el sol, hi ha qui regeix la seva vida, el seu temps, el seu espai seguint festes, celebracions, recessos. Hi ha qui se sent estimat i l'estima, hi ha qui troba en Crist la salvació, qui sent la seva força i sap fer-la servir en el seu dia a dia, qui segueix les pautes de l'evangeli i acaba per regalar serenitat, pau, amor...

Tots ells són fantàstics, són eternament necessaris, però no són el meu camí. Haig de deslligar-me de l'impuls de pertànyer. Qui sóc? I jo què ser!!!!!! Sé com sóc, que és bastant, sé com vull ser i ningú em farà canviar la certesa de saber QUI em guia i anar descobrint el com. Sé amb qui puc i vull comptar, sé que tinc 4 portes obertes per tancar, amb paciència, amb suavitat, sense perdre el temps, sense rancúnia, sense perdó perquè jo no sóc qui ha de perdonar els que l'han oberta, jo sóc qui ha de ser perdonada, sóc jo qui demana trucar i que l'obrin, haig de ser jo qui rebi el perdó per anar a buscar-los i obrir-los les ferides, o intentar-ho, qui, passant de tot, tirarà pel dret quan en tingui la mínima oportunitat, per sobre de tots ells, només portada per un afany narcisista de parar la meva sed, la meva engoixa, la meva necessitat de buidar i de ser escoltada. Sóc jo a qui han de perdonar, un a un, els guardes d'aquestes fortaleses per entrar i capgirar-ho tot. Sóc jo qui, amb paciència, recuperaré el perdó dels qui el mereixi, m'han de perdonar per haver tirat endavant i, sense voler fer mal, haver acabat tallant tots els caps visibles. Espero ser perdonada per la meva incapacitat de deixar les coses com estan, però no puc, i els qui em coneixen ho saben...

Déu ens doni paciència i serenor, i que no m'allunyi de ningú amb qui hagi de compartir la vida, que m'apropi a mi més que a ningú altre, que m'aparti de tots els camins caminats, de voler-los caminar, de voler pertànyer.

A dia d'avui dic:

El temps que tenim és la nostra pròpia existència.

El rellotge és el nostre destí.

La nostra història no està escrita, però sí que està guiada.

Els nostres àngels són aquells que ens estimen com som (típic).

La nostra causa està en els demés.

El perill més gran és no formar part de la nostra pròpia vida.

El somni més pervers deixar-nos anar.

El somni més dolç no morir mai del tot per algú altre.

El regal més meravellós el somriure dels nostres fills.

I la por més intensa, no sé capaç de viure entre la gent.

Dono gràcies pel meu pastor, dono gràcies per la meva vida, dono gràcies per la meva família, per les meves amigues, pels meus amics, pels meus errors, i pels meus encerts i pels meus secrets és clar hehe.

Bé una poesia de Goytisolo (Gemma ets una crac i un amor)

Antes yo no sabía

por qué debemos todos

-día tras día-

seguir siempre adelante

hasta como se dice

que el cuerpo aguante.

Ahora lo sé.

Si te vienes conmigo

te lo diré.

(Secreto, Juan Agustín Goytisolo)

Sentiu-vos, doncs, convidats a viure a la vostra manera però formant part de la manera dels demés!

12 DE MARÇ 2012

Avui no hi ha verset bíblic... avui no hi ha res. Dilluns de sol, està a punt d'arribar la primavera, i tot reneix, tot brota de nou, però també es tanca una etapa freda (potser aquest any no tant).
Ha estat un inici d'any complicat, m'he enfadat amb el món, m'he enfonsat, m'he espantat fins a sentir terror, m'he perdut i no, no he vist cap llum. No he sentit cap força divina que m'ajudés a sortir-ne, NO he sentit els braços de Déu embolcallant-me per tirar endavant, No he trobat cap missatge, cap opció de perdó, però he trobat una cosa millor, la meva essència!
Demano perdó perquè he buscat a Déu com a resposta als meus dubtes, he posat la responsabilitat de les meves accions en el que creia que era el que Déu volia, el que ell m'enviava, el que m'ensenyaria a no sé què... fins i tot he posat la meva vida a les seves mans perquè fos més fàcil, perquè les meves filles tinguessin companyies menys perilloses, perquè la pauta m'ensenyés a fer, a pensar, a dir, a no dir... He callat davant de situacions perquè no volia fer mal, he anat preguntant-me per què de tot plegat. No he parat de jugar al misticisme davant dels fets que em passaven. He anat construint escenes que volia que fossin, he posat maneres de fer i explicacions sobre de persones que no conec de res, com si la meva missió fos aquesta. Buscava un per què, perquè buscava una recompensa!!! jo avaluava el que creia merèixer, el que volia, el que necessitava. Si em passava alguna cosa buscava una recompensa, si jo feia 100 coses pels altres i en rebia  menys, buscava (sense voler) el que em pertanyia per la feina feta i com que no ho tenia m'enfadava, m'entristia. M'he passat els últims temps enfadada pel que em tocava fer, enfadada per no tenir el que jo creia que em tocava per dret a llei. Al final tot ha estat per fugir, per tornar al mateix lloc més debilitada.
Gràcies Esther per fer-me veure que som com som i que no canviarem mai, en essència som el que ens toca ser i aquest és l'aprenentatge.
Ens toca el que ens toca, i ja està. En el fons fugia de la meva valentia, no volia la responsabilitat de ser més forta que altres, volia sentir-me petita perquè així algú faria la meva feina. Fugia de la meva naturalesa, de les situacions que hauré de passar  per ser com sóc.
Déu, no renego d'ell, però no és la llum que ens ha de portar enlloc, no és qui escolta, no és qui respon... Déu és la nostra essència. Déu és el que som i pel què som. No és una recompensa, no és un càstig, no és allò que hem de fer o el que no hem de fer. Déu és l'acceptació de nosaltres mateixos, de les nostres pors, de la nostra valentia.
Avui he rebut un missatge especial, no l'esperava, però l'he rebut. I aquest missatge em diu com en sóc d'important per altres, tot i que em fa fora de la seva vida (té tela eh!). Avui no m'ha fet mal, només m'ha donat força. Jo sí que sóc valenta per tirar endavant sense amagar la meva cara, sense abaixar el cap, sense acceptar el que sento i, d'alguna manera, disfrutar-ho (tot i el dolor que comporta no tenir el que un vol).
He estat fugint de mi, per sort tinc una família que val el que no té ningú. Per sort tinc una Modern Family (com ens anomenem) increïble. Cada un té idees tant absolutament dispars que al final tots acabem en un punt en comú. Jo crec en Déu amb totes les meves forces, però la meva idea de Déu, i el veig en mi i en els altres, no en la bondat etc... sinó en ells mateixos, s'ha de saber escoltar? Quina frase més absurda. No ens diu res... el que s'ha de saber és acceptar i entendre's. Déu no parla, ja ho he dit altres vegades, Déu som nosaltres si ens acceptem i ens coneixem i ens reeduquem, quan fa falta. Part de la família no creu en res, només en viure, en el sol i perquè el veuen sortir... I l'altre part hi creu per educació, però no sé què en pensa de veritat.
Sí, sóc valenta, sóc capaç d'aguantar i fer el que vull, sóc capaç de plorar de ràbia i de no callar davant del que no em toca aguantar. Sóc la millor companyia que tinc, sóc qui s'espanta, qui necessita cridar, parlar, una abraçada, sóc humana, però sóc capaç de no fugir més de mi. D'aprendre a fer-me forta, de caure i tornar a sortir...
Bé, no hi ha verset, no hi ha Bíblia, no hi ha grans frases... hi ha un camí obert, hi ha una troballa en mi que no la sabia, hi ha la fi de la mística de la vida, la fi del significat final de tot, de transcendències d'etapes. Hi ha l'inici de que som perquè hem de ser, que ara toca el que toca, que demà tocarà el que tocarà, que un cafè és més que un cafè, que no hi ha res que faci un dia supersònic, només nosaltres ho convertim en un fet especial.
Només de nosaltres, de la nostra essència, de Déu, depèn que la cosa més simple sigui especial perquè és simple, perquè no segueix cap gran frase filosòfica de moda "s'ha de disfrutar de les coses petites" "s'ha de tenir temps per un mateix"...
Si haig de ser un bastó ho seré, i no cauré i no demanaré per què a mi, per què després a mi no m'ho fan... em toca fer-ho a mi perquè sóc capaç més que altres, i ja trobaré qui sigui més fort que jo... SEGUR! tot són moments, i tots trobem el nostre bastó tard o d'hora, recordeu que tot es compensa, tot s'equilibra, només hem d'acceptar la manera en la que ho fa!
Hi seré, i ja no em preguntaré més per què, ara ja sé la resposta, i sense que sembli una anada d'olla frik, "hi sóc perquè Déu no ens envia allò que no podem aguantar"... vull dir que si hi som en aquell lloc, i rebem el que rebem és perquè, encara que en un primer moment no ho veiem, ho podem aguantar i convertir en una experiència positiva al llarg del temps! Això no vol dir que de tant en tant, enviem a la merda a algú o algunes eh... l'altra galta ja la van posar un cop, no fa falta que ho fem més nosaltres ;)

QUE DÉU, EL DE CADA UN, US ACOMPANYI EN EL CAMÍ DE LA VIDA, DE LA VIDA QUE CADA UN DE NOSALTRES HEM DE VIURE... 

CAP D'ANY 2011-12

COHÈLET (ECLESIASTÈS) diu que "Cada cosa té el seu moment" (Ec: 3, 1-8). Voldria desitjar-vos que tots aquests moments, quan els toqui el seu el torn dins el nou any, ens trobin plens de pau, serenor i equilibri. Cada un de vosaltres trobarà la seva pròpia manera de serenar-se, a cada un de vosaltres l'ajudarà la seva pròpia experiència de Déu o de no Déu, però us desitjo que sigui com sigui, que els moments us trobin tranquils i en pau per poder-los afrontar o disfrutar amb tota la força!

Per la meva part, marxo a passar els últims dies en família, per fi estarem tots junts, i marxo sense internet, amb llibres que vaig disfrutant poc a poc, i amb un munt d'exercicis d'anglès per repassar (quin pal!!!). 

Però marxo amb el desig de renovar-me i si Déu vol i jo sé escoltar, ho aconseguiré (una mica eh, res de veure la llum i esdevnir un ésser nou!!) 

Aquest, doncs, és el meu desig i la meva pregària pel 2012, que cada un dels moments que s'esdevinguin ens trobin estables i ben acompanyats (per si l'equilibri deixa pas a la por que també passa).

Deixo el poema Invictus de William Ernest Henley (Long John Silver), famós per la peli del Mandela, que m'encanta i és extensiu a qualsevol de nosaltres!! Preneu-lo i disfruteu-lo, BONA ENTRADA D'ANY!!

QUE D´U US BENEEIXI! 

ESCRIC LA PRÒPIA VIDA AMB LA TEVA PAUTA I LA MEVA LLETRA

Tu que ets la meva pauta.

Tu que saps el que m'és bo i el que no em convé.

Tu que hi ets fins i tot quan no t'hi vull.

Abandona'm i no pretenguis salvar-me.

Et demano que marxis, que callis, que si m'escoltes, t'allunis de mi.

Tu que sempre il·lumines el camí.

Tu que has intentat guiar-nos.

Tu que, incondicionalment, ens guardes.

Et demano que tenyeixis els dies de negre,

t'exigeixo que em deixis tranquil·la!

Tu que no em prens seriosament quan estic tant enfadada, com avui.

Tu que saps que, en el fons, accepto el que em dones.

Tu que saps que estic tant espantada que no puc ni sortir corrent.

Et crido a l'alto en la meva causa,

i que em faci mal el resultat.

Tu que hi seràs després d'aquest escrit.

Tu que hi ets per regalar-me una empenta en cada moment.

Tu que m'enviaràs milers de missatges perquè pugui desxifrar.

Et suplico que em deixis descansar,

que em marquis les pautes de manera clara. 


Escric la pròpia vida amb la teva pauta i la meva lletra, però no sé escriure, no vull escriure el final! Em fa por deixar de donar empenta a les sensacions passades, els morts tenen la força que els volem donar, però deixar de donar-los-la és sinònim de deixar-los marxar, i de vegades, tot i que el seu record només fa mal, ens neguem a fer-ho. He posat la meva vida en mans d'altres, les meves mancances han estat ateses per un personal no qualificat... i han fallat, però la culpa no és de qui tenia la responsabilitat de cuidar els meus sentiments, perquè mai no podem posar la nostra salvació en mans d'altres, que no sigui Déu, i ni ell pot fer res tot sol!! La salvació ha de passar per nosaltres i nosaltres, la resta ens acompanyen, ens regalen aire, riures, llàgrimes, estones de sol, un cafè, una passejada... però la salvació és en nosaltres, Déu ens dóna l'escenari i ens mostra com esciure el text, però l'obra és cosa nostra, només nostra.


Tu que mai no abandones.
Tu que estàs en cada llàgrima,
en cada alè de vida que utilizo.
Et demano les pautes
Et demano, si em permets, un llapis i un paper.


Tu que hi ets perquè ets.
Tu que arribes dissabte per tornar a canviar-ho tot.
Tu que, per culpa de la nostra opacitat, ets una promesa mal entesa.
Et demano prou força per escriure la meva pròpia vida,
amb la teva pauta, però SEMPRE amb la meva lletra. 


QUE D´U US BENEEIXI!!!

3 caçons...

Són 3 cançons que m'agrden molt, he intentat pujar-les però no sé si podré... només és per compartir-les.

Fins divendres em sentia així, i encara m'hi sento, però no tinc por:

Però després, durant el cap de setmana, he anat preguntant-me més aquest missatge, per què tenir por, de què? A CAMINAR!!:

Són 2 cançons per compartir... ja sé enganxar vídeos!!!!!

I ara a estudiar una mica que ja toca!

BONA NIT!!

ADVENT, SIRÀCIDA I L'ODI

Ahir va ser el primer diumenge d'Advent, a casa ja tenim el cercle amb la primera espelma encesa, la llum que ens acosta a Jesús i el cercle que ens uneix els uns als altres i a Déu al mateix temps, la fe sense fi, l'esperança de les experiències de Déu de milers de persones escrites a la Bíblia. La primera espelma és blava i fa olor de vainilla!!!! A veure com surten les altres... I també ha arribat el Tió, les meves filles el tenen més ben cuidat que a un rei... el dia 24 és especial en tots els aspectes. Arriba Jesús, l'obertura de mires a l'hora d'interpretar i sentir a Déu, i el Tió ens regala algunes joguines per celebrar-ho... tot lligat, com la vida.

Haig de deixar clar, però, que a casa no estem definits (jo no estic definida i intento traspassar el mateix a les meves filles), gràcies a Déu, no tenim fronteres, no som ni cristians (protestants ni catòlics), ni jueus ni musulmans ni budistes... a casa tenim molt clar que NOMÉS creiem en Déu i en qualsevol de les seves maneres d'expressar-se. I trobem en la Bíblia milers de formes de viure'l i sentir-lo, experiències tant vives i plenes de certesa i saviesa que ens ajuden en el nostre dia a dia. Celebrem l'Advent perquè representa un estadi més en l'evolució cap a l'experiència de Déu, l'obertura a una nova manera d'entendre'l i sentir-lo, res més que això. Lluny queden els miracles, la verge Maria, els Sants i la pròpia divinitat de Jesús (com a mínim en la interpretació que se'n fan normalment de cada un d'ells és clar).

Jo estic més sencera que la setmana passada però menys que la que ve. Rebuscant he trobat a Siràcida, un llibre deuterocanònic escrit en hebreu. Però abans...

Defineixo odi per mi: Facultat que té l'ésser humà per canalitzar d'una manera negativa la frustració davant el NO poder deixar de voler o estimar allò que no pot tenir (material o humà).

Dit això... diré que intento NO odiar a ningú, però entenc l'odi inicial que sentim en alguns moments. Amb tot, he obert la Bíblia aquesta tarda i he trobat a Siràcida (l'últim dels savis d'Israel i el primer dels seus mestres de la llei), dos episodis relacionats entre milers de frases plenes de saviesa que no toquen avui.
"Qui tingui orelles que escolti" (Mt 13,9).

PRIMER: Cito "Hi ha amics que compartiran les penes mentre els atipis, però a l'hora del combat sols agafen l'escut per defensar-se" (Sir 37, 5). I ja està... un cop han menjat, un cop han deixat de tenir tanta i tanta gana... res! Un cop tips només representes això, una enemiga, una lluita tant i tant dura que val més agafar l'escut i defensar-se. Un cop els has donat de menjar la resposta és que ja no els cals, que ja no compenses l'esforç de portar-te al costat, la teva funció s'ha acabat. Pot ser així de fàcil? Pot haver-hi qui en tingui prou amb això? I tant que sí, en el camí de la vida hi trobem a molts covards...

SEGON: Perdonar abans que guardar rancúnia (Sir 27, 30 i Sir 28, 1-7). Un text brillant oi? Quanta certesa i què complicat de seguir... les pautes són clares, però no explica com fer-ho hahaha... potser Siràcida tampoc ho sabia (no ho sabrem mai oi?). I en definitiva és això, no odiar perquè això vol dir no poder tancar portes, vol dir seguir presoner en un món en cercles. Odiar vol dir no fer net, no poder tirar endavant.

TERCER: I un altre text per relligar-ho tot Sir 27, 25-29. I aquest és el camí, aquest és l'inici per trencar un cercle i obrir-ne un altre, un diumenge després d'un altre, i molt més enllà de l'Advent.

Ajuda'ns Pare a tenir present, doncs, de que "Si tires una pedra enlaire, et pot caure al cap," i vigilem no fos cas que la llei de la gravetat ens colgui a cops de roc.


QUE SHADDAY US BENEEIXI!

DÉU MEU, PARLARÉ PER QUEIXAR-ME (Job 6, 16-21)

Abans de res, dir-vos que ha estat un matí dur. Un migdia de caiguda lliure. Una tarda de parc reparador. I n'estic segura de què serà una nit on rebré paraules plenes d'amor i, de segur, riuré i riuré mentre les llàgrimes no paren de caure escales avall. Com Jesús, i com molta i molta gent, entenc l'amor (en qualsevol dels seus estadis) com la renúncia de petites parcel·les d'un mateix. La meva relació amb els altres es manté en un equilibri entre el que necessiten i el que els puc donar. Normalment això funciona. Déu m'ajuda a anar teixint una teranyina de persones fantàstiques i magnífiques que hi són, sempre hi són. Si dones, reps us ho puc assegurar. I sóc una persona partidària de donar i donar, entendre i raonar el per què del que fem i fan els altres. D'intentar entendre i acceptar el que ens és donat, de no parar de buscar el que volem i somiem, però ser feliços amb el que ens arriba i, si cal, tornar a intentar canviar-ho. Sóc del parer que sempre podem anar fent girs, sempre estem en constant moviment, com Déu i la seva paraula, sempre plena de diferents significats, i sempre n'hi ha un de positiu. Normalment si algú em necessita procuro ser-hi, si puc fer feliç a algú ho faig, si algú em vol fer mal l'abraço fort perquè perdi força entre els meus braços, si algú ataca intento entendre que potser l'han ferit i procuro buscar com curar-li les ferides, i si algú només és "dolent" l'aparto del meu camí sempre deixant una finestreta oberta per si puc ajudar-lo en algun moment. Estic orgullosa de com sóc, amb les meves rauxes instintives, amb les meves pors mentre em faig gran, amb les meves inseguretats davant la vida, amb la meva falta d'experiència i la meva ingenuïtat... no ho vull canviar, no em mal interpreteu, però avui Déu meu, parlaré per queixar-me.

Fa temps et vaig proposar un tracte, sóc una persona clara, amb tu (evidentment) i amb la resta de mortals. Recordes el tracte? Sé que estava basat en una història de final agredolç, jo acceptava les engrunes de la barra de pa que volia i a canvi, tu me les deixaves menjar. Jo no traspassava cap frontera, deixava les cartes sobre la taula, no mentia en gran mesura i no feria mal a tercers i a canvi, tu em brindaves oxigen a petites quantitats. Jo renunciava a un trencament i acceptava que era el que era i prou i tu, a canvi, em regalaves minuts d'aire renovat... però avui tot s'ha fos. Jo ja no tenia por però crec que les engrunes estan aterrades.

 Fa temps et vaig demanar que em deixessis caure Pare, et vaig demanar, com Job, que em deixessis tranquil·la, que els meus dies són un buf. Vaig demanar-te que em deixessis equivocar-me, que necessitava equivocar-me, però no em deixes. Sempre al meu costat, sempre posant seny per mi, sempre apartant-me de problemes gratuïts. Fins quan? Quan acabaràs d'espiar-me? Quan deixaràs que, almenys, pugui empassar-me la saliva? No pots deixar que m'equivoqui? Deixa de patir per mi, deixa de ser-hi per una vegada Pare. Deixa que sigui una egoista, que m'enfadi, que faci mal amb les paraules... deixa que la meva consciència no tingui importància, deixa que la ràbia pugui més que l'amor o el sentit comú. Deixa'm fer net amb un crit, amb un retret. No vull ser conscient del mal que això pot fer i preferir patir-lo jo. Ensenya'm a no donar-me fins a aquests extrems. Ensenya'm a no justificar, a no voler perdonar, a deixar d'estimar a qui ens fa mal de manera gratuïta. No vull que, si per un cop em deixo endur, acabis aterrint-me en somnis. No vull ser conscient del mal que faig si reprodueixo el que em fan. Vull castigar sota la meva perspectiva de justícia.

I ara em dones les paraules escrites per passar el dol, per anar fent net... i ho accepto, però ara no vull callar. Amb l'esperit afligit, amb el cor ple d'angoixa, parlaré per queixar-me. Diria tantes coses banals, tantes amb tant de dolor que no sé per començar. I entre tot aquest munt de sensacions...  hi ets per fer-me veure que sóc afortunada. Que estic plena de pau quan tu apareixes, que estic envoltada de persones magnífiques. Que, en realitat, la vida i tu Pare hi sou, a cada pas.

I ara em queda plorar i fer net. Em toca passar de Job 7, 7-21 a Job 5, 6-24. Sé que no sóc massa clara, no puc perquè faria mal a tercers i no vull. Déu sap que aquesta nit em deixaré portar, amb un cacaolat, a la terra tenebrosa de l'odi i els mil i un pensaments de venjança, però també sap que en sortiré plena d'amor cap a qui em fa mal, molt de mal. I ara tu, amic amat, vull que sàpigues que no estic enfadada, no t'odio ni et vull cap mal, que seguiré pregant perquè estiguis bé, perquè siguis feliç, perquè, aquest cop de veritat, ens tornem a trobar quan i on Déu vulgui, si vol (Un secret: podeu estar segurs que no pararé de demanar que vulgui...), no et perseguiré més, és la lliçó del dia. 

 En definitiva, que he tornat a voler saltar pel dret i, tot i que ara estic enfadada, Pare,  perquè no m'has deixat, demà estaré orgullosa de que formis part de mi d'una manera tant clara! 

QUE DÉU US BENEEIXI!