Paraules...

I dic adéu. Adéu a mi quan busco portes obertes d'altres cases, a mi quan respiro l'aire d'uns altres pulmons, a mi quan el cor que batega no em reparteix bé la sang, perquè no és el meu, perquè no sap que hi sóc ni que el necessito, perquè no vol saber que hi sóc, ni cal que ho vulgui.

Salutacions a mi, a mi quan decideixo obrir les meves portes, obrir finestres, treure els llençols. I dic Afortunada! a mi quan els meus pulmons s'omplen d'aire de vida, els meus!!! i des dels meus intento repartir per tothom.

Ja us ho vaig dir, no hi ha llum, no hi ha silenci que de cop t'obri un interior desconegut, no hi ha més pau que la que es dóna un mateix en escoltar-se. No hi ha més saviesa que acceptar-se i confiar. He buscat a Déu des de totes les perspectives que he trobat (no de totes les que existeixen segur), però en totes he trobat un buit enorme, en totes hi ha la mateixa història de normes i veritats ancestrals. En totes són afortunats aquells que saben acceptar-la i viure-la, i en totes són vistos amb certa llàstima aquells que no ho saben fer. Jo sóc una d'aquestes persones sabeu? No sé escoltar a Déu, no sé trobar-lo, sentir-lo, deixar que em guii, deixar que em par-li, fer silenci per trobar-lo, trobar sentit en el que es diu d'ell... jo sóc una d'aquelles persones que no VOL seguir cap "religió" ni camí caminat per altres (sí, caminat per altres, perquè cada vegada que algú et diu que t'ensenya o t'acompanya en com interpretar les escriptures o la vida en general t'està fent caminar pel seu camí). Accepto consells, escolto tot el que em voleu explicar, de tot en trauré algun missatge, de tot en trauré saviesa (tant per seguir-la com per saber el que no voldré mai). Però el camí serà el meu. Qui em pot dir com s'ha d'entendre a Déu? Com s'ha de sentir-lo? Com n'estic d'equivocada quan dic que no n'hi ha per tant i n'hi ha per tot al mateix temps? He buscat la meva identificació a partir d'un llibre entès per altres. Qui té la veritat? Qui sap quina és la manera correcta? NINGÚ!!

I demano perdó a qui li facin mal les orelles, a qui sigui, com diuen, més dèbil que jo, o més fort i la ràbia el faci vulnerable en sentir les meves paraules. Caminaré, saltaré, llegiré, estudiaré, jugaré, ploraré, riuré, parlaré, ESCOLTARÉ, m'enfadaré, cauré... seré, per fi, humana. DÉU hi és, però ja us dic ara que ningú sap com sentir-lo de veritat. Penso que ningú no sap explicar com s'ha de sentir ni com el sent, per això fa servir mil i una paraules arxiconegudes que, per mi, ja no tenen més sentit.

Hi ha qui segueix tot un seguit de normes i ritus per apropar-s'hi. Hi ha qui li té por i no aixeca el cap ni per veure el sol, hi ha qui regeix la seva vida, el seu temps, el seu espai seguint festes, celebracions, recessos. Hi ha qui se sent estimat i l'estima, hi ha qui troba en Crist la salvació, qui sent la seva força i sap fer-la servir en el seu dia a dia, qui segueix les pautes de l'evangeli i acaba per regalar serenitat, pau, amor...

Tots ells són fantàstics, són eternament necessaris, però no són el meu camí. Haig de deslligar-me de l'impuls de pertànyer. Qui sóc? I jo què ser!!!!!! Sé com sóc, que és bastant, sé com vull ser i ningú em farà canviar la certesa de saber QUI em guia i anar descobrint el com. Sé amb qui puc i vull comptar, sé que tinc 4 portes obertes per tancar, amb paciència, amb suavitat, sense perdre el temps, sense rancúnia, sense perdó perquè jo no sóc qui ha de perdonar els que l'han oberta, jo sóc qui ha de ser perdonada, sóc jo qui demana trucar i que l'obrin, haig de ser jo qui rebi el perdó per anar a buscar-los i obrir-los les ferides, o intentar-ho, qui, passant de tot, tirarà pel dret quan en tingui la mínima oportunitat, per sobre de tots ells, només portada per un afany narcisista de parar la meva sed, la meva engoixa, la meva necessitat de buidar i de ser escoltada. Sóc jo a qui han de perdonar, un a un, els guardes d'aquestes fortaleses per entrar i capgirar-ho tot. Sóc jo qui, amb paciència, recuperaré el perdó dels qui el mereixi, m'han de perdonar per haver tirat endavant i, sense voler fer mal, haver acabat tallant tots els caps visibles. Espero ser perdonada per la meva incapacitat de deixar les coses com estan, però no puc, i els qui em coneixen ho saben...

Déu ens doni paciència i serenor, i que no m'allunyi de ningú amb qui hagi de compartir la vida, que m'apropi a mi més que a ningú altre, que m'aparti de tots els camins caminats, de voler-los caminar, de voler pertànyer.

A dia d'avui dic:

El temps que tenim és la nostra pròpia existència.

El rellotge és el nostre destí.

La nostra història no està escrita, però sí que està guiada.

Els nostres àngels són aquells que ens estimen com som (típic).

La nostra causa està en els demés.

El perill més gran és no formar part de la nostra pròpia vida.

El somni més pervers deixar-nos anar.

El somni més dolç no morir mai del tot per algú altre.

El regal més meravellós el somriure dels nostres fills.

I la por més intensa, no sé capaç de viure entre la gent.

Dono gràcies pel meu pastor, dono gràcies per la meva vida, dono gràcies per la meva família, per les meves amigues, pels meus amics, pels meus errors, i pels meus encerts i pels meus secrets és clar hehe.

Bé una poesia de Goytisolo (Gemma ets una crac i un amor)

Antes yo no sabía

por qué debemos todos

-día tras día-

seguir siempre adelante

hasta como se dice

que el cuerpo aguante.

Ahora lo sé.

Si te vienes conmigo

te lo diré.

(Secreto, Juan Agustín Goytisolo)

Sentiu-vos, doncs, convidats a viure a la vostra manera però formant part de la manera dels demés!