UN DIA, UNA REFLEXIÓ

"Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l'Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor." (Rm, 12, 19)

I en molts casos voldríem ser nosaltres els qui, ràpid i immediatament, fóssim els escollits per passar comptes a tots aquells que ens han fet mal. I estem completament segurs de sentir-nos millor després, de quedar tranquils, relaxats, en pau amb nosaltres i el món... amb aquella sensació d'haver fet el que tocava i com tocava, empesos per un cop de vent sense sentit comú que ens fa reaccionar davant del que ens fa mal. I no ens cal ni pensar, primer, si ens estarem equivocant, si haurem jutjat abans d'hora, si potser és més car el preu que la falta. El nostre sentit de la justícia no ens permet de veure la justa mesura, però tampoc ens cal, només volem (i en tenim tot el dret) fer pagar el dolor que portem i arrosseguem un dia i un altre. I en totes aquestes paraules no hi falta veritat ni, segons com es miri, justícia veritable, però hi manca una reflexió en el fet de triar aquest camí, el nostre desgast personal.

Hi ha situacions que ens porten a emmalaltir, a patir estats d'ansietat enormement foscos, on el nostre cap no té altre objectiu que autodestruir-se per no ser capaç d'aguantar. I és en aquests moments en els que busquem un culpable i, de vegades, hi és i no som nosaltres. De vegades estem tan plens del passat que inevitablement tenim el futur condicionat. Com escapar del passat? Com fer front a un futur que només és l'ombra allargada de les situacions doloroses passades. Com escapar del que creiem que ja hem escapat? Com fer front a trencar lligams? Com enviar ben lluny allò que ens ha controlat la vida durant anys i panys? Com, en definitiva, deixar de sentir-nos culpables per voler alliberar-nos?

Haig de dir que tinc la teoria de que els dos sentiments negatius més autodestructius són la culpabilitat i l'odi. Pensant en fets que ens poden passar, i analitzant els sentiments negatius que ens poden provocar (tristesa, dolor, angoixa, estrès, intranquil·litat...) els més durs de portar són l'odi i la culpabilitat. Perquè una persona pot estar trist però la tristesa la té, li provoca un fet, o molts, però estar allà, no necessita res més. L'odi i la culpabilitat necessiten que les alimentem. Constantment necessiten una justificació que hem d'anar mantenint amb retrets, planificacions, explicacions... l'un perquè hem de buscar la nostra acció i responsabilitat en tot el que ens atorguem i en l'altre perquè hem d'anar buscant motius per seguir focalitzant el nostre odi.

Cap dels dos sentiments està allà i prou, els dos ens generen una activitat constant, mentalment constant, i això fa que el nostre cap, que tot ho mana, acabi per buscar maneres d'autodefensa que ens acaben enfonsant, ennegrint, fent-nos cada dia més agres, cada dia més distants, cada dia més carregats de secrets i desconfiances (en les nostres capacitats la major part de les vegades).

Ja he dit en moltes ocasions que pensem massa. Que volem donar tantes explicacions i motius a les coses que ens fem mal. Ens falta assumir més que NO podem amb tot, no tot és competència nostre, no tot ens toca fer-ho a nosaltres sols. Gairebé sempre tenim algú al costat disposat a fer un pas amb nosaltres però l'hem de saber trobar i confiar-hi, i sempre tenim a Déu, aquella energia que si la deixem fer, ens portarà el que mereixem, a nosaltres i a tots!! NO podem, ni hem, d'evitar els nostres desitjos, somnis, esperances, intents de ser quelcom més que algú que seu i espera (no vindrà així), però hem de saber parar, hem de deixar de preguntar-nos per què? i començar a pensar per què no? Hem de ser més allò que fem que allò que volem fer o que ens agradaria fer. Hem de FER més que no pas SER. El que som està en els nostres fets "pels seus actes els coneixereu" se'ns diu a la Bíblia, per tant fem i no hem de voler ser tant. NO hem de voler ser els que haguem d'entendre-ho tot, els que hem de poder amb tot, els responsables de tot o els justiciers de tot.

Deixem que siguin els actes dels altres els que els condemnin, no ens cal fer-ho nosaltres. El temps, Déu, el destí, la vida... ja se n'encarregarà, i aleshores, si heu estat pacients, en veureu els resultats, en els altres i en vosaltres mateixos, perquè si nosaltres hem pogut distanciar-nos d'allò que ens fa mal, d'allò que ens condueix al patiment, d'allò que no hem de carregar, que no ens toca carregar, si em entès que no som els protectors de ningú, i molt menys d'allò que ens destrueix, aleshores veurem com tot surt bé, tot quedarà en pau (sobretot nosaltres hehe). De vegades ens aferrem a allò que ens fa mal per por, se'ns barregen una infinitat de sentiments, entre ells la por a quedar-nos sense allò que ja coneixem, i ens ve la pregunta de M'estaré equivocant? Estaré fent bé? Estaré fent el correcte? O estaré evocant a la fi a qui em fa mal només perquè jo sento dolor? La resposta és senzilla de descobrir i molt dura d'acceptar i seguir.

Allò que ens fa mal és quelcom que ens toca? És quelcom que no es pot controlar? És una d'aquelles coses que toquen i no s'hi pot fer res? És el nostre preu per actes comesos? Si la resposta és NO, aleshores no ens equivoquem per posar-hi fi, però alerta a com. Aquí és on entra el verset de més amunt, no hem de fer pagar cap preu, només ens hem de protegir, allunyar, emprendre el nostre camí. La resta ja arribarà, i no cal que ho desitgem, no hem de desitjar res que no sigui bo, el dolent arriba en els mals actes i arribarà per tothom, sense cap mena de dubte. I no ens sentíssim orgullosos pensant que som millors que altres, ni ens entristim pensant en que no som capaços de fer el canvi de camí, perquè no som millors que ningú, ni som incapaços de fer un tomb a la nostra vida. Des del moment en què acceptem que tenim un pes que ens enfonsa i que intentem posar-hi remei, ja estem iniciant la sortida!!!!

Acabo amb una reflexió de la Senyora Thacher (en sóc una gran fan, amb matisos, però això serà per un altre escrit) "Vigila amb els teus pensaments perquè es poden convertir en paraules. Vigila amb les teves paraules perquè es poden convertir  en accions. Vigila les teves accions que es poden convertir en rutines. Vigila les teves rutines que es poden convertir en el teu caràcter i vigila el teu caràcter que es pot convertir en el teu destí" Per tant, amics, que a cada un de nosaltres ens arribi el nostre destí, i que cada un de nosaltres lluiti per posar remei a allò que pot portar-li un destí desagradable, però no ens castiguem fent-nos responsables ni del perdó ni del càstig de ningú que ens faci mal a consciència, no li desitgem el mal, però tampoc hem de protegir-la de la seva condemna, perquè així com nosaltres no hem de castigar, tampoc ens toca a nosaltres l'impedir que no es faci.

QUE DÉU ENS BENEEIXI!