MOMENTS...

Me marea tanta angustia,

no es mi fuerza la que amaina,

es tu barco que no sabe zarpar.

En otro tiempo construiría catapultas de hierro

para ayudarte, si quisieras,

a destruir tu fortaleza con el tiempo.

Mañana, haría una casita de madera y miel,

para compartirla, si quisieras,

y salir a pasear.

Ayer, habría escalado momentos vacíos,

para acercarme a un futuro,

si quisieras, sin secretos ni agonías.

Pero hoy, más ayer que mañana,

me mareo hasta vomitar.

La culpabilidad que provocas

me absorbe tantas alegrías,

tantos futuros, tantas ganas.

Las culpas se las regalo a otros,

las razones son simples y maleducadas.

Tú tienes más etapas que una vida entera,

más miedos que un niño a oscuras,

más placas de mármol que un David.

Y yo no soy ciclista, ni luz ni artista.

Llámame cobarde, infantil e inmadura

pero me planto aquí.

Aquest és el poema que em surt tot venint de fer la prova de validació de literatura catalana del S. XX. El cert és que tendeixo a esriure a brots, i això és tant bo com dolent. Per una banda, en poesia, crec que ha de ser així, però en narració peco de poca estructura jajajaja.

Volia compartir-lo... fa molt que no escric i he pecat contra mi mateixa al no fer-ho. Prometo posar-m'hi aviat, un cop hagi posat ordre al meu dia a dia...

Fins aviat,

QUE DÉU US BENEEIXI!!

PERDRE LA POR, GUANYAR CONFIANÇA

Miles de lágrimas nos recorren las arterias
acompañadas de miedos e inseguridades.
Miles de cobardías nos visten un traje,
de gala, para seguir bailando en este vals.
Miles de batallas que nos ganan,
miles de trincheras destruidas por enemigos
de grandes armas, que nos derriban las torres
sin preguntarse si deben hacerlo o no.
Por cada flor que creemos plantada,
se nos seca una fuente.
Por cada palabra no pronunciada,
se nos llena un vaso de alcohol.
Y son tantos los reproches que se esperan
en nuestros cuerpos.
Tantos los vencidos, los tiempos venideros...
Y somos tan asustadizos, tan explosivos,
tan mechas rápidas y cortas,
que olvidamos nuestras piernas,
nuestros pies quedan atados,
a todas las lágrimas que nos aguardan,
sentadas en la habitación de la conciencia.
Y somos aquello que callamos,
aquello por lo que no luchamos,
aquello por lo que pensamos y no sonorizamos,
por lo que nos envenenamos.
Y si crecer es ser sincero,
aceptarse, cual hermano,
soy tan pequeña, todavía,
soy tan joven, vida mía.

Pau ens diu "El poder de Déu es mostra en la nostra feblesa", diguem-ne que on no arribem nosaltres hi arriba Ell. A mi m'agrada més l'acomiadament de Moisès "Sigueu ferms i decidits, no tingueu por, no us acovardiu davant d'ells! El Senyor, el teu Déu, anirà amb tu, no et deixarà ni t'abandonarà". M'agrada més pensar que Déu és al meu costat que no pas per sobre. M'agrada més creure que ell és en mi, no sobre meu. Que caminem de la mà i que, per Ell, hi sóc del braç i m'empenta. No que em deixa fer, pobre il·lusa, i al final ho farà Ell perquè jo en seré incapaç...

Moisès s'acomiada amb un crit de lluita, amb un crit a viure en Déu la seva obra, el seu camí per a tu. 

No puc dir res més. Que em queda camí del braç del meu germà gran, no del meu corrector omnipotent.

Que les pors impliquen, irremeiablement, un càstig. La condemna de deixar de ser qui som, de ser qui no volem ser. Ens espantem davant d'altres que semblen més segurs, creiem que la seguretat és pedentaria, i ens amaguem d'ella, per si en pequem de massa en alguna ocassió. Però igual com conduir a les persones no ha de voler dir ser un malvat dictador, parlar amb seguretat de les nostres certeses, no ha de voler implicar creure'ns superiors.

Mandela diu que "No és valent aquell qui no té por, sino aquell qui sap conquistar-lo"

AMÉN!!
QUE DÉU US BENEEIXI!!

LLIBERTAT DE CONSCIÈNCIA

Pau diu a Primera Carta als Corintis 10, 23 "Tot és permès però no tot edifica". Pau es refereix a allò que diuen: ahí dónde fueres haz lo que vieres, però sense oblidar-se d'un mateix.

De vegades busquem tant el bé dels altres en detriment del nostre propi interès, que acabem construint imatges distorsionades de la realitat viscuda. Inventem raons per justificar el comportament d'altres que ens fan mal, per poder seguir formant part de les seves vides. Creiem que els podem ajudar, pensem que som importants en els seus camins, i ens anem perdent, amb ells, per seguir-los les passes. La nostra llum se'ns apaga. Acabem cecs i espantats, tant espantats, que tenim por de sortir-ne.

Però cada un de nosaltres té l'oportunitat d'escollir, " Tu escull la vida i viuràs" (Dt 31, 19) ens diu la Bíblia. Escollir viure és acceptar la consciència pròpia, sense maldat ni retrets. Acceptem que som diferents, i el que ens fa diferents és la capacitat d'entendre la nostra consciència i de ser-li fidel. Aquesta màxima, sense convertir-la en una al·legoria del Carpe Diem sense control, ens fa lliures envers els altres, i ens dóna el marge de decisió cap a nosaltres mateixos. Fidels sense jutjar-nos ni jutjar a d'altres "coneixerem la veritat, i la veritat ens farà lliure" (Joan 8, 32).

La veritat de les nostres consciències només la podem viure nosaltres, en constant moviment. Com un líquid que pot adoptar les mil i una forma que necessitem per atendre a d'altres, però anem alerta, de vegades hi ha d'altres recipients que no només ens deixen reposar-hi una estona, hi ha recipients que són freds, molt freds, i poden congelar-nos les consciències. És aquí quan hem d'escollir viure, és en aquest moment en el que hem de ser valents i desfer-nos d'aquests recipients. La pena de no poder descongelar-nos en ells és immensa, però ens hem de ser fidels. Podem demanar el per què se'ns congela. Per què se'ns vol fer passar per un filtre de veritat lluny del nostre. Per què ens hem de deixar endur per les consciències dels altres, pels seus jocs...

De vegades creiem que fem bé escoltant a qui, poter, ens necessita. Que deixar-los sols en els seus camins és buscar el nostre propi benefici, però com diu Pau, tot i que hi ha maneres diferents de fer les coses, totes ells lícites perquè totes elles formen part de les consciències guiades per Déu, no totes són edificants per qualsevol de nosaltres. Jo, a dia d'avui, reclamo la meva consciència. Reclamo el meu lloc, el meu camí i la meva veritat. Avui, després d'un sopar increïble amb la meva estimada pin up, em regalo la fidelitat a la meva consciència i, com Pau, us dic per què la meva llibertat ha de ser judicada per la consciència d'un altre? No seré pitjor persona per expressar i preguntar el que necessito saber. No voldré acusar a ningú del que hagi fet fins ara, però tampoc vull callar i construir realitats paral·leles on les moralitats d'altres poden anar-me fent forats.

Desitgeu-me sort companys de lectura!

QUÉ D´U US BENEEIXI!

EUREKA

Ostres... aquesta vegada m'ha costat trobar les paraules. És curiós perquè el verset bíblic el tenia molt clar, però no el per què l'havia triat. Bé, és estrany d'explicar, el que compte és que al final he aconseguit saber per què, i ja estic preparada per vomitar la nova entrada.

"Posa'm com un segell sobre el teu cor, com un segell sobre el teu braç". (Ct 8, 6)

I és això el que em fa patir eternament, el que em crema i em provoca desequilibri en cada relació que estableixo i que em deixa una senyal sobre el meu cor, sobre el meu braç.

Fa prop d'un any que he tingut un parell d'experiències demolidores. Dos certeses d'un jo infinit d'amor, de desig, de por, de vergonya, de silenci, de paraules, d'esperes, d'entregues... dues experiències totalment diferents, però que em porten a la mateixa por de no SER ni tant sols un record del que havíem viscut conjuntament.

Quan llegeixo aquest parell de versicles me n'adono que la por sentida fins ara ja té nom, i quan un fet té nom, senyores i senyors, té vida i això vol dir que també porta implícita la mort. 

Hi ha dues persones, evito noms per respecte, que m'espanten. La por que em provoquen es diu OBLIT. L'oblit deixa de tenir pes, deixa de tenir sentit en la nostra vida, deixa de tenir SIGNIFICAT!!!! No significar res, d'una manera vertadera i sincera, és pitjor que morir. Quan algú ha omplert de senyals el teu camí, i en el seu no has estat capaç ni de deixar una petja, em fa sentir fracassada, menystinguda, inexistent. 

Hi ha persones que t'omplen el got de manera immediata, que es perden i et perden en la velocitat del moment. Aquesta gent passa a formar part d'un dolor agut però caduc. És una punxada ràpida, però minúscula, que cura i de la que t'alliberes sense més ni menys. De cop deixen de tenir importància, i et sap greu, però eren una mentida, una projecció del que sí queda perenne dins teu. Són víctimes passatgeres, que no fan més mal que bé... He tingut la sort de conèixer una d'aquestes persones, i m'ha ensenyat la diferència entre una punxada d'agulla i una taca al cor.

Però hi ha persones que, simplement, maten. Amb les seves pors, les seves covardies, els seus arguments... arriben a engolir-te i tacar-te de negre. Una taca eterna i fosca, que s'apodera del poc equilibri que creies haver trobat. Jo he topat amb dues persones com aquestes, una fa gairebé un any que em va tacar, que em va robar el nom, el significat, el temps que vaig entregar-li. Falten exactament 3 mesos i 9 dies perquè faci un any que em va fer desaparèixer, però demanant que l'esperés? Us imagineu? 3 mesos i 9 dies, i farà un any que estic de dol.

La segona és més complicada, la taca va i ve. Fa exactament 11 anys que va tacar-me. 11 anys que vaig culpar-me de tot. 

No us penseu que sóc una persona carregada de rancúnia, en el record del temps no hi ha ràbia, no hi ha retrets. En el fons haig d'agrair-los les taques, haig de donar gràcies a Déu per haver-los fet creuar el meu camí. Amb els seus senyals al cor escric incomptables poemes, sento un orgull infinit de ser com sóc. Amb la senyal del braç executo cada un dels meus somnis, cada un dels verbs que sóc capaç de conjugar, cada una de les propostes que comparteixo, cada una de les necessitats d'altres que puc aplacar.

Sou, la segona en més mesura, la senyal que no em deixa ser com els demés. Que em fa perdonar-vos, estimar-vos i seguir-vos. Tot i així no penseu que sóc 100% altruista... ni pensar-ho. En aquests recés que he fet, he posat nom a la taca que m'heu regalat, sobretot tu onada del mediterrani, és per tu que també navego entre el temps passat, intentant refer el meu present sense fallar a d'altres, i abraçar-te en un futur immediat. He escrit aquests versos plena de pànic a no ser cap senyal al teu cor ni al teu braç:

Tinc por de no significar-te.

Ser un buit 

en la teva memòria

em desfà, m'engoleix.

Pànic a ser una nota massa aguda.

Terror a ser un blanc en el teu record.

Tremolo d'imaginar

que no em recordes.

Trontollo quan em saludes

però no parlem.

Tinc tantes preguntes analfabetes,

respostes mudes,

visions cegues,

tactes per tocar...

Si poguessis obrir la porta,

-t'ho suplico-

aquesta angoixa

m'acabarà trencant.

Prego per tenir l'oportunitat de mirar-vos als ulls i preguntar-vos si us he deixat alguna marca.

Prego per poder mirar-vos i canviar de color la que em vau deixar.

Prego per seguir donant nom als temors que m'envoltaran en aquesta vida, per poder-los fer viure i poder-los matar.

Prego per poder ajudar a d'altres a posar nom a les seves angoixes.

I sé, com diu Martí i Pol, "... que tot està per fer i tot és possible", però també, gràcies a Déu, sé que "ni una immensitat d'aigua no podria extingir l'amor, ni l'ofegarien les riuades", i és per què us estimo, perquè us he estimat, que necessito saber que vaig EXISTIR per vosaltres.

QUE DÉU US BENEEIXI!

REFLEXIONS ANTISISTEMA

Em declaro una antisistema radical. Però ara vull ser una activista antisistema. Sóc part d’una societat que m’avergonyeix, perquè mentre els seus polític l’escupen a la cara, només abaixa el cap i els dóna la raó. I ja sé què em direu, que no és veritat, que s’estan fent moltes coses, que s’està lluitant. MENTIDA. A dia d’avui jo no veig cap lluita, només veig rabietes de nens petits, vagues no constructives promogudes pels mateixos grups que haurien d’estar-nos defensant. Vagues mal enteses per altres col·lectius a qui s’acaba afectant. I mentre ens anem fent mal entre nosaltres, la situació no canvia, ni canviarà.

Sé que tenen raó els milers de persones que tallen carrers a Barcelona, els milers i milions de persones de tot el món que estan indignats, però jo segueixo pensant que cal fer-nos grans i prendre consciencia. Encara no he sentit cap ciutadà reconeixent que s’ha passat, que també és responsable del desastre en el que es troba, i que ha entès que si no ho fa ell, els nostres polítics no ens trauran d’aquí.

Vivim en un país on la tradició de manipulació social és el pilar polític, no hi ha tradició política que aspiri a un bé comú, no hi ha unitat d’ideals per fer més forta i més gran la nostra terra, perquè aquesta produeixi i no haguem de dependre de ningú. Ens han manipulat, ens han fet creure que teníem dret a tot un seguit de coses sense haver de donar res a canvi, no ens han fet veure que per cada dret que adquiríem, hi anava associat un deure. Ens han fet creure tant importants, tant per sobre del bé i del mal, que ara no som capaços de baixar d’aquest núvol, i seguim cridant que els culpables són ells, i ells segueixen escopint-nos a la cara.

Fer-se gran no vol dir aconseguir coses, vol dir fer-se responsable del que un aconsegueix, donant. Quin greu pensar que no tenim cap deure cap a la nostra societat, perquè això vol dir que la meva funció és actuar a partir d’un guió que em donen altres, no tinc capacitat d’equivocar-me, en definitiva no puc fer-me gran.

Jo sóc, doncs, una activista antisistema. Vaig en contra dels moviments dels indignats, vaig en contra de la gent que només sap repartir culpes, vaig en contra de la individualitat en la que hem acabat. No em faran creure que no podem canviar les coses, que només tenim capacitat per bordar. Al final, qui ha aconseguit que em reveli són aquells que no volen lluitar per una nació madura, competent i responsable del seu futur.

Sé que ens han de sentir ben alt, però sé que no només sabem seure a terra i queixar-nos. Sí, sóc corresponsable d’aquesta situació però jo sé que ens en sortirem a partir de les accions del poble, i no a partir d’augmentar el deute amb la senyora Merkel.

Us demano que no deixeu que se n’enriguin més de nosaltres. Busquem solucions entre tots, hem de deixar de queixar-nos, hem de FER i DONAR enlloc de voler SER i DEMANAR. Hem de tornar a les associacions socials, a fer-ho tot entre tots, i a demostrar que no en tenen ni idea, que són els únics que estan perduts i que no s’han fet grans. Comencem per l’escola, de tots i per tots. Creiem-nos que és nostra i tornem a posar-nos d’acord  per defensar-la de manera adulta. Perquè el nostre futur comença en la nostra educació, no deixem que ens eduquin uns altres, eduquem-nos. I fem-ho junts i amb ganes, però immersos en la realitat del moment.

Antes yo no sabía 

por qué debemos todos 

-día tras día- 

seguir siempre adelante 

hasta como se dice 

que el cuerpo aguante.

Ahora lo sé.

Si vienes conmigo 

te lo diré. 

(Secreto, Goytisolo, Barcelona. 1928)

Anem? Gràcies!!!

QUE D´U ENS BENEEIXI!

ESCOLLIM LA VIDA, ESCOLLIM LA LLIBERTAT

Se'ns proposa a l'Antic Testament que escollim entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia, entre la benedicció i la maledicció. Ens proposa estimar al Senyor, seguir els seus camins, manaments, decrets i prescripcions. Ens afirma que "Tu escull la vida i viuràs".(Deuteronomi, 30). 

Al mateix temps, Joan 8, 31-34 ens narra com Jesús diu que "tothom qui peca és esclau" i que si ens mantenim ferms en la seva paraula (paraula de Déu) descobrirem la veritat, i aquesta, ens farà lliures.

Pensant en la meva vida han aparegut aquests dos episodis bíblics, haig de dir que han aparegut les frases, sort de la dona del meu pastor que m'ha indicat on trobar-los sencers (gràcies Nathalie!), perquè sinó no hagués pogut escriure avui aquesta entrada. 

Doncs bé, la llei de Déu, els seus manaments, es resumeix en un ideal comú a totes les religions: "Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin." (Mateu 7, 12). La resta de manaments formen part d'exemples significatius que no voldríem per  nosaltres (matar, ser adúlter, robar, acusar falsament...). En aquesta etapa de creixement interior estic aplicant aquests principis, a la meva manera com sempre, sense doctrina ni obligació, sense certesa absoluta, només seguint al Senyor, als seus manaments, camins, decrets i prescripcions que ell posa en mi. Seguint aquest equilibri que m'arrossega i m'obre els ulls. I és quan menys llegeixo la Bíblia per seguir-la i entendre-la, que més em colpeix i m'ensenya que és en ella, en Ell, que hi trobo la vida, el repòs, la pau, la felicitat... 

M'explico. Abans de seguir endavant, o millor dit, paral·lelament a seguir endavant, estic perdonant-me i demanant perdó, a aquells que he ferit. Mentre creixo sóc perdonada, i puc assumir els meus errors i conseqüències. Tanco cercles, escullo viure, i visc. Escullo la llibertat, la veritat encara que faci mal, i m'allibero d'aquelles pedres que em pesaven i m'enfonsaven. Sense odi, sense voler fer pagar, només fent allò que voldria rebre. És genial.

He estat perdonada fa poc, per mi i per una altra, i dono gràcies a Déu per haver-me donat valor. I ara puc disfrutar del record, puc buscar una nova relació, puc relacionar-me amb altres... s'obre una llum immensa que em dóna vida, una nova vida molt més senzilla i més plena. Quantes vegades m'havia negat la veritat? Quantes vegades m'he castigat donant-me falces explicacions del que havia fet? Quantes vegades havia buscat culpables? Quanta energia perduda, quant de temps mal invertit!!! 

És ara que ploro i neixo, és ara que començo a ser lliure, a ser feliç. En la meva llibertat hi ha els meus errors, però també hi ha Déu, també hi ha la força que em mou i m'allibera, també hi ha la meva veritat, la meva transparència, la meva bondat, la meva ràbia, la meva tristesa i, al final, el meu, el nostre i vostre perdó, el nostre principi de vida, la nostra elecció de vida i de llibertat.

I és ara que tinc més clares les coses. És ara que m'agrada ser com sóc. És ara que, tot i que encara queda feina, tinc ganes de fer-la i disfrutar. I queda tanta feina encara, tantes aventures que patiré i disfrutaré. Tanta feina que em desgasta cada dia, tant d'odi per transformar, tanta ràbia per apagar, tants deutes per condonar, tantes tristeses per alegrar.

I ara vull escriure, vull ajudar, vull ser-hi quan em necessitin, vull deixar-me anar, sense perdre't Marc, sense que pensis que m'he tornat pels altres el que no sóc per tu. I vull, necessito, que d'altres formin part de la meva vida, que els projectes que bullen es puguin intentar, que si fracasso m'hagi servit per passar grans estones, que entre tots intentem tirar endavant la vida, que entre tots i totes seguim fent cafès, xerrades, riures, plors. I vull ser-hi sempre que em necessitin. I vull que la vida m'acosti a tot sense perdre el que tinc, sense perdre la calma i la meva realitat.

I et demano, Senyor, que em donis el foc per "Gravar en el meu cor les paraules dels manaments que avui em dones. Inculcar-les als meus fills (filles en el meu cas); parlar-ne a casa i tot fent camí, quan me'n vagi al llit i quan em llevi. Lligar-me-les a la mà com un distintiu, portar-les com una marca entre els ulls. Escriure- les als muntants de la porta de casa meva i dels portals de la ciutat".(Deuteronomi 6, 4-9).

I et dono les gràcies per haver-me portat la llum, per haver-me regalat un àngel, per haver-me regalat estones de pau al seu costat. Per fer-me feliç estant en silenci, només sentint el seu batec, només sabent que hi és. I ajuda'm a no deixar-me perdre el que em dones, a cuidar-ho i retornar-li tot el que posa en mi, a fer-li sentir la vida plena d'imatges de colors vius. I que no es cansi Pare, que accepti la càrrega del meu present, i aconseguir que, tot i que serà costosa, jo formi part del seu anhel.

I és per tu, Senyor, que escullo viure, que escullo la veritat, que em dic adéu a la meva presó de mentides, que encara que sigui peculiar, sigui la MEVA LLIBERTAT.

I és per tu, Senyor, que escullo viure i visc.

QUE DÉU ENS BENEEIXI! I QUE SAPIGUEM BENEIR ALS ALTRES A TRAVÉS D'ELL!

UN DIA, UNA REFLEXIÓ

"Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l'Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor." (Rm, 12, 19)

I en molts casos voldríem ser nosaltres els qui, ràpid i immediatament, fóssim els escollits per passar comptes a tots aquells que ens han fet mal. I estem completament segurs de sentir-nos millor després, de quedar tranquils, relaxats, en pau amb nosaltres i el món... amb aquella sensació d'haver fet el que tocava i com tocava, empesos per un cop de vent sense sentit comú que ens fa reaccionar davant del que ens fa mal. I no ens cal ni pensar, primer, si ens estarem equivocant, si haurem jutjat abans d'hora, si potser és més car el preu que la falta. El nostre sentit de la justícia no ens permet de veure la justa mesura, però tampoc ens cal, només volem (i en tenim tot el dret) fer pagar el dolor que portem i arrosseguem un dia i un altre. I en totes aquestes paraules no hi falta veritat ni, segons com es miri, justícia veritable, però hi manca una reflexió en el fet de triar aquest camí, el nostre desgast personal.

Hi ha situacions que ens porten a emmalaltir, a patir estats d'ansietat enormement foscos, on el nostre cap no té altre objectiu que autodestruir-se per no ser capaç d'aguantar. I és en aquests moments en els que busquem un culpable i, de vegades, hi és i no som nosaltres. De vegades estem tan plens del passat que inevitablement tenim el futur condicionat. Com escapar del passat? Com fer front a un futur que només és l'ombra allargada de les situacions doloroses passades. Com escapar del que creiem que ja hem escapat? Com fer front a trencar lligams? Com enviar ben lluny allò que ens ha controlat la vida durant anys i panys? Com, en definitiva, deixar de sentir-nos culpables per voler alliberar-nos?

Haig de dir que tinc la teoria de que els dos sentiments negatius més autodestructius són la culpabilitat i l'odi. Pensant en fets que ens poden passar, i analitzant els sentiments negatius que ens poden provocar (tristesa, dolor, angoixa, estrès, intranquil·litat...) els més durs de portar són l'odi i la culpabilitat. Perquè una persona pot estar trist però la tristesa la té, li provoca un fet, o molts, però estar allà, no necessita res més. L'odi i la culpabilitat necessiten que les alimentem. Constantment necessiten una justificació que hem d'anar mantenint amb retrets, planificacions, explicacions... l'un perquè hem de buscar la nostra acció i responsabilitat en tot el que ens atorguem i en l'altre perquè hem d'anar buscant motius per seguir focalitzant el nostre odi.

Cap dels dos sentiments està allà i prou, els dos ens generen una activitat constant, mentalment constant, i això fa que el nostre cap, que tot ho mana, acabi per buscar maneres d'autodefensa que ens acaben enfonsant, ennegrint, fent-nos cada dia més agres, cada dia més distants, cada dia més carregats de secrets i desconfiances (en les nostres capacitats la major part de les vegades).

Ja he dit en moltes ocasions que pensem massa. Que volem donar tantes explicacions i motius a les coses que ens fem mal. Ens falta assumir més que NO podem amb tot, no tot és competència nostre, no tot ens toca fer-ho a nosaltres sols. Gairebé sempre tenim algú al costat disposat a fer un pas amb nosaltres però l'hem de saber trobar i confiar-hi, i sempre tenim a Déu, aquella energia que si la deixem fer, ens portarà el que mereixem, a nosaltres i a tots!! NO podem, ni hem, d'evitar els nostres desitjos, somnis, esperances, intents de ser quelcom més que algú que seu i espera (no vindrà així), però hem de saber parar, hem de deixar de preguntar-nos per què? i començar a pensar per què no? Hem de ser més allò que fem que allò que volem fer o que ens agradaria fer. Hem de FER més que no pas SER. El que som està en els nostres fets "pels seus actes els coneixereu" se'ns diu a la Bíblia, per tant fem i no hem de voler ser tant. NO hem de voler ser els que haguem d'entendre-ho tot, els que hem de poder amb tot, els responsables de tot o els justiciers de tot.

Deixem que siguin els actes dels altres els que els condemnin, no ens cal fer-ho nosaltres. El temps, Déu, el destí, la vida... ja se n'encarregarà, i aleshores, si heu estat pacients, en veureu els resultats, en els altres i en vosaltres mateixos, perquè si nosaltres hem pogut distanciar-nos d'allò que ens fa mal, d'allò que ens condueix al patiment, d'allò que no hem de carregar, que no ens toca carregar, si em entès que no som els protectors de ningú, i molt menys d'allò que ens destrueix, aleshores veurem com tot surt bé, tot quedarà en pau (sobretot nosaltres hehe). De vegades ens aferrem a allò que ens fa mal per por, se'ns barregen una infinitat de sentiments, entre ells la por a quedar-nos sense allò que ja coneixem, i ens ve la pregunta de M'estaré equivocant? Estaré fent bé? Estaré fent el correcte? O estaré evocant a la fi a qui em fa mal només perquè jo sento dolor? La resposta és senzilla de descobrir i molt dura d'acceptar i seguir.

Allò que ens fa mal és quelcom que ens toca? És quelcom que no es pot controlar? És una d'aquelles coses que toquen i no s'hi pot fer res? És el nostre preu per actes comesos? Si la resposta és NO, aleshores no ens equivoquem per posar-hi fi, però alerta a com. Aquí és on entra el verset de més amunt, no hem de fer pagar cap preu, només ens hem de protegir, allunyar, emprendre el nostre camí. La resta ja arribarà, i no cal que ho desitgem, no hem de desitjar res que no sigui bo, el dolent arriba en els mals actes i arribarà per tothom, sense cap mena de dubte. I no ens sentíssim orgullosos pensant que som millors que altres, ni ens entristim pensant en que no som capaços de fer el canvi de camí, perquè no som millors que ningú, ni som incapaços de fer un tomb a la nostra vida. Des del moment en què acceptem que tenim un pes que ens enfonsa i que intentem posar-hi remei, ja estem iniciant la sortida!!!!

Acabo amb una reflexió de la Senyora Thacher (en sóc una gran fan, amb matisos, però això serà per un altre escrit) "Vigila amb els teus pensaments perquè es poden convertir en paraules. Vigila amb les teves paraules perquè es poden convertir  en accions. Vigila les teves accions que es poden convertir en rutines. Vigila les teves rutines que es poden convertir en el teu caràcter i vigila el teu caràcter que es pot convertir en el teu destí" Per tant, amics, que a cada un de nosaltres ens arribi el nostre destí, i que cada un de nosaltres lluiti per posar remei a allò que pot portar-li un destí desagradable, però no ens castiguem fent-nos responsables ni del perdó ni del càstig de ningú que ens faci mal a consciència, no li desitgem el mal, però tampoc hem de protegir-la de la seva condemna, perquè així com nosaltres no hem de castigar, tampoc ens toca a nosaltres l'impedir que no es faci.

QUE DÉU ENS BENEEIXI!