EUREKA

Ostres... aquesta vegada m'ha costat trobar les paraules. És curiós perquè el verset bíblic el tenia molt clar, però no el per què l'havia triat. Bé, és estrany d'explicar, el que compte és que al final he aconseguit saber per què, i ja estic preparada per vomitar la nova entrada.

"Posa'm com un segell sobre el teu cor, com un segell sobre el teu braç". (Ct 8, 6)

I és això el que em fa patir eternament, el que em crema i em provoca desequilibri en cada relació que estableixo i que em deixa una senyal sobre el meu cor, sobre el meu braç.

Fa prop d'un any que he tingut un parell d'experiències demolidores. Dos certeses d'un jo infinit d'amor, de desig, de por, de vergonya, de silenci, de paraules, d'esperes, d'entregues... dues experiències totalment diferents, però que em porten a la mateixa por de no SER ni tant sols un record del que havíem viscut conjuntament.

Quan llegeixo aquest parell de versicles me n'adono que la por sentida fins ara ja té nom, i quan un fet té nom, senyores i senyors, té vida i això vol dir que també porta implícita la mort. 

Hi ha dues persones, evito noms per respecte, que m'espanten. La por que em provoquen es diu OBLIT. L'oblit deixa de tenir pes, deixa de tenir sentit en la nostra vida, deixa de tenir SIGNIFICAT!!!! No significar res, d'una manera vertadera i sincera, és pitjor que morir. Quan algú ha omplert de senyals el teu camí, i en el seu no has estat capaç ni de deixar una petja, em fa sentir fracassada, menystinguda, inexistent. 

Hi ha persones que t'omplen el got de manera immediata, que es perden i et perden en la velocitat del moment. Aquesta gent passa a formar part d'un dolor agut però caduc. És una punxada ràpida, però minúscula, que cura i de la que t'alliberes sense més ni menys. De cop deixen de tenir importància, i et sap greu, però eren una mentida, una projecció del que sí queda perenne dins teu. Són víctimes passatgeres, que no fan més mal que bé... He tingut la sort de conèixer una d'aquestes persones, i m'ha ensenyat la diferència entre una punxada d'agulla i una taca al cor.

Però hi ha persones que, simplement, maten. Amb les seves pors, les seves covardies, els seus arguments... arriben a engolir-te i tacar-te de negre. Una taca eterna i fosca, que s'apodera del poc equilibri que creies haver trobat. Jo he topat amb dues persones com aquestes, una fa gairebé un any que em va tacar, que em va robar el nom, el significat, el temps que vaig entregar-li. Falten exactament 3 mesos i 9 dies perquè faci un any que em va fer desaparèixer, però demanant que l'esperés? Us imagineu? 3 mesos i 9 dies, i farà un any que estic de dol.

La segona és més complicada, la taca va i ve. Fa exactament 11 anys que va tacar-me. 11 anys que vaig culpar-me de tot. 

No us penseu que sóc una persona carregada de rancúnia, en el record del temps no hi ha ràbia, no hi ha retrets. En el fons haig d'agrair-los les taques, haig de donar gràcies a Déu per haver-los fet creuar el meu camí. Amb els seus senyals al cor escric incomptables poemes, sento un orgull infinit de ser com sóc. Amb la senyal del braç executo cada un dels meus somnis, cada un dels verbs que sóc capaç de conjugar, cada una de les propostes que comparteixo, cada una de les necessitats d'altres que puc aplacar.

Sou, la segona en més mesura, la senyal que no em deixa ser com els demés. Que em fa perdonar-vos, estimar-vos i seguir-vos. Tot i així no penseu que sóc 100% altruista... ni pensar-ho. En aquests recés que he fet, he posat nom a la taca que m'heu regalat, sobretot tu onada del mediterrani, és per tu que també navego entre el temps passat, intentant refer el meu present sense fallar a d'altres, i abraçar-te en un futur immediat. He escrit aquests versos plena de pànic a no ser cap senyal al teu cor ni al teu braç:

Tinc por de no significar-te.

Ser un buit 

en la teva memòria

em desfà, m'engoleix.

Pànic a ser una nota massa aguda.

Terror a ser un blanc en el teu record.

Tremolo d'imaginar

que no em recordes.

Trontollo quan em saludes

però no parlem.

Tinc tantes preguntes analfabetes,

respostes mudes,

visions cegues,

tactes per tocar...

Si poguessis obrir la porta,

-t'ho suplico-

aquesta angoixa

m'acabarà trencant.

Prego per tenir l'oportunitat de mirar-vos als ulls i preguntar-vos si us he deixat alguna marca.

Prego per poder mirar-vos i canviar de color la que em vau deixar.

Prego per seguir donant nom als temors que m'envoltaran en aquesta vida, per poder-los fer viure i poder-los matar.

Prego per poder ajudar a d'altres a posar nom a les seves angoixes.

I sé, com diu Martí i Pol, "... que tot està per fer i tot és possible", però també, gràcies a Déu, sé que "ni una immensitat d'aigua no podria extingir l'amor, ni l'ofegarien les riuades", i és per què us estimo, perquè us he estimat, que necessito saber que vaig EXISTIR per vosaltres.

QUE DÉU US BENEEIXI!