ESCOLLIM LA VIDA, ESCOLLIM LA LLIBERTAT

Se'ns proposa a l'Antic Testament que escollim entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia, entre la benedicció i la maledicció. Ens proposa estimar al Senyor, seguir els seus camins, manaments, decrets i prescripcions. Ens afirma que "Tu escull la vida i viuràs".(Deuteronomi, 30). 

Al mateix temps, Joan 8, 31-34 ens narra com Jesús diu que "tothom qui peca és esclau" i que si ens mantenim ferms en la seva paraula (paraula de Déu) descobrirem la veritat, i aquesta, ens farà lliures.

Pensant en la meva vida han aparegut aquests dos episodis bíblics, haig de dir que han aparegut les frases, sort de la dona del meu pastor que m'ha indicat on trobar-los sencers (gràcies Nathalie!), perquè sinó no hagués pogut escriure avui aquesta entrada. 

Doncs bé, la llei de Déu, els seus manaments, es resumeix en un ideal comú a totes les religions: "Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin." (Mateu 7, 12). La resta de manaments formen part d'exemples significatius que no voldríem per  nosaltres (matar, ser adúlter, robar, acusar falsament...). En aquesta etapa de creixement interior estic aplicant aquests principis, a la meva manera com sempre, sense doctrina ni obligació, sense certesa absoluta, només seguint al Senyor, als seus manaments, camins, decrets i prescripcions que ell posa en mi. Seguint aquest equilibri que m'arrossega i m'obre els ulls. I és quan menys llegeixo la Bíblia per seguir-la i entendre-la, que més em colpeix i m'ensenya que és en ella, en Ell, que hi trobo la vida, el repòs, la pau, la felicitat... 

M'explico. Abans de seguir endavant, o millor dit, paral·lelament a seguir endavant, estic perdonant-me i demanant perdó, a aquells que he ferit. Mentre creixo sóc perdonada, i puc assumir els meus errors i conseqüències. Tanco cercles, escullo viure, i visc. Escullo la llibertat, la veritat encara que faci mal, i m'allibero d'aquelles pedres que em pesaven i m'enfonsaven. Sense odi, sense voler fer pagar, només fent allò que voldria rebre. És genial.

He estat perdonada fa poc, per mi i per una altra, i dono gràcies a Déu per haver-me donat valor. I ara puc disfrutar del record, puc buscar una nova relació, puc relacionar-me amb altres... s'obre una llum immensa que em dóna vida, una nova vida molt més senzilla i més plena. Quantes vegades m'havia negat la veritat? Quantes vegades m'he castigat donant-me falces explicacions del que havia fet? Quantes vegades havia buscat culpables? Quanta energia perduda, quant de temps mal invertit!!! 

És ara que ploro i neixo, és ara que començo a ser lliure, a ser feliç. En la meva llibertat hi ha els meus errors, però també hi ha Déu, també hi ha la força que em mou i m'allibera, també hi ha la meva veritat, la meva transparència, la meva bondat, la meva ràbia, la meva tristesa i, al final, el meu, el nostre i vostre perdó, el nostre principi de vida, la nostra elecció de vida i de llibertat.

I és ara que tinc més clares les coses. És ara que m'agrada ser com sóc. És ara que, tot i que encara queda feina, tinc ganes de fer-la i disfrutar. I queda tanta feina encara, tantes aventures que patiré i disfrutaré. Tanta feina que em desgasta cada dia, tant d'odi per transformar, tanta ràbia per apagar, tants deutes per condonar, tantes tristeses per alegrar.

I ara vull escriure, vull ajudar, vull ser-hi quan em necessitin, vull deixar-me anar, sense perdre't Marc, sense que pensis que m'he tornat pels altres el que no sóc per tu. I vull, necessito, que d'altres formin part de la meva vida, que els projectes que bullen es puguin intentar, que si fracasso m'hagi servit per passar grans estones, que entre tots intentem tirar endavant la vida, que entre tots i totes seguim fent cafès, xerrades, riures, plors. I vull ser-hi sempre que em necessitin. I vull que la vida m'acosti a tot sense perdre el que tinc, sense perdre la calma i la meva realitat.

I et demano, Senyor, que em donis el foc per "Gravar en el meu cor les paraules dels manaments que avui em dones. Inculcar-les als meus fills (filles en el meu cas); parlar-ne a casa i tot fent camí, quan me'n vagi al llit i quan em llevi. Lligar-me-les a la mà com un distintiu, portar-les com una marca entre els ulls. Escriure- les als muntants de la porta de casa meva i dels portals de la ciutat".(Deuteronomi 6, 4-9).

I et dono les gràcies per haver-me portat la llum, per haver-me regalat un àngel, per haver-me regalat estones de pau al seu costat. Per fer-me feliç estant en silenci, només sentint el seu batec, només sabent que hi és. I ajuda'm a no deixar-me perdre el que em dones, a cuidar-ho i retornar-li tot el que posa en mi, a fer-li sentir la vida plena d'imatges de colors vius. I que no es cansi Pare, que accepti la càrrega del meu present, i aconseguir que, tot i que serà costosa, jo formi part del seu anhel.

I és per tu, Senyor, que escullo viure, que escullo la veritat, que em dic adéu a la meva presó de mentides, que encara que sigui peculiar, sigui la MEVA LLIBERTAT.

I és per tu, Senyor, que escullo viure i visc.

QUE DÉU ENS BENEEIXI! I QUE SAPIGUEM BENEIR ALS ALTRES A TRAVÉS D'ELL!

UN DIA, UNA REFLEXIÓ

"Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l'Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor." (Rm, 12, 19)

I en molts casos voldríem ser nosaltres els qui, ràpid i immediatament, fóssim els escollits per passar comptes a tots aquells que ens han fet mal. I estem completament segurs de sentir-nos millor després, de quedar tranquils, relaxats, en pau amb nosaltres i el món... amb aquella sensació d'haver fet el que tocava i com tocava, empesos per un cop de vent sense sentit comú que ens fa reaccionar davant del que ens fa mal. I no ens cal ni pensar, primer, si ens estarem equivocant, si haurem jutjat abans d'hora, si potser és més car el preu que la falta. El nostre sentit de la justícia no ens permet de veure la justa mesura, però tampoc ens cal, només volem (i en tenim tot el dret) fer pagar el dolor que portem i arrosseguem un dia i un altre. I en totes aquestes paraules no hi falta veritat ni, segons com es miri, justícia veritable, però hi manca una reflexió en el fet de triar aquest camí, el nostre desgast personal.

Hi ha situacions que ens porten a emmalaltir, a patir estats d'ansietat enormement foscos, on el nostre cap no té altre objectiu que autodestruir-se per no ser capaç d'aguantar. I és en aquests moments en els que busquem un culpable i, de vegades, hi és i no som nosaltres. De vegades estem tan plens del passat que inevitablement tenim el futur condicionat. Com escapar del passat? Com fer front a un futur que només és l'ombra allargada de les situacions doloroses passades. Com escapar del que creiem que ja hem escapat? Com fer front a trencar lligams? Com enviar ben lluny allò que ens ha controlat la vida durant anys i panys? Com, en definitiva, deixar de sentir-nos culpables per voler alliberar-nos?

Haig de dir que tinc la teoria de que els dos sentiments negatius més autodestructius són la culpabilitat i l'odi. Pensant en fets que ens poden passar, i analitzant els sentiments negatius que ens poden provocar (tristesa, dolor, angoixa, estrès, intranquil·litat...) els més durs de portar són l'odi i la culpabilitat. Perquè una persona pot estar trist però la tristesa la té, li provoca un fet, o molts, però estar allà, no necessita res més. L'odi i la culpabilitat necessiten que les alimentem. Constantment necessiten una justificació que hem d'anar mantenint amb retrets, planificacions, explicacions... l'un perquè hem de buscar la nostra acció i responsabilitat en tot el que ens atorguem i en l'altre perquè hem d'anar buscant motius per seguir focalitzant el nostre odi.

Cap dels dos sentiments està allà i prou, els dos ens generen una activitat constant, mentalment constant, i això fa que el nostre cap, que tot ho mana, acabi per buscar maneres d'autodefensa que ens acaben enfonsant, ennegrint, fent-nos cada dia més agres, cada dia més distants, cada dia més carregats de secrets i desconfiances (en les nostres capacitats la major part de les vegades).

Ja he dit en moltes ocasions que pensem massa. Que volem donar tantes explicacions i motius a les coses que ens fem mal. Ens falta assumir més que NO podem amb tot, no tot és competència nostre, no tot ens toca fer-ho a nosaltres sols. Gairebé sempre tenim algú al costat disposat a fer un pas amb nosaltres però l'hem de saber trobar i confiar-hi, i sempre tenim a Déu, aquella energia que si la deixem fer, ens portarà el que mereixem, a nosaltres i a tots!! NO podem, ni hem, d'evitar els nostres desitjos, somnis, esperances, intents de ser quelcom més que algú que seu i espera (no vindrà així), però hem de saber parar, hem de deixar de preguntar-nos per què? i començar a pensar per què no? Hem de ser més allò que fem que allò que volem fer o que ens agradaria fer. Hem de FER més que no pas SER. El que som està en els nostres fets "pels seus actes els coneixereu" se'ns diu a la Bíblia, per tant fem i no hem de voler ser tant. NO hem de voler ser els que haguem d'entendre-ho tot, els que hem de poder amb tot, els responsables de tot o els justiciers de tot.

Deixem que siguin els actes dels altres els que els condemnin, no ens cal fer-ho nosaltres. El temps, Déu, el destí, la vida... ja se n'encarregarà, i aleshores, si heu estat pacients, en veureu els resultats, en els altres i en vosaltres mateixos, perquè si nosaltres hem pogut distanciar-nos d'allò que ens fa mal, d'allò que ens condueix al patiment, d'allò que no hem de carregar, que no ens toca carregar, si em entès que no som els protectors de ningú, i molt menys d'allò que ens destrueix, aleshores veurem com tot surt bé, tot quedarà en pau (sobretot nosaltres hehe). De vegades ens aferrem a allò que ens fa mal per por, se'ns barregen una infinitat de sentiments, entre ells la por a quedar-nos sense allò que ja coneixem, i ens ve la pregunta de M'estaré equivocant? Estaré fent bé? Estaré fent el correcte? O estaré evocant a la fi a qui em fa mal només perquè jo sento dolor? La resposta és senzilla de descobrir i molt dura d'acceptar i seguir.

Allò que ens fa mal és quelcom que ens toca? És quelcom que no es pot controlar? És una d'aquelles coses que toquen i no s'hi pot fer res? És el nostre preu per actes comesos? Si la resposta és NO, aleshores no ens equivoquem per posar-hi fi, però alerta a com. Aquí és on entra el verset de més amunt, no hem de fer pagar cap preu, només ens hem de protegir, allunyar, emprendre el nostre camí. La resta ja arribarà, i no cal que ho desitgem, no hem de desitjar res que no sigui bo, el dolent arriba en els mals actes i arribarà per tothom, sense cap mena de dubte. I no ens sentíssim orgullosos pensant que som millors que altres, ni ens entristim pensant en que no som capaços de fer el canvi de camí, perquè no som millors que ningú, ni som incapaços de fer un tomb a la nostra vida. Des del moment en què acceptem que tenim un pes que ens enfonsa i que intentem posar-hi remei, ja estem iniciant la sortida!!!!

Acabo amb una reflexió de la Senyora Thacher (en sóc una gran fan, amb matisos, però això serà per un altre escrit) "Vigila amb els teus pensaments perquè es poden convertir en paraules. Vigila amb les teves paraules perquè es poden convertir  en accions. Vigila les teves accions que es poden convertir en rutines. Vigila les teves rutines que es poden convertir en el teu caràcter i vigila el teu caràcter que es pot convertir en el teu destí" Per tant, amics, que a cada un de nosaltres ens arribi el nostre destí, i que cada un de nosaltres lluiti per posar remei a allò que pot portar-li un destí desagradable, però no ens castiguem fent-nos responsables ni del perdó ni del càstig de ningú que ens faci mal a consciència, no li desitgem el mal, però tampoc hem de protegir-la de la seva condemna, perquè així com nosaltres no hem de castigar, tampoc ens toca a nosaltres l'impedir que no es faci.

QUE DÉU ENS BENEEIXI!

Paraules...

I dic adéu. Adéu a mi quan busco portes obertes d'altres cases, a mi quan respiro l'aire d'uns altres pulmons, a mi quan el cor que batega no em reparteix bé la sang, perquè no és el meu, perquè no sap que hi sóc ni que el necessito, perquè no vol saber que hi sóc, ni cal que ho vulgui.

Salutacions a mi, a mi quan decideixo obrir les meves portes, obrir finestres, treure els llençols. I dic Afortunada! a mi quan els meus pulmons s'omplen d'aire de vida, els meus!!! i des dels meus intento repartir per tothom.

Ja us ho vaig dir, no hi ha llum, no hi ha silenci que de cop t'obri un interior desconegut, no hi ha més pau que la que es dóna un mateix en escoltar-se. No hi ha més saviesa que acceptar-se i confiar. He buscat a Déu des de totes les perspectives que he trobat (no de totes les que existeixen segur), però en totes he trobat un buit enorme, en totes hi ha la mateixa història de normes i veritats ancestrals. En totes són afortunats aquells que saben acceptar-la i viure-la, i en totes són vistos amb certa llàstima aquells que no ho saben fer. Jo sóc una d'aquestes persones sabeu? No sé escoltar a Déu, no sé trobar-lo, sentir-lo, deixar que em guii, deixar que em par-li, fer silenci per trobar-lo, trobar sentit en el que es diu d'ell... jo sóc una d'aquelles persones que no VOL seguir cap "religió" ni camí caminat per altres (sí, caminat per altres, perquè cada vegada que algú et diu que t'ensenya o t'acompanya en com interpretar les escriptures o la vida en general t'està fent caminar pel seu camí). Accepto consells, escolto tot el que em voleu explicar, de tot en trauré algun missatge, de tot en trauré saviesa (tant per seguir-la com per saber el que no voldré mai). Però el camí serà el meu. Qui em pot dir com s'ha d'entendre a Déu? Com s'ha de sentir-lo? Com n'estic d'equivocada quan dic que no n'hi ha per tant i n'hi ha per tot al mateix temps? He buscat la meva identificació a partir d'un llibre entès per altres. Qui té la veritat? Qui sap quina és la manera correcta? NINGÚ!!

I demano perdó a qui li facin mal les orelles, a qui sigui, com diuen, més dèbil que jo, o més fort i la ràbia el faci vulnerable en sentir les meves paraules. Caminaré, saltaré, llegiré, estudiaré, jugaré, ploraré, riuré, parlaré, ESCOLTARÉ, m'enfadaré, cauré... seré, per fi, humana. DÉU hi és, però ja us dic ara que ningú sap com sentir-lo de veritat. Penso que ningú no sap explicar com s'ha de sentir ni com el sent, per això fa servir mil i una paraules arxiconegudes que, per mi, ja no tenen més sentit.

Hi ha qui segueix tot un seguit de normes i ritus per apropar-s'hi. Hi ha qui li té por i no aixeca el cap ni per veure el sol, hi ha qui regeix la seva vida, el seu temps, el seu espai seguint festes, celebracions, recessos. Hi ha qui se sent estimat i l'estima, hi ha qui troba en Crist la salvació, qui sent la seva força i sap fer-la servir en el seu dia a dia, qui segueix les pautes de l'evangeli i acaba per regalar serenitat, pau, amor...

Tots ells són fantàstics, són eternament necessaris, però no són el meu camí. Haig de deslligar-me de l'impuls de pertànyer. Qui sóc? I jo què ser!!!!!! Sé com sóc, que és bastant, sé com vull ser i ningú em farà canviar la certesa de saber QUI em guia i anar descobrint el com. Sé amb qui puc i vull comptar, sé que tinc 4 portes obertes per tancar, amb paciència, amb suavitat, sense perdre el temps, sense rancúnia, sense perdó perquè jo no sóc qui ha de perdonar els que l'han oberta, jo sóc qui ha de ser perdonada, sóc jo qui demana trucar i que l'obrin, haig de ser jo qui rebi el perdó per anar a buscar-los i obrir-los les ferides, o intentar-ho, qui, passant de tot, tirarà pel dret quan en tingui la mínima oportunitat, per sobre de tots ells, només portada per un afany narcisista de parar la meva sed, la meva engoixa, la meva necessitat de buidar i de ser escoltada. Sóc jo a qui han de perdonar, un a un, els guardes d'aquestes fortaleses per entrar i capgirar-ho tot. Sóc jo qui, amb paciència, recuperaré el perdó dels qui el mereixi, m'han de perdonar per haver tirat endavant i, sense voler fer mal, haver acabat tallant tots els caps visibles. Espero ser perdonada per la meva incapacitat de deixar les coses com estan, però no puc, i els qui em coneixen ho saben...

Déu ens doni paciència i serenor, i que no m'allunyi de ningú amb qui hagi de compartir la vida, que m'apropi a mi més que a ningú altre, que m'aparti de tots els camins caminats, de voler-los caminar, de voler pertànyer.

A dia d'avui dic:

El temps que tenim és la nostra pròpia existència.

El rellotge és el nostre destí.

La nostra història no està escrita, però sí que està guiada.

Els nostres àngels són aquells que ens estimen com som (típic).

La nostra causa està en els demés.

El perill més gran és no formar part de la nostra pròpia vida.

El somni més pervers deixar-nos anar.

El somni més dolç no morir mai del tot per algú altre.

El regal més meravellós el somriure dels nostres fills.

I la por més intensa, no sé capaç de viure entre la gent.

Dono gràcies pel meu pastor, dono gràcies per la meva vida, dono gràcies per la meva família, per les meves amigues, pels meus amics, pels meus errors, i pels meus encerts i pels meus secrets és clar hehe.

Bé una poesia de Goytisolo (Gemma ets una crac i un amor)

Antes yo no sabía

por qué debemos todos

-día tras día-

seguir siempre adelante

hasta como se dice

que el cuerpo aguante.

Ahora lo sé.

Si te vienes conmigo

te lo diré.

(Secreto, Juan Agustín Goytisolo)

Sentiu-vos, doncs, convidats a viure a la vostra manera però formant part de la manera dels demés!