El rey leon 2 - somos clan (español de España)

Us convido a escoltar la cançó i a treure-la del món animal salvatge. Ara tanqueu els ulls i imagineu que, enlloc de cantar, algú us està explicant la lletra com si fos un conte, un pensament, una opinió sobre la nostra condició d'humans, d'individus.
La cançó té tot el sentit del món, sentit que estem perdent dia a dia.
La idea és aquesta, quan el Simba li diu a la seva filla que és més que un lleó, li està dient moltes coses a la vegada, i això juntament amb la idea del clan (família més enllà del pare, mare, avis, germans...) i, molt important, a la frase de que és la pròpia "manada" els que l'han escollit, se'ns obra un univers enorme per entendre el que hauria de significar viure.
Vull dir, som molt més que persones i a la vegada som tant i tant petits que per nosaltres mateixos no tenim cap significat propi. I això és el que ens fa enormement importants. El nostre valor no recau en el que fem dia a dia, en si ens portem bé, si fem bé la feina, la família... en fi, en si som capaços de complir les expectatives a l'hora de dur a terme els diferents rols que se'ns imposen diàriament. El nostre veritable valor recau en com les nostres accions, petites i individuals, efecten als altres!! Al món en general, no només a les persones.
Aquesta és la grandesa que hem de buscar, aquest és el sentit de la vida. Si les nostres accions, paraules, pensaments, sentiments, ensenyances... no tenen cap efecte sobre el món i les persones que ens envolten, és com si no fessim res, aleshores perdem el sentit del per què som aquí!!!! I aleshores és quan hem de tenir por de viure, perquè tot acabarà girant-se en contra i patirem molt i molt.
La idea de la "clan" com a família més enllà de la sang, per dir-ho d'alguna manera, és genial. Tot està connectat, tot el que fas té conseqüències més enllà del que et puguis imaginar, per tant som responsables de tot el que passi al món, per molt lluny que passi.
I la imatge de que ens han escollit... bé això ja depèn més del que un cregui i com ho cregui. Ho deixarem en què em nascut racionals i, per tant, tenim l'oportunitat de fer servir aquesta facultat de pensar per prendre consciència... cada un que hi afegeixi les connotacions que vulgui depenent de la seva fe. La meva opinió és que hem estat capaços d'evolucionar, de buscar noves maneres de fer, de creure, de pensar... i crec que Déu ens ha donat aquesta oportunitat, però no crec que ell sigui el responsable de tot, no ha de ser una excusa per no fer res o per "donar-li tota la culpa", ni per haver de fer-ho tot per la seva glòria, crec que ell és un bastó, ha de ser un bastó per recolzar-nos, per fer-nos sortir les ganes de tirar endavant. Aquest bastó sempre ha d'anar acompanyat de les nostres ganes de caminar, de la nostra confiança amb nosaltres mateixos, i ha d'anar acompanyada de les forces que també té l'altra mà, que ha d'anar plena de les mans de la gent que ens estima i estimem. Som un trio jajajajaja!!!!! (El que ens envolta, nosaltres i el que projectem ).
Ara es tendeix a que cada persona vagi a la seva. Total pel què n'obtenim oi? Tot depèn del que esperem obtenir, potser també hem de canviar la idea del premi que ens mereixem per cada bona acció realitzada no? però això ja és un altre tema. Jo penso, i de fet ho he pogut constatar de manera personal, que com més conscient ets del que vals i val el que fas pels "altres", més sorpreses positives t'emportes. No sabeu les coses meravelloses i extraordinàries que poden fer les persones, descobrir-ho és increïble! S'ha de provar.
Bé, res més, formem part de un tot immens que no és res sense nosaltres, però que de la manera que ens té acabarà per destruir-se també, buscar l'equilibri és feina de totes dues parts, una ja ho està fent, cada dia ens dóna milers i milers d'aliments, energies... l'altra part encara no ha entès el paper que li toca jugar, encara viu a l'època en la que aquest passatge Gn 1, 28 "Déu els beneí dient-los: Sigueu fecunds i multiplique-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra", tenia sentit literal... doncs res que seguirem aprenent a cop de bastó...
Escolteu la cançó i reflexioneu en el que podeu fer en el vostre voltant, no cal buscar solucions als conflictes del Líban, ni al Japó, que és evident que també ens hi hem d'implicar, però serà una implicació esporàdica, tota la vida no pots estar lluitant per aquestes causes únicament, la teva lluita ha de ser en les petites coses també, que acabaran canviant aquestes tant grans, segur. Per cada gest que feu tenint en compte els altres (ja siguin persones, plantes...), serà retornat, tard o d'hora, paciència!!
Si li perdem el respecte a la vida, ella també ens l'acabarà perdent a nosaltres.

Que Déu us beneeixi a tots!!

CONVERSES

Bon dia!

Vaig d'hora oi? És que ja he començat el segon semestre de la Uoc i toca treure temps d'on sigui... és bo poder-ho fer!!

Fa uns dies que volia escriure sobre una conversa que vaig sentir, que no tafanejar, de dues persones, diguem-ne, d'edat hormonacent (l'edat aquella on ets una hormona amb cames i cabell, sense cervell però amb un fons d'armari impressionant per qualsevol ocasió a la que t'hagis d'enfrontar en el teu atrafegat dia). M'explico:

Estava a la cua d'un supermercat i davant hi tenia a dues mosses que estaven molt orgulloses d'un fet extraordinari, una d'elles, havia "utilitzat com un kleenex" (gran frase original d'aquelles que t'acompanyen en el temps i espai eterns) a un antic company de classe per qui ella s'havia sentit atreta i ell, aleshores, no li havia fet cas. El noi ara sí que sentia alguna cosa (segurament, afegia ella, perquè la Pepita de torn no li havia fet cas i, és clar, quedava ella...), i ella es deixava adular. Fins al punt que el buscava si ell no li deia res, fina a tal punt que ell va pensar que havia aconseguit la presa, fins a tal punt que, tot i que el noi va dir que "tot era conya i que tampoc havia dit les coses seriosament", "un joc tot" va dir, pensaria en ella durant molt de temps, de tant en tant, i ella acabaria tenint la sensació que, potser, sí que sentia alguna cosa (però això no ho reconeixeria mai).
La noia estava tant contenta i se sentia tant feliç que no parava de repetir-ho, els ulls li brillaven, les mans li anaven a 100 revolucions per segon quan ho explicava, fins i tot el cor se li podia sentir, ple d'adrenalina cridant com si s'hagués deixat anar per un penya-segat de més de 2.000 metres... I l'amiga, us ho podeu imaginar, estava fascinada amb la seva companya de compra. La mirava com a un heroïna que ha aconseguit allò que, algun dia, ella també va voler fer i no va poder.

Ara penso en la conversa de les noies i en com les coses poden canviar tant. Un noi que es fixa en una noia, aquella no li fa cas, no sabrem si perquè té parella o perquè no hi ha connexió, després opta per buscar a qui té més fàcil. Una excandidata a una relació d'institut. I l'excandidata aprofita per impartir venjança justa!! (segons ella és clar). Al final tot acaba amb una conversa entre rialles a la cua d'un super, i potser s'allargarà a l'hora del pati, i riuran quan el vegin passar i se sentiran importants per què hauran guanyat aquesta vegada...

La tragèdia és una altra. Cada vegada que el nostre món cau, cada vegada que la nostra estabilitat és tant estable que necessitem trencar-la, apareix una excandidata amb qui somiar. Quantes històries d'antigues trobades on tornen a sortir velles històries oi? I al final només és la manera que tenim d'omplir un buit que ens acompanya al llarg de la vida, un buit que els nostres avis no tenien (no tant ni tants d'ells). Fem servir la excandidata per "jugar a sentir-nos especials", perquè ens doni una mica de flama en la nostra vida... (quantes frases podem trobar oi), i somiem en històries fantàstiques que ens allunyen de la realitat que ens fa tant de mal.
Quantes venjances es masteguen durant la nit, com els rumiants masteguen les boles d'herba. Al final hem pogut fer pagar aquella injustícia que ens va recaure...

Al final no hi ha ningú que es pregunti per què ho fa. Uns creuen que hi tenen dret per la vida que porten, tant dura i esgotadora. I els altres perquè com que a ells també els ho van fer, i d'altres no saben com, però un dia es troben immersos en un joc de mirades i paraules excitants.

Al final tot es resumeix en l'egoisme de la humanitat i les seves pors que el fan tant dèbil... Entres en un joc de paraules, mirades... et deixes adular. Les raons són infinitament variables, el cas és que, de vegades, hi ha la possibilitat que estiguis fent mal a algú altre. Vull dir que de tant jugar algú perd la pilota, en algun moment no saps si jugues o sents quelcom més. En aquest moment és on comença la part més dramàtica. La majoria de vegades no sents res, és mentida, només projectes les teves mancances en algú que, com que també les té, les canalitza adulant-te. I qui pararà? Qui acceptarà que té un problema? Encara que t'allunyis de la persona per no fer res que políticament incorrecte, tornarà a venir-ne una altra. Perquè les mancaces les portes amb tu. Les pors formen part de tu mateix. I arribes a ser tant egoista que no t'adones si l'altra part també juga o no.
Si poguéssim parar el joc i mirar-nos. Si fóssim tant valents de veure'ns com som. Egoistes i porucs... primer creus que és impossible, però un cop has vist que no, fa un mal horrorós. Ets un miserable... has projectat les inseguretats a tercers donant-te mil raons per justificar-te...

Tant-debò poguéssim parar, parar i patir les nostres inseguretats per poder sortir-ne més forts, més nobles...

Vaig a transcriure fonèticament!!!

Que Déu us beneeixi!!!!!

Bon cap de setmana a tothom i bona setmana blanca per qui la tingui!!!!!!