acompañadas de miedos e inseguridades.
Miles de cobardías nos visten un traje,
de gala, para seguir bailando en este vals.
Miles de batallas que nos ganan,
miles de trincheras destruidas por enemigos
de grandes armas, que nos derriban las torres
sin preguntarse si deben hacerlo o no.
Por cada flor que creemos plantada,
se nos seca una fuente.
Por cada palabra no pronunciada,
se nos llena un vaso de alcohol.
Y son tantos los reproches que se esperan
en nuestros cuerpos.
Tantos los vencidos, los tiempos venideros...
Y somos tan asustadizos, tan explosivos,
tan mechas rápidas y cortas,
que olvidamos nuestras piernas,
nuestros pies quedan atados,
a todas las lágrimas que nos aguardan,
sentadas en la habitación de la conciencia.
Y somos aquello que callamos,
aquello por lo que no luchamos,
aquello por lo que pensamos y no sonorizamos,
por lo que nos envenenamos.
Y si crecer es ser sincero,
aceptarse, cual hermano,
soy tan pequeña, todavía,
soy tan joven, vida mía.
Pau ens diu "El poder de Déu es mostra en la nostra feblesa", diguem-ne que on no arribem nosaltres hi arriba Ell. A mi m'agrada més l'acomiadament de Moisès "Sigueu ferms i decidits, no tingueu por, no us acovardiu davant d'ells! El Senyor, el teu Déu, anirà amb tu, no et deixarà ni t'abandonarà". M'agrada més pensar que Déu és al meu costat que no pas per sobre. M'agrada més creure que ell és en mi, no sobre meu. Que caminem de la mà i que, per Ell, hi sóc del braç i m'empenta. No que em deixa fer, pobre il·lusa, i al final ho farà Ell perquè jo en seré incapaç...
Moisès s'acomiada amb un crit de lluita, amb un crit a viure en Déu la seva obra, el seu camí per a tu.
No puc dir res més. Que em queda camí del braç del meu germà gran, no del meu corrector omnipotent.
Que les pors impliquen, irremeiablement, un càstig. La condemna de deixar de ser qui som, de ser qui no volem ser. Ens espantem davant d'altres que semblen més segurs, creiem que la seguretat és pedentaria, i ens amaguem d'ella, per si en pequem de massa en alguna ocassió. Però igual com conduir a les persones no ha de voler dir ser un malvat dictador, parlar amb seguretat de les nostres certeses, no ha de voler implicar creure'ns superiors.
Mandela diu que "No és valent aquell qui no té por, sino aquell qui sap conquistar-lo"
AMÉN!!
QUE DÉU US BENEEIXI!!
