Em
declaro una antisistema radical. Però ara vull ser una activista antisistema.
Sóc part d’una societat que m’avergonyeix, perquè mentre els seus polític
l’escupen a la cara, només abaixa el cap i els dóna la raó. I ja sé què em direu,
que no és veritat, que s’estan fent moltes coses, que s’està lluitant. MENTIDA.
A dia d’avui jo no veig cap lluita, només veig rabietes de nens petits, vagues
no constructives promogudes pels mateixos grups que haurien d’estar-nos
defensant. Vagues mal enteses per altres col·lectius a qui s’acaba afectant. I
mentre ens anem fent mal entre nosaltres, la situació no canvia, ni canviarà.
Sé
que tenen raó els milers de persones que tallen carrers a Barcelona, els milers
i milions de persones de tot el món que estan indignats, però jo segueixo
pensant que cal fer-nos grans i prendre consciencia. Encara no he sentit cap
ciutadà reconeixent que s’ha passat, que també és responsable del desastre en
el que es troba, i que ha entès que si no ho fa ell, els nostres polítics no
ens trauran d’aquí.
Vivim
en un país on la tradició de manipulació social és el pilar polític, no hi ha tradició
política que aspiri a un bé comú, no hi ha unitat d’ideals per fer més forta i
més gran la nostra terra, perquè aquesta produeixi i no haguem de dependre de
ningú. Ens han manipulat, ens han fet creure que teníem dret a tot un seguit de
coses sense haver de donar res a canvi, no ens han fet veure que per cada dret
que adquiríem, hi anava associat un deure. Ens han fet creure tant importants,
tant per sobre del bé i del mal, que ara no som capaços de baixar d’aquest
núvol, i seguim cridant que els culpables són ells, i ells segueixen
escopint-nos a la cara.
Fer-se
gran no vol dir aconseguir coses, vol dir fer-se responsable del que un
aconsegueix, donant. Quin greu pensar que no tenim cap deure cap a la nostra
societat, perquè això vol dir que la meva funció és actuar a partir d’un guió
que em donen altres, no tinc capacitat d’equivocar-me, en definitiva no puc
fer-me gran.
Jo
sóc, doncs, una activista antisistema. Vaig en contra dels moviments dels
indignats, vaig en contra de la gent que només sap repartir culpes, vaig en
contra de la individualitat en la que hem acabat. No em faran creure que no
podem canviar les coses, que només tenim capacitat per bordar. Al final, qui ha
aconseguit que em reveli són aquells que no volen lluitar per una nació madura,
competent i responsable del seu futur.
Sé
que ens han de sentir ben alt, però sé que no només sabem seure a terra i
queixar-nos. Sí, sóc corresponsable d’aquesta situació però jo sé que ens en
sortirem a partir de les accions del poble, i no a partir d’augmentar el deute
amb la senyora Merkel.
Us
demano que no deixeu que se n’enriguin més de nosaltres. Busquem solucions
entre tots, hem de deixar de queixar-nos, hem de FER i DONAR enlloc de voler
SER i DEMANAR. Hem de tornar a les associacions socials, a fer-ho tot entre
tots, i a demostrar que no en tenen ni idea, que són els únics que estan
perduts i que no s’han fet grans. Comencem per l’escola, de tots i per tots.
Creiem-nos que és nostra i tornem a posar-nos d’acord per defensar-la de manera adulta. Perquè el
nostre futur comença en la nostra educació, no deixem que ens eduquin uns
altres, eduquem-nos. I fem-ho junts i amb ganes, però immersos en la realitat
del moment.
Antes
yo no sabía
por qué debemos todos
-día tras día-
seguir siempre adelante
hasta como se dice
que el cuerpo aguante.
Ahora lo sé.
Si vienes
conmigo
te lo diré.
(Secreto, Goytisolo, Barcelona. 1928)
Anem?
Gràcies!!!
QUE D´U ENS BENEEIXI!
