Avui no hi ha verset bíblic... avui no hi ha res. Dilluns de sol, està a punt d'arribar la primavera, i tot reneix, tot brota de nou, però també es tanca una etapa freda (potser aquest any no tant).
Ha estat un inici d'any complicat, m'he enfadat amb el món, m'he enfonsat, m'he espantat fins a sentir terror, m'he perdut i no, no he vist cap llum. No he sentit cap força divina que m'ajudés a sortir-ne, NO he sentit els braços de Déu embolcallant-me per tirar endavant, No he trobat cap missatge, cap opció de perdó, però he trobat una cosa millor, la meva essència!
Demano perdó perquè he buscat a Déu com a resposta als meus dubtes, he posat la responsabilitat de les meves accions en el que creia que era el que Déu volia, el que ell m'enviava, el que m'ensenyaria a no sé què... fins i tot he posat la meva vida a les seves mans perquè fos més fàcil, perquè les meves filles tinguessin companyies menys perilloses, perquè la pauta m'ensenyés a fer, a pensar, a dir, a no dir... He callat davant de situacions perquè no volia fer mal, he anat preguntant-me per què de tot plegat. No he parat de jugar al misticisme davant dels fets que em passaven. He anat construint escenes que volia que fossin, he posat maneres de fer i explicacions sobre de persones que no conec de res, com si la meva missió fos aquesta. Buscava un per què, perquè buscava una recompensa!!! jo avaluava el que creia merèixer, el que volia, el que necessitava. Si em passava alguna cosa buscava una recompensa, si jo feia 100 coses pels altres i en rebia menys, buscava (sense voler) el que em pertanyia per la feina feta i com que no ho tenia m'enfadava, m'entristia. M'he passat els últims temps enfadada pel que em tocava fer, enfadada per no tenir el que jo creia que em tocava per dret a llei. Al final tot ha estat per fugir, per tornar al mateix lloc més debilitada.
Gràcies Esther per fer-me veure que som com som i que no canviarem mai, en essència som el que ens toca ser i aquest és l'aprenentatge.
Ens toca el que ens toca, i ja està. En el fons fugia de la meva valentia, no volia la responsabilitat de ser més forta que altres, volia sentir-me petita perquè així algú faria la meva feina. Fugia de la meva naturalesa, de les situacions que hauré de passar per ser com sóc.
Déu, no renego d'ell, però no és la llum que ens ha de portar enlloc, no és qui escolta, no és qui respon... Déu és la nostra essència. Déu és el que som i pel què som. No és una recompensa, no és un càstig, no és allò que hem de fer o el que no hem de fer. Déu és l'acceptació de nosaltres mateixos, de les nostres pors, de la nostra valentia.
Avui he rebut un missatge especial, no l'esperava, però l'he rebut. I aquest missatge em diu com en sóc d'important per altres, tot i que em fa fora de la seva vida (té tela eh!). Avui no m'ha fet mal, només m'ha donat força. Jo sí que sóc valenta per tirar endavant sense amagar la meva cara, sense abaixar el cap, sense acceptar el que sento i, d'alguna manera, disfrutar-ho (tot i el dolor que comporta no tenir el que un vol).
He estat fugint de mi, per sort tinc una família que val el que no té ningú. Per sort tinc una Modern Family (com ens anomenem) increïble. Cada un té idees tant absolutament dispars que al final tots acabem en un punt en comú. Jo crec en Déu amb totes les meves forces, però la meva idea de Déu, i el veig en mi i en els altres, no en la bondat etc... sinó en ells mateixos, s'ha de saber escoltar? Quina frase més absurda. No ens diu res... el que s'ha de saber és acceptar i entendre's. Déu no parla, ja ho he dit altres vegades, Déu som nosaltres si ens acceptem i ens coneixem i ens reeduquem, quan fa falta. Part de la família no creu en res, només en viure, en el sol i perquè el veuen sortir... I l'altre part hi creu per educació, però no sé què en pensa de veritat.
Sí, sóc valenta, sóc capaç d'aguantar i fer el que vull, sóc capaç de plorar de ràbia i de no callar davant del que no em toca aguantar. Sóc la millor companyia que tinc, sóc qui s'espanta, qui necessita cridar, parlar, una abraçada, sóc humana, però sóc capaç de no fugir més de mi. D'aprendre a fer-me forta, de caure i tornar a sortir...
Bé, no hi ha verset, no hi ha Bíblia, no hi ha grans frases... hi ha un camí obert, hi ha una troballa en mi que no la sabia, hi ha la fi de la mística de la vida, la fi del significat final de tot, de transcendències d'etapes. Hi ha l'inici de que som perquè hem de ser, que ara toca el que toca, que demà tocarà el que tocarà, que un cafè és més que un cafè, que no hi ha res que faci un dia supersònic, només nosaltres ho convertim en un fet especial.
Només de nosaltres, de la nostra essència, de Déu, depèn que la cosa més simple sigui especial perquè és simple, perquè no segueix cap gran frase filosòfica de moda "s'ha de disfrutar de les coses petites" "s'ha de tenir temps per un mateix"...
Si haig de ser un bastó ho seré, i no cauré i no demanaré per què a mi, per què després a mi no m'ho fan... em toca fer-ho a mi perquè sóc capaç més que altres, i ja trobaré qui sigui més fort que jo... SEGUR! tot són moments, i tots trobem el nostre bastó tard o d'hora, recordeu que tot es compensa, tot s'equilibra, només hem d'acceptar la manera en la que ho fa!
Hi seré, i ja no em preguntaré més per què, ara ja sé la resposta, i sense que sembli una anada d'olla frik, "hi sóc perquè Déu no ens envia allò que no podem aguantar"... vull dir que si hi som en aquell lloc, i rebem el que rebem és perquè, encara que en un primer moment no ho veiem, ho podem aguantar i convertir en una experiència positiva al llarg del temps! Això no vol dir que de tant en tant, enviem a la merda a algú o algunes eh... l'altra galta ja la van posar un cop, no fa falta que ho fem més nosaltres ;)
QUE DÉU, EL DE CADA UN, US ACOMPANYI EN EL CAMÍ DE LA VIDA, DE LA VIDA QUE CADA UN DE NOSALTRES HEM DE VIURE...
Ha estat un inici d'any complicat, m'he enfadat amb el món, m'he enfonsat, m'he espantat fins a sentir terror, m'he perdut i no, no he vist cap llum. No he sentit cap força divina que m'ajudés a sortir-ne, NO he sentit els braços de Déu embolcallant-me per tirar endavant, No he trobat cap missatge, cap opció de perdó, però he trobat una cosa millor, la meva essència!
Demano perdó perquè he buscat a Déu com a resposta als meus dubtes, he posat la responsabilitat de les meves accions en el que creia que era el que Déu volia, el que ell m'enviava, el que m'ensenyaria a no sé què... fins i tot he posat la meva vida a les seves mans perquè fos més fàcil, perquè les meves filles tinguessin companyies menys perilloses, perquè la pauta m'ensenyés a fer, a pensar, a dir, a no dir... He callat davant de situacions perquè no volia fer mal, he anat preguntant-me per què de tot plegat. No he parat de jugar al misticisme davant dels fets que em passaven. He anat construint escenes que volia que fossin, he posat maneres de fer i explicacions sobre de persones que no conec de res, com si la meva missió fos aquesta. Buscava un per què, perquè buscava una recompensa!!! jo avaluava el que creia merèixer, el que volia, el que necessitava. Si em passava alguna cosa buscava una recompensa, si jo feia 100 coses pels altres i en rebia menys, buscava (sense voler) el que em pertanyia per la feina feta i com que no ho tenia m'enfadava, m'entristia. M'he passat els últims temps enfadada pel que em tocava fer, enfadada per no tenir el que jo creia que em tocava per dret a llei. Al final tot ha estat per fugir, per tornar al mateix lloc més debilitada.
Gràcies Esther per fer-me veure que som com som i que no canviarem mai, en essència som el que ens toca ser i aquest és l'aprenentatge.
Ens toca el que ens toca, i ja està. En el fons fugia de la meva valentia, no volia la responsabilitat de ser més forta que altres, volia sentir-me petita perquè així algú faria la meva feina. Fugia de la meva naturalesa, de les situacions que hauré de passar per ser com sóc.
Déu, no renego d'ell, però no és la llum que ens ha de portar enlloc, no és qui escolta, no és qui respon... Déu és la nostra essència. Déu és el que som i pel què som. No és una recompensa, no és un càstig, no és allò que hem de fer o el que no hem de fer. Déu és l'acceptació de nosaltres mateixos, de les nostres pors, de la nostra valentia.
Avui he rebut un missatge especial, no l'esperava, però l'he rebut. I aquest missatge em diu com en sóc d'important per altres, tot i que em fa fora de la seva vida (té tela eh!). Avui no m'ha fet mal, només m'ha donat força. Jo sí que sóc valenta per tirar endavant sense amagar la meva cara, sense abaixar el cap, sense acceptar el que sento i, d'alguna manera, disfrutar-ho (tot i el dolor que comporta no tenir el que un vol).
He estat fugint de mi, per sort tinc una família que val el que no té ningú. Per sort tinc una Modern Family (com ens anomenem) increïble. Cada un té idees tant absolutament dispars que al final tots acabem en un punt en comú. Jo crec en Déu amb totes les meves forces, però la meva idea de Déu, i el veig en mi i en els altres, no en la bondat etc... sinó en ells mateixos, s'ha de saber escoltar? Quina frase més absurda. No ens diu res... el que s'ha de saber és acceptar i entendre's. Déu no parla, ja ho he dit altres vegades, Déu som nosaltres si ens acceptem i ens coneixem i ens reeduquem, quan fa falta. Part de la família no creu en res, només en viure, en el sol i perquè el veuen sortir... I l'altre part hi creu per educació, però no sé què en pensa de veritat.
Sí, sóc valenta, sóc capaç d'aguantar i fer el que vull, sóc capaç de plorar de ràbia i de no callar davant del que no em toca aguantar. Sóc la millor companyia que tinc, sóc qui s'espanta, qui necessita cridar, parlar, una abraçada, sóc humana, però sóc capaç de no fugir més de mi. D'aprendre a fer-me forta, de caure i tornar a sortir...
Bé, no hi ha verset, no hi ha Bíblia, no hi ha grans frases... hi ha un camí obert, hi ha una troballa en mi que no la sabia, hi ha la fi de la mística de la vida, la fi del significat final de tot, de transcendències d'etapes. Hi ha l'inici de que som perquè hem de ser, que ara toca el que toca, que demà tocarà el que tocarà, que un cafè és més que un cafè, que no hi ha res que faci un dia supersònic, només nosaltres ho convertim en un fet especial.
Només de nosaltres, de la nostra essència, de Déu, depèn que la cosa més simple sigui especial perquè és simple, perquè no segueix cap gran frase filosòfica de moda "s'ha de disfrutar de les coses petites" "s'ha de tenir temps per un mateix"...
Si haig de ser un bastó ho seré, i no cauré i no demanaré per què a mi, per què després a mi no m'ho fan... em toca fer-ho a mi perquè sóc capaç més que altres, i ja trobaré qui sigui més fort que jo... SEGUR! tot són moments, i tots trobem el nostre bastó tard o d'hora, recordeu que tot es compensa, tot s'equilibra, només hem d'acceptar la manera en la que ho fa!
Hi seré, i ja no em preguntaré més per què, ara ja sé la resposta, i sense que sembli una anada d'olla frik, "hi sóc perquè Déu no ens envia allò que no podem aguantar"... vull dir que si hi som en aquell lloc, i rebem el que rebem és perquè, encara que en un primer moment no ho veiem, ho podem aguantar i convertir en una experiència positiva al llarg del temps! Això no vol dir que de tant en tant, enviem a la merda a algú o algunes eh... l'altra galta ja la van posar un cop, no fa falta que ho fem més nosaltres ;)
QUE DÉU, EL DE CADA UN, US ACOMPANYI EN EL CAMÍ DE LA VIDA, DE LA VIDA QUE CADA UN DE NOSALTRES HEM DE VIURE...
